Engonal
// Ramon Sistac
D’antuvi, les meues excuses per dedicar esta columna a una paraula tan poc agraciada, almenys considerada des dels criteris estètics més generalitzats. Li falla l’estètica, i potser també una mica l’ètica, perquè, d’engonal, tots en tenim, però no pareix una de les parts del cos que d’entrada associem a la bellesa, ja que es troba situada de ple entre aquelles zones de la nostra anatomia que, siga per vergonya, per tradició o per prejudici, tendim pudorosament a amagar. Més enllà d’això, l’engonal no és res més que la part del cos on les cuixes s’ajunten amb el tronc, i no cal saber-ne gran cosa més, excepte que la paraula es pronuncia pràcticament igual pertot i que prové del llatí INGUĬNĀLE, amb el mateix significat.
Si és així, doncs —i d’ací el motiu de l’article—, no sé pas com haig d’interpretar una frase que trobo en un article del diari electrònic El Nacional. La frase en qüestió, tot parlant d’una mena de llançadora de míssils que utilitza l’exèrcit d’Ucraïna contra els russos, diu: «L’esmentat sistema es coneix pel seu acrònim engonals: Himars». Us demanareu què dimonis vol dir «acrònim engonals»… Afortunadament, Nostrossinyó em va agraciar amb la ciència filològica, i gràcies a ella i després d’una llarga investigació he pogut arribar a alguna conclusió. Eix diari té també edició en castellà. En gairebé tots els diaris bilingües fets a Catalunya, els periodistes, per mandra o per imperícia, redacten en castellà i després ho passen per «la màquina»: el traductor automàtic. He anat a la versió castellana: «acrónimo ingles». Senzillament, el o la periodista es va deixar l’accent a «inglés». Vet ací, pobres mortals, què guanyeu de no posar els accents quan toca. Fareu-me el favor de posar-los tots, allà on toca i cap al cantó correcte. I res de traductors. Com hi ha món!
Publicat a Temps de Franja n. 155, novembre 2022
