Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

Alba*

// Ramon Sistac

Així com el poeta deia que “hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure”, també el lingüista podria dir que “hi ha paraules que són boniques perquè fan de bon dir”. Una d’estes podria ser alba (sovint pronunciada auba). Ens ve directament i sense més del llatí alba, i el seu camp derivatiu no és gaire gran (les albades que es canten o cantaven de matinada, l’albor que és la llum de l’alba) i en tot cas és compartit amb el seu parent proper, l’adjectiu albus, alba ‘blanc’. Així un àlber (o aubi), és un ‘xop blanc’, i Queralbs i Rialb volen dir, respectivament, ‘pedres blanques’ i ‘riu blanc’.

Per què alba és una paraula bonica? No ho deu ser pas per als condemnats a mort, que esperen temorosos l’alba fatídica, ni tampoc per als amants clandestins, ni per a qui ha d’anar al tros, o al tall, de bon matí. Però sí que, en general, la idea de l’alba ve associada a la del naixement. L’alba és aquella claror primerenca a l’horitzó que anuncia el nou dia, el renàixer, la nova vida. Possiblement hi ha també causes internes, estrictament lingüístiques, que justifiquen el seu atractiu (paraula bisil·làbica, sense fonemes complexos, amb dues as, que és la vocal més fàcil d’articular), però segurament que és eixa idea del nou dia la que ens fa lligar-la amb l’esperança, i per això la trobem bella.

Tot plegat barrejat amb la facilitat de rima que té, almenys en les llengües romàniques. Només per això ja s’incrementa la sensació de bellesa que hi associem. Alguns exemples? Doncs uns quants capítols del Quijote comencen amb l’extraordinària construcció temporal: “La del alba sería”, és a dir, ‘a punta de dia’ però més bonic encara. Per no parlar de la magnífica cançó “Al alba” de Luis Eduardo Aute (Presiento que tras la noche / vendrá la noche más larga, / quiero que no me abandones, / amor mío, al alba). Una altra cançó que sempre m’ha corprès és una peça coral amb lletra de l’immortal mallorquí Marià (o Marian) Aguiló (1825-1897): “S’estrella de s’auba” (S’estrella més pura / i hermosa ja guaita, / tremola agradosa / d’allà sa muntanya. / Benhaja s’estrella, / s’estrella de s’auba). Però digueu-me de veritat: qui, homes i dones del cap dret, no ha cantat a crits, a la dutxa i amb perill d’empassar-se la bromera del Moussel de Legrain, el ‘Nessun dorma’ de Turandot, l’obra pòstuma de Puccini, amb allò de “All’alba vincerò!”, tot sentint-se, en la soledat del bany, com Luciano Pavarotti davant l’Arena de Verona? Tindreu la barra de negar-ho? Confesseu-ho, poca-vergonyes!

Acabarem ara est breu recorregut per la bellesa de l’alba. Per tal de deixar bon gust de boca —que no serà pas de sabó— ací teniu un altre mallorquí encara més universal, Ramon Llull (1232-1316), amb els que són segurament els seus versos (en prosa) més citats, i potser els més bells, del Llibre de amic e amat:

Cantaven los aucells l’alba, e despertà’s l’amic, qui és l’alba; e los aucells feniren llur cant, e l’amic morí per l’amat en l’alba.

 


*Publicat a Temps de Franja n. 143, novembre 2019

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: