Confesso que és un mot de poc glamur: prové del francès pupitre, un préstec del llatí pulpitum. La paraula se’m fa lletja, però porta una enorme càrrega afectiva: la memòria de quan anàvem a estudi, de la infantesa en definitiva. Color verd tòxic i fusta asclada, taques de tinta i llapis espuntats, olors de brutícia i borrallons de goma, mapa d’Espanya i Jesucrist entre els dos lladres, garranyics del ges terrós a la pissarra i clatellots del mestre…
Tot just eixia del pupitre pintat i entrava en el nou món de la fòrmica quan a casa d’un amic vaig descobrir la revista Cavall Fort. La meua ignorància sobre el català escrit era tan gran que vaig creure que era en francès. I és que la meua cultura de còmic estava feta a base de TBO i El Capitán Trueno; tanmateix hi vaig saber veure un gran potencial, amb històries que em tocaven molt més la fibra. El contacte va ser breu, perquè casa meua s’hauria ensorrat si hi hagués entrat alguna revista en català. Però crec que les ganes de poder llegir una meravella així va ser la primera llavor d’un procés que em portaria, pocs anys després, a alfabetitzar-me clandestinament (sobretot per als de casa) en la llengua desitjada.
L’impulsor de Cavall Fort i, sobretot, del seu model de llengua versemblant i avançat al seu temps ha estat Albert Jané, homenatjat recentment amb el màxim guardó per als defensors de la llengua: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Tanco, doncs, el cercle amb una revelació: Albert Jané i jo compartim espai colze a colze al Ple de la Secció Filològica de l’IEC. És doncs, mai millor dit, el meu company de pupitre, i el seu premi, ni que només siga per proximitat física, m’honora a mi també. Al capdavall, faig meua la seua sentència: «Un proverbi xinès diu que una imatge val més que mil paraules, però aquest proverbi no és pas fet d’imatges, sinó de paraules».
Publicat a Temps de Franja n. 162, juliol 2024