Gran Recapte 2018

Fred*

// Ramon Sistac

“Sensació produïda per la pèrdua de calor”. Una paraula que, des del punt de vista dialectal, no dona gaire joc. A penes en el timbre de la vocal: tancada en català occidental i en alguerès, oberta en català central i generalment neutra en els parlars baleàrics. I també en el gènere: fred, com a substantiu, és masculí, però més o menys de Girona cap al nord és femení (la fred, quina fred que fa!). Del llatí FRIGIDU, en les llengües romàniques tampoc no presenta variacions espectaculars: castellà, galaicoportuguès, asturià i aragonès frío (amb petites diferències fonètiques i ortogràfiques), francès froid, francoprovençal fret, sard frittu, italià freddo (i cors friddi), retoromànic frêt, romanès frig. L’occità fred o freg té una variant sorprenent en aranès, provocada per la pèrdua gascona de la F- inicial: hered o heired.
Bé, i ara que ja m’he lluït, no em puc estar de constatar que la mateixa definició del diccionari, que descriu la paraula en termes de “sensació”, deixa, mai millor dit, massa portes obertes. En tractar-se d’un fenomen físic, hom n’esperaria una explicació un xic més tècnica o científica, més objectiva en definitiva. Però és ben cert que tots en tenim una percepció diferent i fins i tot contradictòria. Recordo un cop que vaig sentir un taxista de Marràqueix queixar-se que feia fresqueta a 35 graus, de nit i a l’octubre… O la imatge, tan repetida i recurrent, de turistes rubicunds exhibint espatlles, cuixes i escots en dies intempestius i humits d’hivern per les Rambles de Barcelona, tot fent bo aquell vell acudit de “zero graus, ni fred ni calor!”. I és que mai no plou a gust de tothom, i la percepció del fred té molt de psicològic. Fins i tot els meteoròlegs, tan científics ells, s’han empescat allò de la “temperatura de sensació”, que és com no dir res, si no és directament la demostració fefaent de la seua impotència per a mesurar el fred o la calor (que no pas la temperatura) amb criteris objectius.
En tot cas, per contraposició al fred, parlem de “calor humana” (potser el famós caloret de Rita Barberà?), de “l’escalfor de la llar” o de llocs on “hi ha caliu”. Imatges metafòriques que se’ns multipliquen a l’hivern, especialment amb el concurs de la neu o de la boira de defora. Res a veure amb la “gelor” d’un gest, una “rebuda glacial”, un “somriure glaçat” o “l’ambient gèlid” d’una reunió. Però, per parlar de coses més concretes i gens metafòriques, no us pareix una gran contradicció la moda de les “sopes fredes”? Del gaspatxo a la vichyssoise passant per la més humil crema de carabassó… Quan era petit, recordo que al centre de Barcelona hi havia un establiment (can Vernis, crec que en deien) que, a l’hivern, oferia helados calientes. Tot plegat una contradictio in terminis. Crido tothom a l’ordre: tant si s’ha d’escalfar encara més el planeta com si no, les sopes ben calentes. I amb la sopa grossa de Nadal, que calgue bufar la cullera. Com deia mon pare, “que brandee”.

 



Llenya per a combatre el fred. / Carles Terès


*Publicat a Temps de Franja 136, gener de 2018


Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (2)

  • Avatar

    pep

    |

    Inapelable…

    Respondre

  • Avatar

    Celia Badet Sorolla

    |

    A part de l’instructives que resultes les teues columnes, em falta sempre un ‘emoticono’ d’aquells que riuen, per comentar-les.

    Respondre

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: