// Ramon Sistac
Adjectiu. ‘Que pot ésser sostingut’. ‘Que es pot mantenir indefinidament, especialment sense afectar l’equilibri ecològic’. És un derivat postverbal de sostenir, ‘mantenir-se sense caure, sense cedir’. Un concepte que, antigament, recollia el verb tenir (o tindre), ja que la manera general d’expressar la idea de posseir no la recollia tenir sinó haver. Així ho conserva encara l’occità (i la majoria de llengües romàniques), on aver vol dir en català ‘tenir’, i tenir (o tier, en gascó) ‘sostenir’, ‘aguantar’. L’ús antic encara el servem en alguna expressió, com «tin això!» (‘aguanta-ho!’), o «tin-te i no caigues».
Ara tot és sostenible, o així ens ho volen vendre. Començant per Barcelona, capitanejada en teoria pels que es diuen ecologistes. Almenys un cop al mes hi baixo i, si puc, miro de perdre’m una estona pels seus carrers. Barcelona era admirada per la seua cuina, la cuina catalana tradicional amb un aire burgès, modern i cosmopolita. Què se n’ha fet? Avui per avui, Barcelona és la capital mundial del fast food, del menjar-escombraries, del cafarnaüm alimentari. L’alternativa catalana que ofereix la ciutat al foraster passa directament de la paella con sangría a les esferificacions de 30 euros per plat. Tot molt coherent amb una ciutat que pretén fer uns jocs olímpics d’hivern tot esquiant Tibidabo avall. Un autèntic parc temàtic.
Afortunadament, el destí m’ha portat unes hores a Morella. La capital dels Ports encara em meravella amb la seua oferta autòctona (o quasi). L’àrea comercial, al marge de les típiques carallades per a turistes, ofereix força productes artesans i de proximitat: formatges, embotits, sabons, aiguardents, flaons, mantes morellanes… I bona teca al plat. Malgrat l’excés puntual de turisme geriàtric, és a anys llum de l’oferta de la costa.
La tragèdia és que en esta època no hi ha tòfona d’hivern.
Publicat a Temps de Franja n.154, juliol 2022