Atzur*
// Ramon Sistac
Els romans no devien ser tots daltònics, però algun problema devien tindre amb el color blau, perquè la paraula que usaven per a designar-lo (caeruleus, ‘ceruli’, del color del cel’) no ha arribat als nostres dies com a forma popular i ha desaparegut de totes les llengües romàniques. En el seu lloc, unes han optat per un germanisme (blau en català i occità, bleu en francès…), altres per un arabisme originat en el persa (castellà i galaicoportuguès azul).
Se n’escapa el romanès albastru i, curiosament, la doble solució de l’italià, que distingeix azzurro (‘blau cel’) de blu (‘blau marí’), encara que blu desplaça cada vegada més azzurro en la llengua parlada. Així ho podem constatar en el magnífic tema de Paolo Conte, popularitzat per Adriano Celentano, “Azzurro” (Azzurro / il pomeriggio è troppo azzurro / e lungo per me…) per contrast amb l’encara més famós “Nel blu dipinto di blu”, el conegut Volare de l’immortal i eurovisiu Domenico Modugno (Volare oh, oh / cantare oh, oh, oh / nel blu dipinto di blu / felice di stare lassù…). És de destacar que, tanmateix, el francès, el castellà i el portuguès (amb el gallec) coneixen també azur, que es reserva al llenguatge poètic (…ni los cisnes unánimes en el lago de azur, de Rubén Darío), a l’heràldica i a determinats usos industrials, i que té el seu corresponent català: atzur.
Val a dir que, a les nostres terres, blau (i blava, i algun cop també blaua) hi és més o menys pertot, per bé que ací i allà trobem la presència espúria d’açul (a la Llitera, per exemple, però també a l’àrea més sud-occidental de la Franja, i a l’extrem meridional de l’idioma, per Alacant). És, amb tota probabilitat, un castellanisme modern, tot i que també podria ser un aragonesisme més vell (cosa més discutible, perquè en aragonès antic també tenim documentat blau).
Atzur, en canvi, és una paraula poc o gens popular en català, però és més o menys coneguda gràcies al poema “Divisa” de la malaguanyada escriptora urgellenca Maria-Mercè Marçal: A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
El poema és d’una gran contundència, i no admet ambigüitats; dubto que ningú tinga dubtes sobre què vol dir. Però no és menys cert que “el tèrbol atzur” resulta opac, d’interpretació enrevessada. El joc estètic hi és evident: utilitza el recurs paronomàsic d’oposar atzar a atzur. Ara bé, semànticament, interpreto que est atzar, com no podria ser d’altra manera, és l’arbitrarietat del destí, mentre que el tèrbol atzur és el cel enterbolit pels núvols, l’incert esdevenidor dels que són rebels amb tres causes. Una metàfora, el cel ennuvolat com a presagi sinistre, que té força tradició en el nostre imaginari (Negres tempestes agiten els aires / núvols sinistres enceguen l’esguard, diu la coneguda cançó “A les barricades”) i que, gairebé 45 anys més tard i en un altre context, ens continua tapant el sol, com a mínim als que compartim o ens fem solidaris amb eixa triple condició.
*Publicat a Temps de Franja n. 141, abril 2019
