Sobre l’adoctrinament
// Jordi Marin i Monfort*
La crisi oberta arran del procés d’independència de Catalunya ha estat la darrera excusa del govern de l’Estat per atacar un dels elements d’autogovern que més se’n penedeixen d’haver transferit: l’educació. El model d’immersió lingüística que es practica a Catalunya des de fa més de tres dècades ha estat reconegut tant internacionalment com dintre del propi país i molt especialment en aquells sectors de la població que no tenien el català com a primera llengua. Es tracta d’un model que facilita la integració dels nouvinguts alhora que els dóna les mateixes oportunitats competencials tant en l’àmbit laboral com d’integració social. Que tothom tingui l’oportunitat de sentir-se seva la llengua pròpia del país, el català, a banda de la llengua materna de cadascú és un dels èxits del model. Tanmateix, el que per a la societat catalana és un èxit per als sectors més reaccionaris de l’Estat és una amenaça perquè elimina la supremacia del castellà a la qual estan avesats des de fa segles. Ja no és qüestió que el català passi a ser la llengua dominant, que no ho és, només cal veure la situació d’inferioritat que pateix en certs àmbits (cinema, mitjans, justícia…) sinó que senzillament no accepten una eventual situació d’igualtat. Només hem de veure els atacs continuats a la llengua ja no al Principat sinó molt especialment a la resta de territoris de l’àmbit lingüístic.
Aquesta obsessió malaltissa és la que s’amaga darrere del relat que es vol imposar ara: l’escola catalana adoctrina el jovent i els transforma en independentistes. Sorprèn, però, que tot i portar més de tres dècades amb les competències transferides, l’independentisme es manifesta clarament a l’alça a partir de la sentència de juliol de 2010 del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia. És a dir, atribuir al professorat català la responsabilitat d’aquest augment fruit d’un pretès adoctrinament és quelcom més que malintencionat. I més si tenim en compte que l’acusació d’adoctrinament es focalitza en l’escola pública, quan resulta que un terç de l’alumnat ho fa en centres privats o concertats.
Sigui com sigui, aquests atacs evidencien dues actituds. D’una banda una actitud bel·ligerant envers la llengua i materialitzada sobre la comunitat educativa pel fet d’aprofitar el moment per desgastar aquesta última (una vegada més) i el model d’escola catalana en previsió que pogués arribar a ser emulat per altres territoris de l’àmbit lingüístic, especialment al País Valencià on qualsevol moviment que fa l’administració en favor del valencià és aprofitat per l’oposició per acusar el Consell de catalanista. D’altra banda es posa de manifest d’una manera flagrant el concepte d’educació que té el govern de l’Estat. Entenen per educar, adoctrinar. I és aquí on arribem al moll de l’os. Quan l’educació no és entesa com un procés pel qual l’infant aprèn a ser crític, a descobrir per ell mateix la realitat que l’envolta, a avaluar-la a partir d’arguments fonamentats, a discutir civilitzadament les diferents apreciacions que hi pugui haver, a respectar les opinions i en darrera instància a formar-se’n una de pròpia, és perquè s’entén exactament el contrari. Llavors s’atribueix a l’educació la funció d’inculcar a l’alumnat una determinada manera de pensar que és la bona, uns valors que són els bons enfront uns altres que són dolents. S’ensenya l’alumnat a veure i interpretar el món en codi binari: allò que és “correcte” i allò que no ho és. I és des d’aquesta òptica que el govern està interpretant la realitat catalana.
Estem davant, doncs, de dos models d’escola que van més enllà del model lingüístic. La qüestió és més profunda, el seu model d’escola ha de formar xiquets i xiquetes que no pensin més enllà d’uns límits que vénen marcats per una manera d’entendre el món en blanc i negre. Una visió del món que no admet colors i que té ben definida quin és el costat bo de les coses i quin és el dolent. Aquesta és la veritable voluntat que s’amaga darrere les acusacions d’adoctrinament i que ja va ser manifestada en el seu moment pel mateix ministre d’educació, José Ignacio Wert, en seu parlamentària, on explícitament va dir que el seu desig era espanyolitzar els nens catalans.
*Llicenciat en química per la Universitat Jaume I i professor de física i química a l’INS Pius Font i Quer de Manresa.
Acte a favor de l’escola catalana. Manresa, 25 octubre 2017 (Fotos: Jordi Marin)
Tags: Reportatges
Trackback from your site.
Gabriel Ribalta
| #
Molt bé Jordi, tant brillant i precis com sempre, és pot dir més alt però no més clar.
Reply
Eugenio Monfort
| #
Molt bé i com sempre aclaridor, llàstima que no ho llegirà els “Werts” opressors.
Reply