«En els baixos de cada casa del carrer Major, fins a finals dels 70, hi havia un comerç. Ara no en queda gairebé cap ni un.»
En molts punts de la Fraga vella és fàcil detectar la proliferació de pisos pastera, que s’han estès cap el sector urbà de les Afores.
Embotir-se amb un utilitari pels laberíntics carrers de la Fraga dels jaios i dels verjaios li va suposar a Teresa, veïna de Benavarri, maniobrar a tort i a dret, suar la cansalada, unes quantes rascades en el vehicle i un fotimer de renecs.
Tant és així, que no em va dirigir la paraula durant una temporada. Sigue per un malentès, per desconeixement, per una imprudència… la fadrina ribagorçana se les va veure de tots els colors transitant per Sta. Lecina, St. Roc, Jesús, Tossal, St. Pau, entre altres carrers secundaris, fins a desembocar a la replaceta del Carbó. Martina i Jordi, que tenen el garatge en un carrer de la vora, el de St. Miquel, no sempre podien entrar i treure el cotxe si algú altre aparcava a prop (els tres contenidors d’escombraries tampoc ho facilitaven). I quan trucaven als guàrdies urbans de cara retirar l’automòbil obstructiu, la resposta era que la grua no estava preparada per a moure’s en els intestins de la ciutat. El matrimoni esmentat va aconseguir finalment que la Casa de la Vila col·loqués un disc prohibint l’estacionament en aquesta mena de cul de sac: «La majoria de carrers de Dins de Fraga són de doble sentit. I, en canvi, hi ha carrers de les Afores, amb força més amplitud, d’un sol sentit.»
Dues llibreries, que disposaven de premsa, quatre carnisseries, vuit botigues de queviures, una xarcuteria, tres sabateries, dues merceries, una floristeria, dues sastreries, dues cotilleries, dos forns de pa, tres botigues de roba i confecció, una pastisseria, quatre peixateries, un estanc, dues farmàcies… oferiren, a finals dels anys 70, els seus serveis entre el carrer Major i la plaça de St. Pere. Jordi i Martina, que durant anys i panys han tingut un establiment en el cor de la ciutat, m’ho detallen: «Abans cada casa del carrer Major era un comerç. No fer cap mena d’actuació de regeneració provoca, avui dia, que l’entorn quedi encara més degradat. El manteniment és fonamental en un barri vell.» A hores d’ara de negoci tradicional en funcionament no n’hi ha cap ni un, llevat d’una perruqueria que ha obert darrerament en el xamfrà del carrer Major amb el de St. Pau. Dos veïns de tota la vida del carrer Major, em recorden que gràcies a la pressió popular l’autobús urbà, a partir del 2015, ha tornat a circular pel Cegonyer, la rambla fragatina de Dins de Fraga: «A causa d’un accident de trànsit, els anys 60, l’havien suprimit. Fonts municipals al·legaven que les voreres de la costa del Cegonyer no eren apropiades. I, per tant, el servei de circumval·lació de passatgers no arribava ni a les oficines de l’ajuntament.»
Ambdós veïns afegeixen que, a nivell del Baix Cinca, Fraga és una capital amb una escassa oferta d’autocars de línia per desplaçar-se als pobles de la comarca i a la inversa. A més, els diumenges (i festius entre setmana) el transport públic esdevé gairebé inexistent.
Pesant figues
Jubilats, gitanos, jornalers africans i d’altres procedències, famílies vulnerables… són bona part dels veïns del segle XXI d’una depauperada Fraga vella. En la majoria de casos es tracte de mà d’obra barata, que s’entafora en pisos pastera (a camins d’una dotzena de nouvinguts), coincidint amb el temps de la collita de mollareros i altres fruites. En blocs de l’inici de les avingudes d’Aragó i de Madrid, a la barriada de les Afores, també és localitzable l’amuntegament humà.
