L’escola catalana i les seues llengües

// María Dolores Gimeno Puyol*

En este context d’enfrontament en què la llengua, desgraciadament, continua sent arma de combat polític, voldria recordar la meua experiència com a professora de Llengua i literatura castellana durant 18 anys a l’Ensenyament Secundari a Catalunya. Mai hai tingut durant tot eixe temps cap problema ni entre els alumnes ni amb d’altres professors o els equips directius. Així mateix, sempre hai impartit les assignatures en lo mateix rigor i continguts similars als que companys meus de carrera les ensenyen fora de Catalunya, i és que el currículum de la Generalitat respon als continguts que emanen des diferents lleis orgàniques que han anat canviant —potser massa— al mateix temps que els Governs de diferents partits polítics. Com a resultat, los meus alumnes en diferents anys i centres, que són una bona mostra del conjunt d’alumnes catalans, acaben aprenent castellà igual de bé —o de malament, cal dir-ho, i més últimament— que el català. Les avaluacions de competències bàsiques del Departament d’Ensenyament del curs passat ho poden certificar: a 6è de Primària la nota va ser de 75,8 sobre 100 a català i 73,4 a castellà; i a 4t d’ESO, 74,6 a català i 77,2 a castellà. Ho confirmen també els informes PISA de 2016, en què la comprensió lectora en castellà de Catalunya obtenia 501 punts, dins del grup que supera els 500: Madrid (551), Navarra (509), Castella-Lleó (505) i Astúries (504); per damunt de la mitjana espanyola (488) i de la resta de comunitats, entre les quals Aragó (493); i també millor que la de la OCDE (496) en les llengües oficials respectives.
Hai estat també molts anys correctora de la prova de accés a la universitat en les assignatures de Llengua i literatura castellana i de Literatura castellana, i ni el grau de dificultat dels exàmens ni els resultats són divergents de les matèries corresponents en català ni s’allunyen de les mateixes proves a les altres comunitats autònomes. Les dades del curs passat són eloqüents: la mitjana de català va ser de 6,19 i 6,25 la de castellà. Per desgràcia, a les escoles de les zones catalanoparlants d’Aragó este plànol d’equilibri lingüístic és inimaginable, en un sistema d’immersió en castellà i amb una presència mínima i irregular de l’assignatura de Català, que no admet cap comparació; però ací ni la classe política ni la societat en general fan cap qüestionament ni invoquen el respecte a la llengua materna.
No m’agrada l’adoctrinament. Preocupada per les acusacions en eixe sentit, hai feit una mica de treball de camp entre els meus alumnes actuals al Grau de Llengua i Literatura Hispàniques a la Universitat Rovira i Virgili (alguns amb 8 cognoms catalans), que em comenten que no s’han sentit mai adoctrinats als centres d’on venen: la seua elecció d’estudis en pot ser una evidència. Com és lògic, entre els docents n’hi ha de totes les ideologies i opinions; eixa és la grandesa de l’ensenyament públic. I defensaré que s’hi pugue fer ús de la legítima llibertat de càtedra.

---

*Dra. en Filologia Hispànica per la Universidad de Zaragoza. Professora de Literatura Espanyola a la URV.

(Foto. Domini públic, Wikimedia Commons)