El maig francès, cinquanta anys

// Marina d’Algars

La meua quinta teníem onze anys quan la dictadura callava les veus de protestes, vagues i manifestacions succeïdes a França en la primavera de 1968. Però la Universitat, les reunions clandestines, algunes lectures i els líders d’aquell temps ens van obrir els ulls vers aquelles protestes contra el capitalisme, el consumisme, l’imperialisme americà i les institucions tradicionals de l’establishment, el rebuig a la guerra del Vietnam. Era una oportunitat de canviar la societat que no volíem en molts aspectes socials, educatius i la llibertat sexual. Tot i la repressió que vivíem, la nostra joventut va nàixer de la curiositat, la solidaritat, la rebel·lia, el feminisme que ens venia del Segon sexe de Simone de Beauvoir, de les obres de Virgínia Woolf… Volíem transitar per camins inquietants, innovadors, alliberadors. Ressona en aquesta primavera de la meua tercera navegació de la vida el record del primer concert d’en Raimon, les cançons, la Joan Baez o les cançons del cantautor anarquista Léo Ferré (L’êté 68, Paris je ne t’aime plus) de Claude Nougaro (Paris mai) o de Vangelis. Els pòsters i eslògans encara perduren; Il est interdit d’interdire, Cela nous concerne a tous (“Prohibir prohibir”, “Això ens afecta a tots”). En un racó de l’armari vell guardo el tocadiscs i les cintes de cassetes, relíquies de moltes tardes al costat del riu on tímidament ens posaven el primer bikini per no ser diferents de les noies que venien de la capital. Els fets d’aquella primavera francesa va representar un punt d’inflexió social, cultural i moral en la història i trobo les empremtes del MLF (Moviment d’alliberació femení), el 15M, el moviment de solidaritat amb els refugiats, antibel·licisme, ecologia, solidaritat, igualtat, pacifisme, feminisme. Tornem al maig del 68!