Ras i curt, el carrer Major, la plaça de Sant Pere i el Cegonyer, artèries de la ciutat fins als anys 60, han anat cedit protagonisme comercial en favor de les Afores, a l’altre costat del Cinca. Va ser així com les Afores, llavors una contrada perifèrica de la ciutat, amb hortes i patamolls, es va anar transformant en el gran eixample fragatí, una tendència expansiva que encara no s’ha aturat. Correus va abandonar el passeig del Cegonyer, els anys 80, per anar a raure a l’altra banda del riu. La Comarca del Bajo/Baix Cinca (l’equivalent del consell comarcal), en l’instant d’edificar la nova seu, també va triar les Afores. La UNED tampoc va dubtar a traslladar l’aula universitària de l’edifici de les Monges, en el carrer Airetes, cap a les Afores. I fa uns anys, la Casa de la Juventud va deixar el carrer Major per instal·lar-se en els jutjats vells de l’avinguda dels Reis Catòlics. Marianto Beltrán, d’Amics i Veïns del Casco Histórico, considera que la presència d’institucions i serveis és cabdal per a recosir el teixit social de la Fraga antiga: «Aquest passat estiu hem sentit inseguretat.» I és que els escanyolits i serpentejants carrers del tossal irregular, on hi ha assentat el centre neuràlgic, van entrar en estat de deixadesa des de fa més d’una trentena d’anys. Els incompliments de les administracions han accentuat el declivi d’aquesta Fraga tan nostrada. I, per postres, part de les obres en execució sovint queden empantanegades. És possible des d’un punt cèntric de Dins a Fraga enfilar xino-xano, per un carrer ben endreçat, fins un lloc tan emblemàtic com el Castell? Per arribar en aquesta antiga església de St. Miquel (i, més tard, fortalesa carlista i casalot del pintor Miquel Viladrich), la costa més natural i directe és la Collada Alta. El darrer tram del vial, mai acabat, s’ha convertit, amb el pas del temps, en una corralota: el sòl és irregular, herbotes a tort i a dret, deixalles escampades…
Comptat i debatut, un tant per cent dels plans d’actuació solen ajornar-se o queden encallats: la reconfiguració del Cegonyer i del carrer Major (i altres verals adjacents), la col·locació d’un ascensor enllaçant el Cegonyer i Detràs dels Corrals, la reestructuració total del CEICU, la reurbanització de Ca Dueso.
El pati de Ca Dueso
Ca Dueso, el domicili del primer batlle franquista, fou enderrocat el 2008, junt amb una illa de quatre cases més, també envellides, en el melic de Dins de Fraga. Des d’aleshores hi ha un finca desmantellada i envoltada d’una tanca entre la plaça de St. Pere, el carrer de St. Josep de Calassanç (en un altra època, carrer de la Presó) i la costereta de St. Carles. Un garatge soterrani, l’oficina de turisme, uns jardins, l’arxiu local, la seu de la guàrdia urbana, la recuperació de la desmemoriada plaça del Rei (davant mateix del Palau Montcada)… són equipaments que segurament acollirà, tard o d’hora, la reordenació de l’antiga casa pairal dels Dueso i de les cases annexes enrunades. Abans de planificar i esponjar, amb cura els futurs dispositius, pel descampat hi han passat arquitectes, geòlegs, arqueòlegs i altres professionals. Alhora s’ha dut a terme un procés de participació ciutadana. Enraonar d’aquest cèntric terreny ha esdevingut un tema recurrent en les converses. I, en paral·lel, pareix que la parcel·la s’hage convertit en una càrrega, que fa més nosa que servei, a l’equip municipal de govern. Sigue com sigue, fa disset anys que els gats remenen la coa en la buidor del solar de Ca Dueso.
Excuses de mal pagador
Imaginem per uns instants un jaio delicat, que no rep les atencions sanitàries i de suport apropiades. Continuem imaginant que tothom observa el decrèpit ancià, amb una pena infinita i expressant comentaris d’indignació sobre la necessitat d’actuar decididament. Per més que les evidències són clamoroses, constatem alhora que les mesures preses són insuficients: proporcionar un tros d’esparadrap quan el malalt arrossega una pneumònia no és una irresponsabilitat? Això sí, la immensa majoria no deixa de lamentar-se sobre la mala ganya del respectable padrí. I, amb aquestes, d’un dia per l’altre el malaurat avi estira la pota. La passivitat, la desídia, la negligència… dels que contemplaven com l’home gran anava de mal borràs explica el fatal desenllaç. Amb aquest símil Javi Labat Piñol, una de les ànimes de l’associació del Casco Histórico, ens radiografia una decadent Fraga vella que: «Van deixant morir. Enyoro els arbres i la font de la plaça de St. Pere. Per què no fan carrers de vianants a Dins de Fraga?»
