Carles Montañès, Elvira d’Hidalgo, la Torre del Comte…*
// Joaquim Montclús i Esteban
Darrerament, he publicat la biografia de l’enginyer Carles Montañès sota el títol, “Qui va ser realment Carles Emili Montañès?”. El llibre ha estat publicat per l’editorial Galerada de Barcelona i amb el segell de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest gran personatge, malgrat que va nàixer a Barcelona, sempre es va sentir fill de Massalió d’on era originaria la seva família paterna.
Carles Emili Montañès i Criquillion (Barcelona 1877 – Madrid 1974) fou un enginyer industrial, d’un gran dinamisme, que impulsà grans projectes i sabé moure’s bé en els ambients polítics i empresarials. Creà l’antecedent de la línia del Vallès dels actuals Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Convencé a l’enginyer nord-americà Frederik S. Pearson perquè aconseguís el capital necessari i creés la companyia Barcelona Traction, Light and Power (“la Canadenca”), que fou decisiva per a l’ús de l’electricitat en la indústria catalana. Després de la mort prematura del Dr. Pearson, s’abocà a la política com a diputat del districte de Vall-de-roures (1916 – 1923) i assolí inversions en infraestructures per a la comarca del Matarranya.
Tot i enfrontar-se al poder caciquista, en la seva actuació política es guanyà el respecte del rei Alfons XIII, que el nomenà governador civil de Barcelona exclusivament per a resoldre la vaga de la Canadenca (després de la qual s’implantà la jornada laboral de les vuit hores, on el personatge jugà un paper cabdal). Fou l’introductor principal del Rotary Club a l’estat espanyol. Més endavant establí una relació personal amb l’empresari mallorquí Joan March, amb qui després de la Guerra Civil Espanyola creà la companyia d’electricitat FECSA. Després de crear i explotar una empresa de troleibusos entre Tarragona i Reus, es retirà a Madrid. Fou president del Cercle Català de Madrid fins que una topada amb les autoritats franquistes el feu plegar. Va morir a Madrid el 14 de gener de 1974.
Malgrat que el llibre supera les tres-centes pàgines encara hi ha moltes coses interessants que s’han quedat en el tinter. Entre d’altres:
L’industrial barceloní Francesc Bonet i Dalmau l’any 1889 patentà i construí el primer vehicle amb motor d’explosió de la península Ibèrica, conegut com a Bonet. Però el senyor Bonet també tenia una passió desenfrenada per la música i l’òpera que compartia amb el senyor Carles Montañès i Rabassa, pare del nostre biografiat. En els locals de l’empresa del senyor Bonet es provava la veu dels seus operaris i s’ensenyava a cantar a les nenes i nens del barri. D’aquest pavelló sorgiren sopranos de renom com foren Josefina Huguet i Maria Barrientos. Per les informacions d’estudiosos com el senyor Manuel Siurana Roglan, pels familiars directes de l’Elvira, així com es pot deduir per les relacions mantingudes per la família, entre d’altres amb la Maria Barrientos, a principis del segle passat, tot fa pensar que la famosa soprano Elvira d’Hidalgo, filla de Vall-de-roures, va començar a formar-se com a cantant en aquest grup.
La vila de la Torre del Comte l’any 1918 va nomenar fill predilecte al seu diputat Carles Emili Montañès i Criquillion. Entre altres mèrits, per haver-hi aconseguit fer realitat la construcció d’un pont sobre el riu Matarranya en la carretera que la uneix amb la Freixneda i també amb la carretera que va de les Ventes de Valdealgorfa a Vall-de-roures i segueix cap a Tortosa. El pont el va construir l’arquitecte José Torán de la Rad, amic d’en Carles Montañès, als voltants dels anys vint. Així consta en una petita biografia de l’arquitecte publicada al periòdic La Província amb data del 15 de juny de 1922. Cal recordar que aquest arquitecte també va construir el pont de Massalió l’any 1922.
L’any 1918, Carles Montañès va publicar un petit opuscle en què recollia les principals intervencions que havia fet a les Corts de Madrid i també donava comptes, municipi rere municipi, de la seva gestió en aquesta legislatura. Sobre Calaceit deia: “En els moments de publicar aquest opuscle, l’ajuntament de la població ja tenia sobre la taula la redacció del projecte per a portar de les muntanyes dels Ports de Beseit l’aigua rodada per a beure i també de regar”.
L’ajuntament de Calaceit va recaptar la part que els tocava pagar als veïns i els va guardar a la Casa de la Vila, però, aquests diners van ser robats. Es va culpar al secretari, però més endavant es va saber que no hi havia estat ell i es van recuperar. Al final tot va acabar com el rosari de l’aurora, perquè es van tornar els diners i el projecte no se’n va executar. Més endavant en Carles Montañès va ajudar al municipi de Calaceit a poder captar aigua del Matarranya per poder beure. Finalment, l’arribada de l’aigua es va produir durant els anys de la II República, malgrat que la subvenció va ser concedida l’any 1930.
Encara podríem escriure moltes més coses que no apareixen en el llibre, però tot en el seu moment.
*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 87, març de 2022
Tags: Reportatges
