Cent anys de la vaga de la Canadenca*
// Joaquim Montclús i Esteban*
El cinc de febrer de 1919 començava la vaga de la Canadenca, que es convertiria en una de les fites més rellevants del moviment obrer català. Sobre aquest important esdeveniment històric encara hi ha diversos aspectes per aclarir; potser, entre d’altres raons, perquè el relat no s’explica des d’un principi.
L’any 1905 l’empresa de Tramvies de Barcelona estava presidida i dirigida per Dannie Heineman. Un enginyer de nacionalitat americana i d’origen alemany. D’altra banda, l’enginyer en cap de la companyia era en Carles Emili Montañés i Criquillion, nascut a Barcelona, de pare català i mare nord-americana.
Cua per comprar carbó a Barcelona durant les apagades provocades per la vaga de la Canadenca BRANGULÍ / ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA
El seu iaio patern, el senyor Carles Montañés i Ferriol, era de Massalió i per aquesta raó el jove Carles Emili Montañés sempre tindrà una vinculació especial amb aquestes terres i amb aquesta població de la comarca del Matarranya.
Dues maneres molt diferents d’entendre l’expansió industrial i la concepció dels diners. Dos homes amb una personalitat molt forta i marcada, que xocarien aviat.
Carles Montañés va abandonar l’empresa i després de passar per diverses vicissituds va fer realitat els seus somnis portant a Barcelona, i associant-s’hi, el gran enginyer i home de negocis Frederick Stark Pearson.
A principis de juliol de 1911 el doctor Pearson va arribar a Barcelona i des de la muntanya del Tibidabo els dos van dissenyar un gran projecte que, en part, van desenvolupar en menys de quatre anys, ja que al maig de 1915 el doctor Pearson va morir en el transatlàntic Lusitània. Al llarg d’aquests anys, a més de fundar la Barcelona Traction, coneguda per la Canadenca, van projectar i construir la xarxa d’embasaments als Pirineus, van crear els actuals Ferrocarrils de la Generalitat, travessant la muntanya del Tibidabo, i van modernitzar algunes línies secundaries de ferrocarrils.
Després de la mort del doctor Pearson, Dannie Heineman i el seu soci, Francesc Cambó, es va llançar a comprar les accions de totes aquestes empreses, però sempre al preu més baix possible. No els importaven gens les maneres, les conseqüències per aconseguir-ho i que els treballadors es posessin en vaga. Com més durava la vaga més baixaven les accions. Els treballadors de tot aquest enrenou no en sabien res. La ciutat de Barcelona va viure uns dies de molta tensió i això va fer que, amb l’enfrontament entre patrons i treballadors, alguns d’ells foren assassinats. És el que es coneix com a pistolerisme.
El conflicte de la vaga va començar a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de la Barcelona Traction Light and Power, quan van ser acomiadats vuit treballadors del sector de facturació. El dia 5 de febrer de 1919 la resta de personal de facturació es va declarar en vaga. La resposta de l’empresa va ser acomiadar a 140 treballadors. El dia 21 de febrer la CNT declarava la vaga a tot el sector i les empreses participades per la Canadenca. Barcelona, sense electricitat i transport, era un caos. Tot es va paralitzar, i entre 3000 i 4000 vaguistes són tancats al castell de Montjuïc.
El govern central i la Corona estaven espantats. Les notícies que arriben des de Barcelona cada dia eren més greus i alarmants. La capital estava completament paralitzada i la vaga s’estenia a altres poblacions. Davant aquesta situació, el govern espanyol decideix enviar a Barcelona com a governador civil amb plens poders Carles Montañés. Era l’home que coneixia perfectament tant els líders sindicals com els empresaris.
Montañés va obligar el director gerent de la Canadenca, Frank Fraser Lawton,. a acceptar la mediació. D’altra banda, Montañés allibera a Salvador Seguí, el principal líder sindical, i arriba a un acord amb els treballadors.
Per subscriure l’acord els líders sindicals van convocar per al 19 de març una gran assemblea a la plaça de braus de les Arenes, on hi van assistir més de 20.000 treballadors.
Davant d’aquesta gran multitud van parlar, entre d’altres, Simó Piera i Salvador Seguí. Al míting es va fer públic que l’empresa acceptava les condicions dels treballadors i aquests decidien tornar a la feina. Malgrat que la majoria dels milers de presos havien estat alliberats, el capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, no va voler deixar sortir una dotzena de treballadors, perquè afirmava que eren presos que havien estat militaritzats i que s’havien negat a complir les ordres. Aleshores els pactes es van trencar i la vaga va continuar.
Malgrat que Montañés ho nega, segons el testimoni d’alguns líders sindicals va ser visitat pels militars i després acompanyat per una parella de la guàrdia civil fins a l’estació de França. Allí, el van posar en un tren i el van enviar cap a Madrid. Atesa la situació, el president del govern central, el comte de Romanones, va reaccionar per sorpresa i, tal com havia acordat amb Montañés, decretava oficialment les 8 hores de feina i tot seguit presentava la dimissió al Rei.
Heinaman havia guanyat la primera gran batalla contra Montañés, però no la guerra.
*Article publicat a la Vanguardia amb data del 19 de març de 2019
*Publicat a Temps de Franja n. 142, juliol-agost 2019
Tags: Reportatges
Trackback des del seu lloc.
