Bé; no és un mot carregat d’èpica, i potser tampoc de lírica. No conec cap poema dedicat a la sabata, ni tinc notícia de cap confraria, club o partit de la sabata (per bé que sí que hi ha un Frente Zapatista de Liberación Nacional, però això són figues d’un altre paner). Sabata és un nom d’origen incert present en moltes llengües, algunes de ben allunyades com l’àrab, el farsi i algunes d’eslaves. El que passa és que no sempre és la forma preferent per a designar el calcer, com és el cas en català, occità, portuguès o espanyol (sabata, sapato, zapato…) Així, per exemple, el francès té chaussure però també savate, ‘sabatot’, igual que l’italià té scarpa i ciabatta (d’ací el pa de xapata, perquè té forma –i alguns cops la textura– de sabatot). La multiplicitat de formes o de sinònims parcials és fàcil de justificar, ja que el concepte general presenta multitud de configuracions, i cada una té un nom: sabata, bota, soc, sandàlia, avarca, xancleta, esclop, xiruca, katiuska, xinel·la, escarpí, sabatilla, silèncio, quet (o vamba), borseguí, botí o botina, espardenya, plantofa, tapí, babutxa, mocassí… No acabaríem mai.
Adés he dit que la paraula sabata no té gaire èpica, però, pensant-ho bé, no és del tot cert. Hi va haver el famós llançament de sabata del periodista iraquià Muntazer al-Zaidi, contra el president dels EUA George W. Bush el 14 de desembre de 2008, durant una roda de premsa a Bagdad, com a protesta contra la segona guerra del Golf. Llançament emulat el 2013 pel diputat David Fernández contra Rodrigo Rato, al Parlament de Catalunya. Sí que són gestos carregats d’èpica, que han marcat un abans i un després de la sabata com a arma de destrucció massiva. Pacifista com soc i si de mi depengués, al Sr. Donald Trump no li llançaria pas una sabata, no: més aviat tota una calaixera (i, a poder ser, de cantell).
Publicat a Temps de Franja n.169, abril 2026