L’Estiràs de Josep Mauri*

// Esteve Betrià

Tal com vam destacar en l’entrevista publicada al número 126 (gener de 2016) de Temps de Franja, Josep Mauri i Gràcia, nascut a Barcelona el 1932, va viure part de la infantesa —de 1936, en esclatar la guerra civil, a 1940— al poble ribagorçà dels seus progenitors, Casserres del Castell. D’aleshores ençà s’ha sentit compromès amb aquesta població ribagorçana, deshabitada de fa dècades.

El 8 de desembre, vam visitar el domicili de Josep Mauri, a Sant Just Desvern, per fer-li lliurament del guardó que els acredita —a ell i al seu fill Francesc— com a mereixedors del Premi Franja Cultura i Territori de 2013 que els atorgà Iniciativa Cultural de la Franja. Es va aprofitar l’avinentesa per fer-li una breu entrevista. En el transcurs de l’entrevista, sabedor de la vella idea d’en Mauri pare a propòsit de la creació d’una publicació comuna per a les terres catalanòfones d’Aragó, li vam plantejar: “Quina intervenció tens en el naixement de Temps de Franja? Jo [Josep Mauri] havia estat subscriptor en un primer moment de La Voz de la Litera i més tard vaig participar en la gestació de la revista Desperta ferro! De sempre havia vist la necessitat d’una revista que servís per agrupar i coordinar les iniciatives en defensa de “ço nostre” a l’Aragó. En una ocasió, parlant d’això amb Josep Galan vam venir a coincidir en la necessitat d’una publicació que ajudés a agrupar a tots els que ens preocupem i defensem allò que uneix als catalanoparlants d’Aragó. En Galan va pensar que ja era hora de tirar endavant aquesta idea. Jo li vaig suggerir per a títol de la revista L’estiràs tot pensant en l’estri agrícola que serveix, a tota la Franja, per transportar grans troncs o pedres en terrenys difícils i que podia servir per concretar la idea de l’esforç comú per tal de tirar endavant la nostra cultura i el nostre territori en un marc de difícil articulació. Si bé la revista ja té setze anys de vida amb el títol de Temps de Franja, el meu suggeriment nominalista dorm el somni dels justos. Però ja m’està bé; molt bé.”

Ara i ací aprofitem per reproduir el que recollíem a propòsit del mot ‘estiràs’, que hauria pogut ser el títol d’aquesta revista, al final de l’entrevista: “Estiràs és un mot present a totes les comarques de la Franja —i en el català nord-occidental en general— i perquè en quede constància reproduïm ara l’accepció set de ‘tiràs’ que trobem al Diccionari català/valencià/balear: 7. a) Vehicle rudimentari sense rodes, destinat al transport de pedres o d’herba, i consistent en un forcat d’arbre al qual van clavades transversalment posts estretes i juxtaposades que formen un postissat damunt el qual es posen les pedres que s’han de traginar; al vèrtex del forcat s’enganxa una bístia que estira el vehicle quan s’ha de fer el transport per llocs abruptes que no permeten el trànsit rodat (Ripollès, Pallars, Ribagorça, La Llitera, Fraga, Urgell, Gandesa, Tortosa); cast. narria.—b) Vehicle sense rodes, destinat a traginar posts o trossos de llenya, i consistent en una mena d’escaleta proveïda de barrons verticals que serveixen de bandes per impedir que la fusta caigui en transportar-la per paratges difícils (Pallars, Ribagorça).

Josep Mauri, amb el premi Franja, Cultura i Territori 2013. / Berenguer de Mussots

*Publicat a Temps de Franja n. 147, novembre 2020