Dreitausendeinhundertdreiundneunzig

// Roberto Albiac Balaguer

Des del moment que es va resoldre la confusió Mazarrón/Mazaleón del Ministeri de Cultura al Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945) i vam descobrir lo vertader origen massalioner de Soledad Cortés Cubeles —Ravensbrück, n. 27099─, sabem que van ser 145 los veïns de la Franja que van patir aquell infern: 15 de la Ribagorça, 32 de la Llitera, 21 del Baix Cinca, 20 del Baix Matarranya, 42 de l’Alt Matarranya i 15 del Bergantes-Mesquí. La majoria d’ells van passar per Mauthausen-Gusen, un camp de concentració i d’extermini que cada 5 de maig rememore el seu alliberament de l’any 1945.
Sempre s’ha dit que al nord dels Pirineus los deportats han tingut més reconeixement que a ca seua: Legions d’Honor franceses, noms de carrers, memorials, monuments, plaques… Si bé, poc a poc, gràcies a associacions com l’Amical de Mauthausen, però també als seus descendents, als voluntaris, als historiadors compromesos i als investigadors que dediquen lo seu temps lliure a documentar les seues històries, van eixint de l’oblit de la nostra societat i cada volta són més presents per a les institucions (això sí, més a nivell local i/o autonòmic que a l’estatal). Per exemple: fa quatre anys que l’Ajuntament de Mequinensa té instal·lada una placa prop del seu Museu de la Història en record dels set mequinensans afectats, o el passat 25 de gener, quan les Corts d’Aragó van commemorar lo Dia Internacional en memòria de les víctimes de l’Holocaust.
Precisament, un 25 de gener (però de 1941), un albarder ─president de la Junta d’Abastos de la Col·lectivitat Favarola, refugiat al sud de França, integrat a la Companyia de Treballadors Estrangers, detingut pels nazis─, acabave un viatge en tren de bestiar per mitja Europa (parada inclosa a l’Stalag de Trèveris) i entrave a Mauthausen com segurament una part important d’eixos 145. Aquell dia, igual que als altres, al meu iaiet li van canviar el nom per eixe número en alemany que hi ha al títol, la roba per un uniforme de ratlles blaves adornat en un triangle en una S i la vida per aquelles grans pedres que havien de pujar, entre crits i pallisses, per una escalinata de 186 escalons.
Que les línies d’este article siguen un afectuós homenatge a tots los que, fugint d’una guerra, van acabar dins d’un camp (també als que, per a vergonya de molts, tenim encara a dia d’avui a l’est d’Europa); a tots eixos voluntaris, historiadors i investigadors que lluiten o han lluitat contra l’oblit: des de l’esplèndida Montserrat Roig als estudiosos locals; als 145 de les nostres comarques i, en especial, a tots aquells que, com lo meu iaiet, no van arribar a ser alliberats un 5 de maig de fa 73 anys. Com diu lo monument de Mequinensa: “que el seu record servisque d’experiència” i sobretot, com van afirmar alguns supervivents: “mai més, enlloc, contra ningú”.

/ Roberto Albiac