El llarg camí d’un miracle*

// Màrio Sasot

Corrien els darrers mesos de l’any 2000. En les habituals trobades culturals que organitzaven les associacions de la futura Iniciativa Cultural de la Franja començava a circular el rum rum de perquè no fèiem una revista en català que donés veu i es fes ressò de la vida ciutadana i cultural de totes les comarques de la Franja.

Tradició editorial ja n’hi havia en cadascun dels nostres territoris. Al llarg de la dècada dels 80 van aparèixer les revistes Desperta ferro!, publicada des de les comarques de Llitera i Ribagorça; Batecs, al Baix Cinca, i Sorolla’t!, al Matarranya, a més de nombroses publicacions locals, de periodicitat variable i vida efímera.

El nou projecte començà a prendre cos a finals de l’estiu de l’any fundacional, arran d’una reunió a la terrassa del bar TJ de Fraga, convocada i dirigida amb mà de ferro per Josep Galan Castany, president de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, ànima i principal impulsor de la nova revista.

A la cita acudiren un important nombre de socis actius del nord, el centre i el sud de la Franja, àvids de saber en què consistia la cosa i il·lusionats davant la perspectiva d’un mitjà de comunicació estable que representés i donés una imatge global de l’Aragó catalanòfon.

D’aquell primer encontre i d’un altre que esdevingué al vestíbul del cinema de Saidí unes setmanes més tard, sorgiren el nombre de pàgines que tindria la publicació, les seccions territorials i temàtiques i els seus possibles coordinadors; el responsable de maquetació, disseny i impressió, etc. Es decidí també el nom, ‘Temps de Franja’, en record i tribut a la revista valenciana homònima, després d’algunes deliberacions envers altres títols (en fa cinc cèntims del tema l’Esteve Betrià en el seu article d’aquesta mateixa pàgina).

“I com a director, proposo …al Màrio Sasot” —digué Galan. I em vaig quedar glaçat. Més que per la sorpresa, per l’atordiment i el dubte de no saber què m’esperava, en ignorar l’abast i el pes de les responsabilitats que suposava l’acceptació del càrrec. Prompte ho descobriria.

D’esquerra a dreta: Quim Gibert, Antoni Bengochea, Josep Galan, Carme Messeguer, Màrio Sasot i Francesc Ricart. Any 2001, primer Correllengua a la Franja. / Silveri Gómez

Va ser una de les molt poques reunions presencials (quatre, cinc?) que ha hi hagut del Consell de Redacció de la revista en aquests 20 anys. Sense pensar-ho, vam inventar avant la lettre una cosa que ara està tant de moda com és el tele-treball. Les dificultats van començar amb la contradicció de voler fer una revista mensual (10 exemplars a l’any), la qual cosa exigeix una fèrria disciplina de dies de lliurament dels articles, etc., realitzada de forma voluntarista per gent no professional. Costà anys que els socis de les associacions que editen la revista tinguessen al cap que si assistien a un acte, que potser ells mateixos organitzaven, algú havia de fer-ne una breu crònica i una foto.

Van ser anys de moments esgotadors. Era l’hora de tancar el número i havia un munt de forats a la maqueta. De vegades m’era més ràpid i còmode inventar-me i escriure els continguts jo mateix a partir de notícies dels diaris o de les revistes locals, que esperar col·laboracions promeses d’arribada incerta.

Aquests neguits i angoixes eren solidàriament compartits per la maquetadora i cap de redacció Isa Calaf (tantes complicitats, tants anys!), i en els darrers nou anys pel coordinador de la publicació, Carles Terès.

Altres vegades, després de tancar amb suor i llàgrimes lo número a l’hora, la seua eixida s’encallava a la impremta perquè hi havia cua d’altres treballs per fer. Això va generar tensions, no sempre ben resoltes per la meua part, que acabaren amb la marxa de la revista de l’impressor i activista Ricard Solana, puntal d’Ascuma i de Temps de Franja durant tots aquells anys.

A finals de desembre de 2011, vaig ser jo qui vaig tirar la tovallola de la direcció (mai de la revista). El desgast produït per les tensions i neguits ja esmentats i la manca de l’energia quasi juvenil dels inicis em van fer passar a un amatent segon pla.

Però una cosa que ha quedat clara en tots aquests anys és que el projecte de Temps de Franja roman i romandrà per damunt de les pèrdues i febleses personals de tots els seus components, perquè ha estat assumit com necessari per una massa social rellevant de l’Aragó catalanoparlant. El miracle de la pervivència d’una revista íntegrament en català a l’Aragó demostrarà que existim i que encara volem ser més que el que ara som.

Reunió del consell de redacció a Mequinensa el 29 de setembre de 2019. D’esquerra a dreta: Enric Marquès, Rosa Arqué, Màrio Sasot, Carles Terès, Glòria Francino, Loli Gimeno, Hèctor Moret, Pep Espluga i Carles Sancho. / Cèlia Antolín

*Publicat a Temps de Franja n. 147, novembre 2020