Com hi ha món que és paraula ben polisèmica o, més pròpiament, es tracta d’una sèrie d’homònims sense relació entre ells: coca ‘pasta de farina’, coca ‘nau de vela medieval’ i coca ‘arbust del Perú i Bolívia del qual s’extrau la cocaïna’. En el darrer cas, prové de l’aimara koka, mentre que l’embarcació ve del llatí CAUDĬCA. Més discutida és l’etimologia de la pasta, paraula sobretot catalana i occitana, que Meyer-Lübke atribueix al germànic (seria forma parenta, doncs, de l’anglès cake), mentre que Coromines considera que és una creació expressiva del llenguatge infantil. Siga com siga, la coca té la concurrència del coc, amb significats diferents segons els indrets (a Tàrrega, per exemple, és la coca de recapte, mentre que a Fraga és la coca dolça, molt especialment la de codony o mançana). També hi ha les coquetes ribagorçanes, bullides al calder del mondongo (que a Camporrells en diem boletes, a Tamarit pataques, a Albelda bulls i a Alfarràs bullets, mentre que Aragó endins són tortetas). Altra cosa és l’adjectiu coqueta ‘presumida’, que no hi té res a veure, i el substantiu cocota ‘cassola alta amb tapadora’; totes dues paraules de procedència francesa.
Un camp semàntic prou ric, i nutrici. La màxima esplendor de les coques és a l’estiu. Les salades, perquè és temps d’hortalisses; les dolces perquè són les tradicionals de les llargues nits de festa: de Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume… De pinyons, d’ametlla, de fruita confitada, de llardons o greixons, de crema, de cabell d’àngel… Segons gustos i pobles, però sempre ben cuites i ensucrades. Posem una coca en la nostra vida, que l’endolcirà. No pot faltar pas en una bona revetlla. Però alerta amb la polisèmia: la coca és per a menjar, i no pas per a ensumar o, com diuen ara, esnifar, que encara hi deixaríeu la salut (i potser l’enteniment). Bon (i fresc) estiu!
Publicat a Temps de Franja n.166, juliol-agost de 2025