Si us preneu la molèstia d’anar al traductor de Google i hi poseu el català mama (o mamà) en qualsevol dels 133 idiomes que ofereix, comprovareu que en una altíssima proporció i en qualsevol tipologia de llengua o indret del món hi ha resultats semblants: mamá, mamma, mamman, ma, man… I, si en molts altres casos hi ha formes sensiblement diferents, és perquè el traductor reconeix una forma de nivell més elevat, com seria el cas de mare, més formal, al costat de mama, més col·loquial. No cal remuntar-se la Torre de Babel per entendre’n el perquè: en la immensa majoria de circumstàncies i, es pot dir que en totes les cultures, la primera unitat que reconeix l’infant és sa mare. És per això que la seua primera paraula és per a anomenar eixa realitat, i ho fa amb la combinació fonèticament més fàcil: la vocal més oberta (la a, que només demana obrir la boca) i la consonant bilabial més senzilla (la m, que tan sols exigeix tancar els llavis). D’esta relació de proximitat també venen mama (‘òrgan dels mamífers que conté la glàndula mamària’), mamella i mamar.
Pel que fa a papa o (papà) l’origen és similar, ja que la p és igualment una consonant bilabial, encara que ara hi ha més variació entre llengües, però sempre en combinacions molt senzilles: papà, pa, babbo, dad, tata, aita… I a més, possiblement a causa de la distribució tradicional de rols, sovint hi predominen les formes etimològiques més «elevades» del tipus pare i no papa. Tanmateix, com que papa ja existia en llatí, i més o menys tal qual, d’ací el títol de «Papa», ‘Sant Pare’. Però, per embolicar més la troca, resulta que el Papa de Roma no és pas el meu papa, perquè el meu (que, per cert, era molt catòlic), no hauria permès mai que li paguéssem els seus viatges amb els nostres impostos.
I, per cert, per a quan una Mama (o se n’hauria de dir una «Santa Mare»?)
Publicat a Temps de Franja n.170, juliol-agost 2026