Reines i reis escriptors*
// Artur Quintana i Font
Des de finals del segle passat els historiadors de les literatures aragoneses en el seus estudis prenen en consideració la que s’hi escriu en llengua catalana, cosa que abans no feien. Aquests estudis oscil·len entre les cinc ratlles de molt mal trobar de Los cisnes aragoneses (2013, p. 343) de J. Domínguez passant per les cinc pàgines ben indexades de Introducción a la historia de la literatura en Aragón (2010, p. 449-452) de na M.S. Catalán i n’A. Faro, entre d’altres. El 2019 i el 2021 Rolde ha publicat dos llibres amb propostes didàctiques i recursos útils per a la assignatura “Historia y Cultura de Aragón”, creada el 2016 per als primers i segons cursos de batxillerat, on la informació sobre la literatura catalana pensada per al nostre jovent és tractada en sis ratlles (Historia y Cultura de Aragón. 2019, p. 226) i tres pàgines (El País de los aragoneses. 2021, p, 186-188). Tots aquests textos no esmenten les reines ni els reis escriptors en tractar de la nostra literatura en català, només se’n fan breu esment, en altres contextos, de la primera de les dues obres que acabo de citar, on la Crònica del Conqueridor, coneguda també com a Llibre del Feits, no ho és pas perquè siga en català, sinó perquè incluye episodios y diálogos en aragonés (Historia y Cultura de Aragón. 2019, p. 11) [concretament 1 ¼ de pàgina en aragonès i la resta 3/4 de pàgina en diverses llengües –llatí, àrab, …- i 381 pàgines en català.], i a la mateixa pàgina llegim la Crònica de San Juan de la Peña tiene tres versiones: latín, catalán y aragonés. I això és tot: unes deu paraules. Observo que si volem tenir informació sobre les nostres reines i reis escriptors en llengua catalana, haurem de consultar històries o diccionaris de literatura escrits i publicats en altres països, com ara la monumental de Riquer-Comas-Molas (1964-1988), especialment el volum I, obra exclusiva d’en Martí de Riquer. Aquest autor hi tracta extensament l’obra memorialística dels nostres dos grans reis escriptors en català: la del Conqueridor i la del Cerimoniós, i ho fa en sengles capítols de 34 i 21 pàgines respectivament, però bastant de passada dels restants monarques aragonesos que escriviren en català, que, per a conèixer-los com a escriptors, convé anar als diccionaris de literatura, com el dirigit per Àlex Broch del 2008, on tenen també entrada en Pere III, en Jaume II, en Joan I i en Martí, si més no. De les nostres reines escriptores en llengua catalana, ningú no ens en diu res, ni a les històries ni als diccionaris de literatura, tot i que se’n coneixen atractius epistolaris (Violant de Bar, Maria de Lluna, Margarida de Prades,…). Tan sols se’n parla, si les seues vides han esdevingut matèria literària, com sovint ho han estat.
En parlar de les obres d’en Jaume I i d’en Pere IV declarava en Riquer: cal posar en relleu un fet curiós i que podríem qualificar d’insòlit: la llengua catalana és l’única en la qual dos reis han escrit llurs memòries (p. 394) i hi afegia: Altres literatures tenen reis historiadors –com la castellana amb Alfons X- però són historiadors del passat, no de llurs propis regnats, i així, en el cas de les dues grans Cróniques dels reis d’Aragó, en Jaume I i en Pere IV, no tan sols sabem el que feren i amb quina intenció ho feren, sinó també com sentien, com amaven i com odiaven, i ens han obert íntims moments de llur pensament i ens han deixat la fesomia que volgueren que hom servés d’ells en segles venidors. Moments de glòria i moments d’angoixa, (p. 394). En Riquer deixa ben clar que quan es parla de reis medievals no hem de suposar que els llibres que signen han estat escrits de puny i lletra de l’autor sinó que ho hem d’entendre tal com ho explica Alfons X de Castella: … dixiemos nos muchas vezes. El rey faze un libro, non porquél el escriva con sus manos, mas porque compone las razones dél, e las emienda e yegua e enderesça, e muestra la manera como se deven fazer, e desí escrívelas qui él manda, però dezimos por esta razón que el rey faze el libro (p. 399).
Mentre van governar el nostre país els reis dels Casals d’Aragó i Barcelona les dues cròniques aqueixes van fruir d’un cert predicament: de la del Conqueridor se’n va fer prest una adaptació al llatí, i de la del Cerimoniós se’n feren versions a l’aragonès i també al llatí. Però quan el 1412 passaren a regnar al nostre país monarques del Casal de Trastàmara, que procediren a castellanitzar-nos en poc temps, tant la figura del Conqueridor com la seua Crònica aviat foren discriminades, i segueixen sent-ho a l’hora actual: l’humanista alcanyissà Bernardino Gómez Miedes, futur bisbe d’Albarrassí, va traduir al llatí el 1582 i al castellà el 1584 la Crònica d’en Jaume I que explica que nos dexo escrita … de su propria mano … aunque en su lengua corta y peregrina … Me atreví a ponerla en las dos más generales y más extendidas que hoy se hablan en el universo, la latina y española, (Epistola dedicatòria s.n) i segueix criticant en Jaume I perquè havia escrit els Furs de València en su propria lengua materna, que fue la Limosina como se hablaua en Cataluña … tan oscura y grossera, y que fuera harto mejor la Latina, o alomenos Aragonesa, argumentant que los de mas mercaderes Españoles que allí [València] se hallauan, que hablauan casi la misma lengua que los aragoneses [ja som al 1584] …. aborresciendo en grande manera la Catalana, o Lemosina, porque no se podían hacer a ella, ni hablarla mas que la Caldea [Llibre 12, cap. 8, p. 251]. I no fa pas gaires anys uns companys meus, amb fills en edat escolar, m’explicaven consternats que aquests els havien preguntat: Oi, pare, que Don Jaime era un traïdor al nostre país?, fent-se ressò de l’ensenyament que rebien a escola. Una mica més de sort ha tingut el Cerimoniós amb la seua Crònica, malgrat haver-hi un diàleg no gaire ortodox, quan, fugint dels de la Unió, explica en Pere: e com fom en vista de Fraga, mossèn Bernat de Cabrera nos dix: -Senyor, veets aquell loc? E nós li diguem – Oc – -Doncs de Catalunya és – E nós en aquella hora diguem: -Oh, terra beneita, poblada de lleialtat!. Jose Ramón Bada, conseller de Cultura i Educació del nostre primer Govern democràtic, va encarregar la redacció d’una gramàtica catalana per a aragonesos, en iniciar-se l’ensenyament d’aqueixa llengua el 1984, i va voler que entre les lectures n’hi hagués un fragment de la Crònica petrina, tal com va ser, i precisament aquell on el rei en Pere llança una proclama perquè tots els aragonesos, de Tarassona, entrò a Salses e a Guardamar s’alcessen en armes contra els castellans que havien envaït la nostra terra.
*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 97, gener de 2023
Tags: Reportatges
