Pa*
// Ramon Sistac
“Lo pa que no era blanc / deien que era massa negre”. Els versos de la versió antiga de la cançó Els segadors, avui himne nacional de Catalunya, ens recorden el paper que el pa ha tingut com a element nuclear de l’alimentació en les cultures mediterrànies i, per extensió, europees (una manera fina de no dir-ne occidentals). Pa és una paraula tan bàsica, del llatí PANIS, que a penes presenta variació en les llengües romàniques: pan, pane, pain, pão, pâine… i tampoc en altres famílies lingüístiques. El seu ús és tan nuclear que fins i tot està recollit en la principal pregària del cristianisme, el Parenostre: “el nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui”, Val a dir que jo, de petit, ja preocupat per qüestions gastronòmiques, recitava no pas “el día de hoy” sinó “del día de hoy”, ben convençut que el pa revingut que portava dies al calaix era una maledicció divina.
Hi he pensat molt estos dies de confinament, quan la farina i el llevat (o lleute, o rent) han passat a ser béns especialment preuats. En tot cas, recuperar el plaer de pastar i enfornar a casa m’ha ajudat a superar el trauma del pa revingut amb què m’amenaçava el Catecisme: un pa ben pastat i cuit es manté bo molts dies, no com eixes tristes barres o baguets de supermercat, aromàtiques i cruixents quan les compres, però que encara no has arribat a casa i ja són un trist xiclet.
No hi ha dubte que som una civilització panarra. No podem viure sense pa, i hi ha hagut moltes revoltes quan ha faltat. Sense anar més lluny, a Barcelona el 1789 (“els rebomboris del pa”), o a l’Alguer el 1821. I és que, com va deixar dit el poeta i compositor xilè Richard Rojas, “De la tierra sale el trigo / y del trigo sale el pan / y del pan nace el derecho / el derecho a comer pan”. I, si no hi esteu d’acord, tres avemaries i un parenostre.
*Publicat a Temps de Franja n. 146, juliol 2020
Tags: Diccionari per a poca-soltes
Trackback des del seu lloc.
