Del llatí rivu. El trobem, amb poques variants o derivats, en occità, en romanès, en francès (rivière)… Tan sols d’entre les llengües romàniques les itàliques se’n distancien, segons el tipus fiume (del llatí flumen; però rio, ‘canal’, en venecià). El català antic també coneixia flum o flom. A la vora d’Osca hi ha una tautologia de manual: el río Flumen.
Deia Heràclit que no et pots banyar dos cops en el mateix riu. Com a metàfora de l’esdevenir humà està bé, però ara no em serveix. Més aviat penso en el contrari: en la continuïtat del riu del seu naixement fins al final. De Bordeus estant, a la Gironda, contemplo la Garona a punt de vessar-se en l’Atlàntic. Unes hores després, de tornada cap a casa, m’aturo la Vall d’Aran. Segons la tradició, la Garona naix al pla de Beret, a tocar de les fonts de la Noguera Pallaresa (per què els rius pirinencs tenen nom femení?). Pareix que els geògrafs en discrepen, i diuen que el seu braç principal és el riu de Ruda, que es forma al circ de Saboredo. No crec que tinga ni cap ni peus, com fan alguns, afirmar que la Garona autèntica naix al Forau d’Aigualluts, en terra benasquesa (encara l’haurien de desviar cap a Aragó!). En tot cas, les aigües que passen per Viella reguen també Sent Gaudenç, Tolosa de Llenguadoc, Agen… I acaben la seua vida aigües avall de Bordeus, ciutat portuària.
La metàfora que cercava és el mateix riu. Com canta el grup Nadau, «Val d’Aran, cap de Gasconha, / luenh de tu que’m cau partir. /Val d’Aran, cap de Garona, / luenh de tu que’m vau morir». L’occità, encara viu a l’Aran (i dic “encara”, perquè en el seu futur s’albiren núvols negres), es va solsint lentament Aquitània avall, fins a fer-se gairebé imperceptible a Bordeus. Malgrat el seu impressionant cabal, tal com diu el poema de M. Carrières, «Es sec lo riu, qu’antan rajava entre las peiras blancas».
Publicat a Temps de Franja n.168, gener 2026