El “choricer”*

Written by Redacció on 26 de juny de 2019. Posted in Reportatges

// Maite Moret

En la majoria dels estudis dedicats al domini geogràfic aragonès, les notícies que posseïm sobre els diminutius són força generals, no només per la diversitat de matisos que poden adquirir en aquesta àrea regional, sinó també respecte de les preferències davant les diferents variants. Predomina la idea que el sufix –ico, és el que gaudeix de més difusió, no només a la zona castellanoparlant, sinó també a la catalana (bonico, és general a tota la zona catalanoparlant, per exemple), excepte al nord d’Osca; tanmateix, hi ha d’altres que es conserven de manera més segura en la zona més septentrional de les tres províncies que constitueixen la regió, els resultats dels quals són –é, –et, –ete< -ittu, sufix que comparteixen català, aragonès i occità.



Rostida de xorissos a un “masico” d’Alcanyís. / T. Innael

Té aquest sufix una utilització molt limitada en l’espanyol general, però a l’Aragó és força productiu i apareix amb les variants –é i –et (-eta), els quals ocupen pràcticament la totalitat de la província d’Osca, s’estén pel costat oriental de Saragossa (Faió, Casp, Bujaraloz i Velilla) i el nord-est de Terol (Calaceit, Vall-de-roures, Alcanyís, la Codonyera, Pena-roja, fins a Híjar), és a dir, les poblacions catalanoparlants i les veïnes que, en l’actualitat, no ho són.

La presència tan majoritària de –et, tant en la zona catalanoparlant com la que no ho és, ha fet pensar que depèn de la seva proximitat amb el català, ja que part dels mots apocopats es testimonien en els límits orientals d’Aragó; tanmateix, també apareix en punts ben distants, com Echo (Osca), la qual cosa ha fet dubtar alguns lingüistes de la seva influència.

S’ha documentat també el sufix –é, que apareix a les parles vives, sobretot de l’Alt Aragó i –et, molt viu encara, que degué ser el més freqüent a l’Aragó medieval, així com –ico, l’aparició del qual es remunta a l’any 959.

A banda d’altres sufixos d’aquest tipus (-illo, –ito, –ón) els estudis morfològics de tipus diacrònic i sincrònic no en recullen d’altres o bé se centren exclusivament en les parles pirinenques i no en la zona més oriental del territori. El primer cop que vaig assistir al Claustre de professors de l’EOI d’Alcanyís on m’acabaven d’assignar una plaça com a professora de català, es va parlar de les festes que tindríem al llarg de l’any (és un bon costum entre el professorat deixar clar quins són els ponts de què disposem) i els que ja feia temps que hi treballaven n’esmentaven una que es deia el choricer, que preferien enfront a la del “Amantes” que se celebrava a tota la província de Terol. Més tard, vaig saber que es tractava del “dijous gras” i que tenia una tradició molt arrelada a tota la zona, no només al cap de comarca i de serveis, Alcanyís, sinó també als pobles del voltant. El que no em quedava tan clara era aquella terminació, fins que un dia la vam treure a classe i els alumnes em van dir que aquí es deia: cariñer, chiquer, choricer o boniquer, i que es tractava d’un sufix propi de la zona.

La propietat en qüestions lingüístiques és un tema controvertit, sobretot per al parlants que gosen d’atribuir característiques úniques dels seus dialectes; i és que de fets exclusius d’un territori n’hi ha més prompte pocs, o cap, en les llengües; de fet aquest sufix té vitalitat en territoris més allunyats com ara la zona de Monegre/Monegros, en concret en les poblacions de Bujaraloz o Peñalva, frontereres també amb la zona catalanoparlant. Així mateix, a la part de la Baixa Ribagorça, justament a la zona que s’anomena de transició entre l’aragonès i el català, a la Puebla de Castro, on –er alterna amb –é, –et o –ete, de la mateixa manera que ocorre entre Alcanyís (choricer) i Castelserás (choricé), al costat ja de la frontera amb el català, aquest sufix torna aparèixer, tot i que es testimonia ja mínimament.

El que sembla obvi és que –et/-é/ –er/ són variants d’un mateix sufix diminutiu del llatí -ittus: mozet ~ mozer ~ mozé, amb el quals s’indica afectivitat i que presenta més limitació a l’hora d’unir-se a les paraules, ja que només s’utilitza amb substantius i adjectius, però que a diferència del castellà, també s’uneix a adverbis: poquer. Tanmateix, la bibliografia sobre aquesta variant és ben minsa, o si més no, no n’he sabut trobar, car les monografies que he pogut consultar tracten o bé les formes de la part de parla catalana o bé de la pròpiament aragonesa, i deixen els aspectes lingüístics més fronterers de banda en la caracterització.

Si bé alguns lingüistes han tractat d’assenyalar la no influència del català en aquest aspecte de sufixació, crec que el més afortunat seria parlar d’un sufix que comparteixen, en el nostre territori, diverses llengües: català, aragonès i el castellà d’algunes zones de l’Aragó. I és que, tot i que sembla una qüestió òbvia, cal recordar un cop més que les fronteres no tenen uns límits estrictes i les zones de transició són un fet irrefutable dels territoris, que responen a un contínuum dialectal històric i d’intercanvi lingüístic.

Dijous 28 de febrer vam menjar llonganissa i Alcanyís, un any més, va celebrar una de les seves festes més arrelades.

*Publicat a Temps de Franja n. 141, abril 2019