La stagione dell’amore viene e va. I desideri non invecchiano quasi mai con l’età. El conegut tema de l’enyorat cantautor sicilià, Franco Battiato, em va com l’anell al dit per a parlar d’una paraula que en català té dos significats ben diferenciats: ‘aturada o lloc d’aturada’, com la dels trens, i ‘divisió de l’any’, com la primavera. L’italià, del llatí STATIŌNE, n’ha tret dos resultats: stazione, amb el primer significat, i stagione, amb el segon. El català alguerès estajó és, sens dubte, un italianisme. El francès saison i l’occità sason (estiu, hivern…) tenen en canvi l’origen en SATIONE, ‘sembradura’, que al seu lloc ha donat el català saó, ‘humitat de la terra’. En francès, station es restringeix a usos més parcials (com una estació meteorològica, per exemple), mentre que la paraula general per a la de trens és el germanisme gare.
Tot açò m’ho faig vindre bé perquè, de fet, no volia parlar d’estacions, sinó d’aquella exclamació aparentment d’origen ferroviari que diu “atureu (o pareu) el món, que me’n baixo!”. La tradició paremiològica catalana no la recull segurament perquè la considera un castellanisme. Però jo no ho crec; segur que l’expressió va nàixer a Mataró, la primera població de la Península que va disposar de ferrocarril; avui, la famosa i dissortada línia R1 de Rodalies de Barcelona. Tot siga dit de passada, en 1848, el viatge inaugural entre Barcelona i Mataró va durar 35 minuts. A hores d’ara el trajecte es fa en vora tres quarts d’hora (si hi ha sort, cosa que no sol passar).
Aventures ferroviàries a banda, sí que moltes vegades penso que me’n vull baixar. Cada vegada més tinc la sensació que el món em ve gran, que ja no és ben bé el meu món, que no l’entenc; o potser sí que l’entenc, i el fet d’entendre’l encara m’espanta més. Serà que, parlant d’estacions, estic entrant a la tardor de ma vida?
Publicat a Temps de Franja n.165, abril de 2025