Javi Labat, membre de l’associació des de fa 17 anys, apunta que de cara donar vida a la Fraga antiga, és partidari, sobretot, d’enllestir un pla director urbanístic. Així com de restituir els serveis públics, fer complir les ordenances municipals, vetllar per l’entorn, protegir el patrimoni, no permetre habitatges infrahumans: «Necessitem els temporers quan la fruita és a punt de ser recol·lectada. Però han d’allotjar-se, han de viure, dignament.»
Segons dades extretes la web municipal les prioritats de 2025 són Cinca Revive, un pla de restauració de l’ecosistema fluvial i de reducció del risc d’aiguats (gran part de la barriada de les Afores és una àrea inundable), la reconversió de l’antiga Sala Florida en auditori polivalent (teatre, sala de concerts, cinema) i la rehabilitació de l’antic edifici del CEIP San José de Calasanz: «Sempre hi ha una excusa o altra a l’hora d’entomar la vertebració de la Fraga vella. Mai no troben l’estona per posar fil a l’agulla. Sempre hi ha projectes que tenen preferència. A més, l’ajuntament i altres corporacions confonen invertir en mantenir.» Labat, que es considera més fragatí que les figues, afegeix que l’Escola d’Adults, ara per ara en el centre educatiu Les Monges, serà reubicada probablement a San José, un camí reconstruïda la part malmesa d’aquesta escola de primària: «Amb la qual cosa la Fraga històrica perdrà un altre dispositiu públic, que també se n’anirà a les Afores.»
L’activista fragatí, en tant que enamorat de la capital del Baix Cinca, se sent satisfet que mitjançant el FraGaffiti, mostra plàstica d’art de carrer, l’associació del Casco Histórico hage pogut convocar vuit certàmens fins el 2023 en bé de la recuperació de façanes, mitgeres i racons defectuosos. I, de retruc, promocionar creadors fragatins. Per arredonir-ho, després s’organitzen visites guiades per a turistes, persones culturalment inquietes i escoles. Es tracta de fer reviscolar la pèssima imatge de la Fraga profunda tot resseguint els indrets acolorits amb els murals.
És cert que amb la reconstrucció del Pou de Gel, la Torrassa i parcialment el CEICU, així com l’obertura de l’alberg municipal, entre altres actuacions, s’han produït valuoses millores. Segons el citat col·lectiu veïnal, d’un temps ençà indignat amb la Casa de la Vila, són avenços del tot insuficients.
Pep Duran, rondallaire i impulsor de la Bibliobosc, recalca que l’existència humana només s’entén a través del conflicte: «Sense conflicte no hi ha manera de transformar res.»
Deixats de la mà de Déu
La Roqueta probablement sigue el veïnat més inadvertit de la Fraga d’un altre temps. El Murallot, l’abandonat vestigi musulmà de defensa, en un dels costats de la Roqueta, així m’ho confirma tot estirant les cames al costat d’un fragatí de soca-rel. El bon dia d’una jaia gitana ha estat preguntar-nos, tal com raja, si som els encarregats de refer els murs de contenció d’aquest gueto, encabit entre revolts malgirbats i penyetes suspectes d’esllavissar-se. Ben mirat, de parets de gabions de codissos n’hi ha unes quantes. Fan patxoca però en caldrien moltes més. Hi ha desnivells de 8 metres que esdevenen perillosos amb les avingudes resultants dels xàfecs.
En un tres i no-res, treuen el nas, per finestres i balcons d’unes cases atrotinades, familiars de la venerable anciana i una colla de curiosos. Un xic més avall, a un salt de l’enèsim barranc, una mare de família, amb un to rondinaire, es pensa que som autoritats locals. De fet, se’ls fa estrany, poc creïble, que algú vulgue badar per aquest racó de món. Dies més tard, un antic funcionari municipal em confessa, mig esfereït, que la Roqueta és un cau de marginalitat: «fins i tot s’hi neguen a atansar-se els del butà a l’hora d’anar a repartir les bombones.»
Tant la Roqueta com els inhòspits carrerons Edison, Marconi i contorns, també de Dins a Fraga, disposen de dos plans específics en el pla general d’ordenació urbana des de 1983.
Per cert, el rocam calcari que, tal vegada, dona nom a la Roqueta fa temps que va quedar escapçat.
