Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

Taràntula

// Ramon Sistac

De l’italià meridional tarantula (tarantola en italià, sempre pronunciat com a esdrúixola). És a dir, ‘de Tàrent’ (Taranto, també esdrúixola, Tarento en castellà), ciutat de la Puglia i golf que queda emmarcat entre la “punta” i el “taló” de la bota italiana. Pareix que el nom li ve donat per la presència freqüent que té eixa simpàtica aranya per les terres del sud d’Itàlia i pels aspectes culturals que se n’ha derivat. Malgrat les meues conviccions conservacionistes, no puc dir que siga un gran admirador de les aranyes, i no puc negar d’haver-ne esxafarnat alguna d’una espartenyada, fet del qual no em sento particularment orgullós. De tota manera, pareix que la taràntula autòctona europea té poc a veure amb el monstre pelut de les pel·lícules i, a més, no és especialment verinosa; en diríem urticant i prou. Però en eixes terres de la “Magna Grècia” (on encara hi ha parlants tradicionals del grec), com a bons amants de la tragèdia, s’ho prenen tot pel cantó que crema: encara hi ha gent que pensa que la seua picada provoca un enverinament mortal que fa que l’afectada (es documenta sempre en dones) caigue en un trànsit hipnòtic del qual només pot eixir mitjançant un ball espasmòdic, absolutament embogit, acompanyat del so de la tarantel·la. Eixa síndrome es coneix com a tarantisme, i al seu voltant s’organitza tot un sarau que s’ha acabat convertint en un reclam turístic.

Manifestacions d’histèria col·lectiva, sovint disfressades amb connotacions religioses més o menys sincrètiques, però també de vegades d’oposició a l’statu quo, n’hi ha hagut en totes les èpoques. Cal recordar el famós ball de Sant Vito (més pròpiament de Sant Guiu) que cal no confondre amb la malaltia de Huntington i que va afectar comunitats senceres de gent que, sense motiu ni estimulació aparent va ballar fins a l’extenuació o fins i tot fins a la mort. O la processó de Santa Oròsia de Jaca, on participava, entre horribles convulsions i traient bromera per la boca, una legió d’endimoniats. O els partits del Barça, amb una simptomatologia més suau però amb afectació demogràfica molt més gran.

El tarantisme, o alguna cosa semblant, també ha tingut una certa presència a Aragó i a Catalunya, i en èpoques no gaire reculades. Alguns el relacionen amb l’origen de la jota (que seria, doncs, similar al de la tarantel·la) i, possiblement, dels balls d’espases o de bastons. El ball de bastons de Camporrells, que en diem de totxets, acaba de ser declarat “festa d’interès turístic” d’Aragó. Us convido a presenciar-lo el dia 30 de juliol, a migdia. Enguany celebrem el 40è aniversari de la seua recuperació definitiva i el 60è de la construcció de la presa de Canelles, que tant va transformar el poble i el seu entorn. Us asseguro que fa de bon veure i no hi ha cap manifestació d’histèria col·lectiva, ni ningú traurà bromera per la boca. Tot i que, escunçant-se enguany el darrer dia de la festa (després de quatre dies), no hi descarto la presència d’algun fenomen paranormal…

 


*Publicat a Temps de Franja n. 142, juliol-agost-2019

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: