Trucades imprevistes*
// Carles Terès
Era fosc, no recordo l’hora, ni el dia, ni tan sols el mes. El telèfon va sonar i la veu afable d’en Galan em va convidar a participar en un nou projecte amb els meus escrits. Jo em trobava desbordat de feina i, a més, cada cinc setmanes suava sang per confegir un ‘Viles i gents’ potable. El columnisme havia estat per a mi un bany de realitat respecte al que significava escriure. No vaig veure’m en cor de comprometre-m’hi.
Vet aquí, però, que 32 números més tard, el desembre de 2003, en Miquel Blanc em passava el testimoni de la seua columna. Així va començar la meua relació seriosa amb aquesta revista, amb la pretensió d’esmolar paraules amb la mateixa traça com havia esmolat eines de tall sota el mestratge de mon pare.
Amb el pas dels anys, Temps de Franja va fer-se un lloc dins la quotidianitat de més de set-cents subscriptors —i de totes les persones del seu entorn.
Una altra quotidianitat, la familiar, se’m va esberlar a principis de 2010. Vam haver de córrer, primer cap al Servet de Saragossa i, dos dies més tard, a la Vall d’Hebron. Quan tot just ens estàvem instal·lant en aquella habitació d’hospital, va sonar el mòbil. L’amic José Miguel Gràcia, aleshores president d’ASCUMA, em parlava des d’una altra dimensió, la de la vida que havíem dut fins feia —literalment— quatre dies. Després de la consternació en saber on ens trobàvem, em va preguntar si podria fer-me càrrec de la confecció de la revista. No recordo el procés dels meus pensaments davant aquella proposta, només que, ara sí, vaig acceptar-la.
Instantània feta el moment abans de rebre la trucada imprevista. / C. T. B.
Els primers dos anys vaig tindre la fortuna de formar equip amb en Màrio Sasot i l’Isa Calaf. Ells tenien damunt els muscles l’experiència de deu anys i havien aconseguit, malgrat tots els inconvenients, que el projecte no acabés en el pou de les iniciatives voluntarioses recordades amb malenconia.
Amb el número 100 i el 10è aniversari, vam iniciar una nova etapa amb disseny actualitzat, amb la intenció d’optimitzar visualment els continguts. Aviat, però, s’inicià la legislatura 2011-2015, coneguda com la del LAPAO, atès que els nostres representants van considerar que llurs votants volien l’asfíxia de les llengües no castellanes d’Aragó, especialment la del nom maleït —la nostra. Paral·lelament, la crisi picava fort i el desànim s’estenia arreu, també entre el nostre col·lectiu. Els darrers dies de 2011, en Màrio va dimitir com a director. Per eixir del pas, el consell de redacció va decidir d’editar en paper només quatre números anuals, i la resta fer-los en PDF. També es va proposar que l’Isa i jo féssim de coordinadors. D’aleshores ençà, Temps de Franja ha resistit gràcies a la feina ingent de tots els col·laboradors, dels veterans i dels nouvinguts, malgrat la incomprensió de la majoria dels nostres governants i, ai las! d’alguns convilatans.
El 2017 vam inaugurar el web per dotar d’interactivitat el mitjà i obrir-lo a tota la societat. Amb aquest nou suport, que no requeria tanta feina de maquetació, l’Isa va preferir dedicar els seus esforços al preciós projecte turístic familiar. La seua aportació ha fet possible la revista durant més de disset anys.
I fins aquí hem arribat. I més lluny que arribarem.
*Publicat a Temps de Franja n. 147, novembre 2020
Tags: Reportatges
