Pompeu Fabra i la Franja

// Jordi Ginebra*

Durant el 2018 hem celebrat l’Any Pompeu Fabra, amb motiu d’escaure’s el 150è aniversari del seu naixement (1868) i el 100è aniversari de la publicació (1918) de la gramàtica que contenia la normativa de la llengua catalana fins al 2016.
Fabra ha estat sens dubte una de les personalitats més importants de la cultura catalana del segle XX. En opinió de Josep Pla, simplement, la més important. Va aconseguir, de manera explícita i indiscutible, realitzar una obra d’abast col·lectiu que va obtenir una adhesió total. Per això, la codificació lingüística de Fabra és el signe extern més clar de la unitat i cohesió dels catalanoparlants de tots els territoris que comparteixen la llengua. L’objectiu de l’Any Fabra ha estat commemorar el seu naixement i reconèixer la seva obra, de manera que tot plegat esdevingués un estímul per reforçar la vitalitat de la llengua catalana, la seva capacitat de cohesió social i la seva projecció de futur.
A l’inici del segle XX, la creixent voluntat col·lectiva de recuperació de la llengua catalana va trobar en Pompeu Fabra la persona ideal. Amb una preparació tècnica com a lingüista que ningú més posseïa llavors a Catalunya i a Espanya, i amb la visió justa del que significa fixar un model lingüístic de referència, Fabra va saber materialitzar, emparat primer per Prat de la Riba i la Mancomunitat de Catalunya (i més endavant, durant la República, pels presidents Macià i Companys), un projecte de normalització: que la comunitat lingüística posseís un codi formal funcional, modern i autònom. Les tres fites principals d’aquest projecte van ser les Normes ortogràfiques (1913), la gramàtica (1918) i el diccionari (1932).
És lògic que durant l’Any Fabra els habitants de cada territori, cada comarca i cada població s’hagin sentit convidats a inquirir quina va ser la relació concreta de Fabra amb ells: si durant la seva vida Fabra va visitar el lloc o si en va parlar en algun moment. Sabem que, especialment durant el període republicà, Fabra va recórrer una gran part del territori fent conferències i obrint cursets de català o fent-ne l’acte de cloenda. També sabem que la seva afició per l’excursionisme el va portar a recórrer una gran part del domini lingüístic.

Mapa publicat al Compendio de gramàtica catalana, 1929. / IEC-UPF, llicència CC BY-NC-SA

¿Va visitar mai les comarques que, posteriorment, han rebut el nom de Franja de Ponent? Sortosament, tenim com a mínim una referència que ho testifica. En la biografia de Fabra que va escriure Domènec Guansé l’any 1934 —la primera biografia publicada de l’il·lustre gramàtic—, l’autor de l’obra dona la informació següent: «No fa molts anys, va fer una excursió, amb Nicolau d’Olwer i Casacuberta, des de Mequinensa a les boques de l’Ebre, és a dir seguint tot el recorregut d’aquest riu per terres catalanes» (Domènec Guansé, Pompeu Fabra, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1934, p. 48). Això vol dir que, com a mínim, va passar per Mequinensa i Faió, i que degué trepitjar el nucli avui desaparegut d’aquesta darrera població.
¿I va referir-se mai a la Franja en els seus textos? Quan Fabra al·ludeix als límits del domini lingüístic, no s’oblida mai de dir que aquests límits superen l’estricta unitat administrativa anomenada Catalunya. Així, les paraules inicials d’una conferència de l’any 1925 en homenatge a Marià Aguiló van ser aquestes: «Des de les Corberes franceses fins als palmerars d’Elx i des de les regions orientals d’Aragó fins a les illes daurades, existeix un grup de parlars romànics que formen un conjunt prou homogeni per ésser considerats com una sola llengua novillatina enfront de l’espanyol, del francès i de l’italià» (Obres completes, vol. 9, p. 289). Igualment, les poques vegades que va incloure en alguna de les seves gramàtiques un mapa de l’àrea lingüística, no va deixar de senyalar explícitament damunt del mapa les poblacions de Vall-de-roures, Mequinensa, Fraga i Benavarri; per exemple, a l’Abrégé de grammaire catalanes de 1928 (p. 8) i al Compendio de gramática catalana de 1929 (p. 8).
Finalment, cal afegir que Fabra, coneixedor de les particularitats geolingüístiques dels diversos parlars catalans, també va fer esment en algun moment de trets propis d’alguna població de la Franja. Així, l’any 1933, en els apunts d’un curset de fonètica publicats per Adolf Florensa, hi llegim aquestes paraules: «Però el més curiós és que a la ratlla de Catalunya i Aragó (Fraga, Ribagorça), es conserva l’estat intermedi pll, cll, fll, i diuen pllat, pllou» (Obres completes, vol. 2, p. 811).
Fabra és important per a tots: pel que va fer per al conjunt de la comunitat lingüística. Però també és entranyable —i ens agrada comprovar-ho— que fos una persona atenta als detalls, a la diversitat i a les particularitats. I, per als catalanoparlants de l’Aragó, és entranyable —i important— saber que la seva mirada global va tenir en compte un territori que llavors (el primer terç del segle XX) era poc visible i hauria estat molt fàcil de no tenir en compte.

Pompeu Fabra vist per Isidre Miserachs. / Arxiu Comarcal de l’Anoia

Pompeu Fabra. 
/ Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans. Fons Pompeu Fabra de Jordi Mir

Jordi Ginebra

*Comissari de l’Any Fabra. professor de la URV i soci d’ASCUMA

Publicat a Temps de Franja n. 139, novembre 2018