Del RAP al bolero
«Si els nuclis històrics no són rendibles, no solen interessar», m’assegura Paco Tejero Costa, regidor socialista de Fraga (1987-2003) i president de La Comarca Bajo/Baix Cinca (1999-2003). Paco Tejero és del parer que la Casa de la Vila, amb el suport de l’associació del Casco Histórico i altres agents socials, hauria d’adquirir anyalment un habitatge de la Fraga vella i, tot seguit, rehabilitar-lo: «Amb els diners obtinguts de la venda, l’any següent l’ajuntament en podria comprar un altre. I així successivament. En favor del rescat de cases degradades, el consistori fragatí no hauria de dubtar a realitzar funcions de promotor immobiliari simbòlic. Seria per a tot tipus de famílies, incloses les benestants. L’esforç inversor municipal només seria el primer any.»
Al polític fragatí i mestre retirat li sap greu la poca consciència existent entre els mateixos veïns de la Fraga vella entorn allò que els afecta. Tejero Costa és del parer que, per definició política, el primer que cal és explorar totes les possibilitats que ofereix un nucli antic: «Abans de projectar la residència geriàtrica comarcal, vora el veïnat de Sant Simó, posem per cas, s’hagués pogut estudiar d’ubicar-la a les Estressanes. No se sol contemplar, per defecte, un emplaçament en la Fraga històrica. Els estudis tècnics haurien de tenir més pes. Instal·lar dependències institucionals a les Afores hauria de ser la darrera opció. No la primera. L’actuació pública genera vida, desvetlla sinèrgies.»
Tejero manifesta que, de resultes de les seues classes d’anglès de començament de curs, en una de les lliçons abordava el deteriorament dels enclavaments històrics d’arreu. A fi i efecte de contestar, de forma original, un dels exercicis, es va empescar la cançó del R.A.P: «Consistent a identificar la R, amb el reciclatge d’immobles. L’A amb l’accessibilitat dels veïns, dels vianants, dels vehicles de càrrega (i descàrrega), del transport públic i particular. I la P de promoció dels serveis institucionals.» Les tres inicials responen, a partir de la seua inventiva, a les necessitats més preocupants de la Fraga d’abans: «Segles enrere, quan la ciutat estava emmurallada, els fragatins d’aleshores no tenien més remei que reconstruir les cases malmeses. O mantenir, en bones condicions, els magatzems, els tallers, les secanelles… existents a l’interior.» De la seua etapa de polític Tejero se sent satisfet d’haver contribuït a col·locar, pensant en la gent gran, les escales mecàniques que connecten la costa de les Arribes amb el carrer de les Airetes. També considera que va ser un encert habilitar una parcel·la en desús del polígon de la Concepció per a nau de residus i parc mòbil.
Sigue per manca de comoditats, sigue per una cosa o per l’altra, Dins de Fraga ha deixat de ser un punt de trobada habitual dels fragatins.
Així i tot, hi ha cantants de bolero que confessen: «Per què se’m fa el cor petit quan deixo el barri antic?»
Imaginari local
La percepció entre el Cegonyer d’ahir i el d’avui queda delatada en el Refranyer fragatí (1987). Josep Galán Castañ, l’autor, recull els refranys «No tots poden viure al Cegonyer» i «Al Cegonyer tot lo dia passen sense fer res.» En el primer Galán dedueix que cadascú «S’ha de limitar a fer les coses que la seua posició econòmica li permet.» I en el segon que: «Al Cegonyer vivia la gent rica.» I és que passejar pel Cegonyer infonia distinció en temps reculats.
Fatiga veïnal
Arran que l’administració, per manca de determini, no està obrant, des de fa decennis, amb la celeritat que convindria, l’associació del Casco Histórico s’ha plantejat la seua dissolució. Així doncs, com a toc d’atenció, de protesta, va quedar suspès el FraGaffiti de 2024, la convocatòria artística urbana de cara fer més atractiva Dins de Fraga. També hi ha un desgast considerable entre els actuals dirigents veïnals i una manca de relleu generacional.
Corralotes
Abans d’arribar al capdavall de la Roqueta, a tocar els costeruts carrerons de Santa Àgueda i de Sant Llorenç, cal parar compte de no esllisar-se. De fet, més que carrerons pareixen corralotes, antics patis del darrera de les cases. El de Sant Llorenç és un atzucac, amb habitatges que amenacen ruïna, fins i tot n’hi ha de mal apuntalats. No obstant això, un temporer subsaharià ha estès roba en una tanca de filferro que protegeix de possibles despreniments.