La Setmana Santa a Calaceit
Calaceit es prepara per a viure els dies de la Setmana Santa amb festes i festejos acompanyats per la tradició de més de set-cents anys.
No sabem molt bé quan va aparèixer la Santa Espina. Es diu que va ser un feliç dia, pròxim a la reconquesta de la vila, mentre el sacerdot celebrava el sacrifici de la Missa, a l’antiga església de Sant Pere, quan un personatge que semblava un pelegrí va deixar la relíquia damunt de l’altar assegurant que era de la corona del Redemptor. Aquí és on comença la tradició solemne de commemorar a Calaceit la passió del Senyor.
L’any 1604 va ser instituïda la Confraria de la Sang que celebrava i celebra tres festes molt marcades en el seu calendari: La Setmana Santa, La invenció (del llatí invenio, «descobrir») de la Santa Creu, el dia 3 de maig, i la Santa Espina, el dilluns de Pentecosta. L’any 1879 la Confraria es va restaurar de nou.
Les celebracions relacionades amb la Setmana Santa de fa cinquanta o seixanta anys, malgrat mantenir-se actualment les tradicions i els actes, poc s’assemblen a les actuals. Les persones d’aquell temps ho vivien en profunditat. La religiositat i l’espiritualitat podríem dir que es mostraven en l’ambient.
Tot començava amb la distribució de la Santa Butlla i el Dimecres de Cendra. En la primera, pagant una petita quantitat, l’Església et donava un paper, on estaven escrites, les indulgències i la dispensa per a poder menjar carn, beure alcohol, etc., alguns dies en què estaven totalment prohibits. El poble, cansat d’aquestes corrupteles, en el seu moment va pronunciar la famosa frase: “Mori la Butlla, visqui la gula”.
Quant al Dimecres de Cendra, cal recordar que durant la Missa, el sacerdot escampa les cendres sobre el cap dels fidels, pronunciant les paraules: “Recorda home que pols eres, i a la pols tornaràs”.
Quan anava a l’escola del meu poble els divendres de Quaresma eren especials. A la tarda no hi havia classe per què anaven a resar el viacrucis fins a l’ermita de “Sant Cristòbol”. Berenar i festa fins al vespre. Pocs pobles com Calaceit tenen un calvari amb capelles dedicades a cadascuna de les estacions del viacrucis.
Arribats els dies de Setmana Santa, una setmana abans, s’escalfaven motors, amb la celebració de la Mare de Déu dels Dolors i el seu septenari organitzat per les Filles de Maria. El Diumenge de Rams, a part de la benedicció dels rams, a la tarda es resava un viacrucis pels carrers del poble. Els primers dies de la setmana es dedicaven a les confessions i a organitzar el Monument del Dijous Sant.
El Dijous Sant, se celebrava a la tarda amb una Missa que durava el seu i amb la cerimònia de la rentada dels peus a diversos joves de la població. Després es visitaven els passos en la Capella de Sant Roc, els de l’Església Arxiprestal i el Crist de l’Ajuntament. A la nit homes i dones vetllaven el Santíssim sense interrupció.
El Sant Crist de Casa de la Vila, per cert, molt miraculós, data de l’any 1613. En la processó del Dijous Sant, el sacerdot visita solemnement la imatge.
La processó del Dijous Sant es va fundar en 1605 i la del Divendres Sant en 1758.
Com estava prohibit tocar les campanes, els tocs d’avís per a començar els actes religiosos, els joves empraven els “carraus” o carraques.
A la processó de la nit, amb una gran quantitat de passos i creus, solia assistir la major part de la població, portant molts d’ells grans candeles i amb gran recolliment i serietat. Els nens i joves participaven revestits d’àngels, d’hebreus, de penitents, etc.
El Divendres Sant, més del mateix, oficis a la tarda a l’Església i processó a la nit. El dissabte els oficis nocturns i el Diumenge de Pasqua, al matí, la processó del “Encuentro” a la plaça principal de la població.
Com no es podia menjar carn, el menjar aquells dies també era especial. Els propietaris de la Fonda Alcalà, recorden que a partir del Dijous Sant servien per a menjar bacallà, més ben dit Abadejo, sardines escabetxades, sépia guisada amb patates, sopa de peix, ous durs, tot menys carn. Aquest menú també era el de moltes cases del poble.
La rebosteria amb les pastes típiques també tenien el seu lloc. Gairebé totes les cases preparaven el “pan durmiendo” amb els exquisits “coquets”, i també, “panadetes”, ametllats, etc., que coïen en els forns de la població. També coïen les rosques, trenades amb un ou o dos, i les cases més riques s’atrevien amb les “mones”, aquestes importades de fora, i també “cocs amb primentó”, sense oblidar els famosos crespells (fulles de borraina fregides amb farina i mel).
Una tradició que s’ha perdut a Calaceit, és la “Solispassa”. Era un ritual per a beneir les cases del poble, contra tots els mals, dimonis i esperits malignes, que es feia el Dissabte de Glòria. Primer anaven els nens fent gran rebombori i picant en una maça de fusta totes les portes. Després el sacerdot tirava una mescla de segó i aigua beneïda que es fixava a les portes i la gent els donava ous durs, pastes i una mica de diners.
El Dilluns de Pasqua de Pentecosta la vila de Calaceit celebra la festa de la Santa Espina, patrona de la població, amb la seva novena, missa, bon sermó i processó participada per una bona quantitat de sacerdots. La Santa Espina havia de tenir una gran capella a l’entrada de l’actual Església, però Miguel Juan García, administrador dels béns dels canonges de Tortosa, va preferir aixecar l’actual “Casa de l’Advocat”.
Encara que els actes d’ara són molt semblants, s’ha perdut part de l’essència. És allò d’entre poc i massa.
Nota:
Han col·laborat amb la seva informació, Cèlia Badet, José Manuel Anguera. Enrique Alcalá i la família Ramiro Ferrer Moné.