Capvespre

// Ramon Sistac

El capvespre és l’horabaixa
i jo m’adormo escrivint
si morís vull que la caixa
no tingui un color distint
del capvespre o l’horabaixa

Penúltima estrofa de la magnífica “Cançó de l’atzar” de Francesc Pi de la Serra. Em va com anell al dit per a introduir un dubte: el capvespre és realment l’horabaixa? Al meu entendre, en mallorquí i menorquí sí; és el mateix concepte, i equival a allò que a Catalunya (i a Eivissa, a l’Alguer i a gairebé tota la Franja) es diu “tarda” i a terres valencianes –i alguna de matarranyina– “vesprada”, pam més pam menys, perquè les generalitzacions són odioses. És a dir, un temps imprecís que va des d’havent dinat fins a la posta de sol. El capvespre, pel contrari, n’és el darrer segment, molt més puntual: el cap al tard, l’entrada de fosc, la boqueta-nit. Dit de manera més tècnica: és el crepuscle vespertí. A Camporrells, sobretot a l’estiu quan la tarda (la tardi) es fa tan llarga, ve precedit de la tardada, des que el sol es fa manifestament caduc i fins que es cola per Ponent.
El moment del capvespre em porta sensacions gravades a la memòria, impossibles d’esborrar. A l’estiu, quan pareix que no ha d’arribar mai, és aquella hora en què es comença a intuir, per les finestres obertes de les cases, l’oloreta de les trumfes posades a fregir, i se sent el tap-tap de batre els ous mentre bull la verdura; tot això mentre em ve el primer desig d’un gotet de vi suau i fresc, amb unes ametlles torrades. Però, per no ser tan prosaic, haig de dir que també m’acut al pensament el cel incendiat per damunt de Natjà, entre el Volterol i el Montferrús, anunciant canvis de temps que mai no arriben (“cel rogenc, pluja o vent”…). Ara sí ha quedat poètic?
I, per acabar, un adjectiu que és una preciositat: capvespral. Hi tinc tirada, i m’agrada molt més que “tardoral”, especialment per a fer referència a aquella etapa de la vida en què per primer cop et sents els genolls i se t’accentuen les manies, però, a la vegada, comences a estar de volta i mitja de tot; és a dir, quan et comences a atansar al capvespre del teu cicle vital, per dir-ho de manera fina i educada. Darrerament hi penso més que abans, potser perquè inicio el procés de veure-li les orelles al llop. Alguns porteu temps en esta situació; jo hi sóc novençà, però em temo que no hi ha marxa enrere. Oi, Esteve Betrià?

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: