Neula
// Ramon Sistac
Qui no ha menjat neules durant les festes de Nadal? (És una pregunta retòrica; ara no cal que la respongueu). «Neula» és, en català, una paraula polisèmica que té bàsicament tres accepcions: ‘galeta’ (tant l’objecte mateix en forma de canut com la pasta de farina, sucre, mantega i clara d’ou que la compon), ‘boira’ i ‘fong o malura de les plantes’. És clar que est darrer sentit ve condicionat pel segon, ja que eix fong es desenvolupa com a conseqüència de l’excés de la mateixa boira, i el de ‘galeta’ possiblement també, pel fet de ser una pasta molt fina, gairebé transparent com la boira. D’ací «(a)neular-se», que vol dir en origen ‘rovellar-se el blat’ i, per extensió, ‘pansir-se una planta’; un concepte que metafòricament també s’aplica les persones: «estic (a)neulat del fred», o «eix xiquet pareix una mica (a)neulat». I, d’ací també, «neulir-se», forma més estesa avui arreu dels territoris catalanoparlants.
És curiós com la majoria de les llengües romàniques contemplen derivats del llatí NEBULA per a esta accepció: espanyol niebla, italià nebbia, portuguès névoa… En francès és brouillard, però també hi existeix en la llengua medieval nieble i niule (Coromines dixit). En canvi, en català, una paraula tan bonica i que ja utilitzava Ramon Llull, ha caigut en est sentit en desús, i només tinc constància que es conserva a Sant Esteve de Llitera. Pertot arreu ha estat substituïda per un derivat del també llatí BOREAS, ‘vent del nord’: «boira» (bòria a bona part del Segrià), amb tan sols la competència de broma (però sovent amb diversos matisos semàntics) i de la cegallosa fragatina. Pensant-ho millor, tampoc no està pas tan malament, la paraula!
Fareu-me el fotut favor, quan tornaran a vindre les festes de Nadal, de no prendre el xampany xuclant a través de la neula. Que us heu begut l’enteniment?
Publicat a Temps de Franja n. 156, gener 2023
