Bèlgica 1956: el relleu de la catàstrofe*
// Lluís Rajadell
Miners de Mequinensa i Vall-de-roures van marxar als darrers anys cinquanta del segle XX a les mines belgues per omplir el buit que van deixar els treballadors italians després del pitjor accident de la història minera del país, que va costar la vida de 262 obrers.
La catàstrofe minera de Marcinelle, on el 8 d’agost de 1956 van morir 262 treballadors, va ser l’accident més greu registrat en la història de la mineria de Bèlgica i les seues conseqüències van sostovar tot el continent europeu, inclosa l’Espanya de l’aïllament i l’autarquia. Inclosa, també, la Franja d’Aragó.
Llaüt dedicat al transport de carbó de les mines de Mequinensa per l’Ebre. El primer home de la fila d’enrere, José Soler, va emigrar a les mines de Bèlgica. / Montse Soler
La major part dels miners morts aquell tràgic dia d’agost, 136, eren immigrants arribats del sud d’Itàlia. Després de la II Guerra Mundial, Bèlgica necessitava mà d’obra per a proveir de carbó la seua emergent indústria i va recórrer a Itàlia per aconseguir-la. El país mediterrani es comprometia a enviar treballadors a un ritme de 2.000 hòmens a la setmana. El depauperat sud italià va ser la principal font proveïdora d’obrers per les productives però perilloses mines belgues. Fins que l’accident de Marcinelle, on un mortífer incendi va acabar amb la vida d’un torn sencer de treballadors, va provocar la suspensió de les expedicions italianes. El govern cisalpí va comprovar que el destí al que enviava els seus súbdits més empobrits no oferia les mínimes garanties de seguretat ni unes condicions de vida acceptables per molts conceptes.
El govern belga va haver de buscar un subministrament alternatiu de mà d’obra i va tornar a mirar cap al subdesenvolupat sud d’Europa. La millor opció va resultar Espanya, que encara no s’havia refet de les penúries de destrucció i pobresa de la Guerra Civil i la postguerra, en gran mesura per la solitud d’un règim dictatorial enmig d’un continent que caminava decidit per la senda democràtica.
El govern democràtic de Bèlgica no va tenir escrúpols de firmar un acord de col·laboració amb la dictadura de Franco per la importació de treballadors per les mines després que Itàlia li donara l’esquena. L’oferta de bons jornals i millors condicions de vida així com la decidida cooperació de l’executiu espanyol a l’operació van propiciar una onada d’emigrants cap a les mines belgues. Tot eren facilitats des de les dues administracions. Des que l’any 1956 van firmar l’acord de reclutament fins l’any 1965, més de 7.000 espanyols van fer cap a les explotacions carboníferes del sud de Bèlgica.
Van marxar des de totes les conques mineres espanyoles, també des de les aragoneses, i Mequinensa i Beseit no van ser una excepció. L’any 1957, el de més eixides, 71 residents de la província de Terol van demanar autorització a l’Administració provincial per emigrar a Bèlgica. Andalusia va aportar més d’una tercera part de total dels emigrants, en gran part de la conca en decadència de Peñarroya (Còrdova).
Un grup de Vall-de-roures, llavors un poble immers en la depressió provocada per la històrica gelada de les oliveres, van vore en l’oferta belga l’oportunitat de refer les seues vides. Van partir Luis Albesa, Rafael Arrufat, José Dilla y Miguel Blasco. Només un d’ells, Arrufat, tenia experiència com a miner a les explotacions de carbó de Beseit, però van marxar tots perquè Espanya no tenie gran cosa que oferir-los.
Primer van anar a Barcelona, fins que van tindre tots els papers en regla i van partir cara al nord. Van arribar a Bèlgica el juliol de 1957. El govern i les empreses mineres no posaven entrebancs, tot el contrari. Pagaven el viatge i oferien un contracte de treball abans d’eixir de casa. A les explotacions de carbó només s’hi podien trobar estrangers. La filla d’un dels emigrants de Vall-de-roures, Alina Albesa, explica que no hi havia cap belga traient carbó, tot eren “italians, grecs, polonesos i espanyols”. El corrent no es va detindre fins a ben entrats els anys seixanta. Sa mare, Vicenta Durán, va arribar dos anys després, el 1959, i el vagó en que va fer el viatge encara anava ple d’hòmens que anaven a picar a les mines.
Alina conta que son pare, Luis Albesa, va treballar a la mina, però sempre en feines d’exterior. Va aprendre l’idioma francès, va estudiar mecànica i al cap de cinc anys se’n va anar a guanyar-se la vida a una cantera. No li agradava el carbó, que a més ere perillós i castigava la salut dels treballadors. Molts d’ells van morir de silicosi, una malaltia associada a la mineria i a la perforació de túnels que provoca una greu insuficiència pulmonar i, de vegades, la mort.
El treball, millor pagat que a les mines aragoneses, era també més dur. Manuela Gómez, filla d’un miner d’Andorra que va marxar l’any 1962, explica que, mentre a la conca andorrana son pare treballava dret al tall, “a la mina belga havie de treballar de genollons i, de vegades, gitat a terra” degut a la configuració i estretor de les vetes de carbó, un mineral que la potent indústria del país consumia amb avidesa.
Luis Albesa es va casar a Bèlgica amb una emigrada espanyola, Vicenta Durán, que barrejava els motius econòmics amb els polítics
—son pare havia estat represaliat per comuniste—. Però altres, ja casats a l’eixir, reclamaven la família quan s’havien instal·lat al destí. És el cas de José Dilla, que li va demanar ajut a Albesa per comprar els mobles necessaris per acollir la dona i els dos fills espanyols.
Per a casats i solters, la integració va estar dificultosa i lenta. La barrera idiomàtica va ser difícil de superar. A més, els espanyols es reunien als seus propis centres cultural, entre els quals destacaven els de Lieja i Charleroi. Alina conta que “els espanyols només es relacionaven entre ells. Tenien el seu bar, el seu centre cultural, una tenda d’alimentació i fins i tot un magatzem de mobles. Els diumenges s’ajuntaven amb altres espanyols”. “Allí –resumeix gràficament– ningú cuinava amb mantequilla”. “I encara diuen que els musulmans no s’integren”, sentencia.
L’altre focus d’emigració de la Franja va ser Mequinensa, on la mineria del carbó passava un mal moment per la construcció del pantà de Riba-roja, que negava les explotacions. Una dotzena de miners del poble van fer també les maletes per guanyar-se el pa a la prometedora mineria belga. Montse Vidallet, dona d’un d’aquells emigrants, José Soler, recorda que “no vam marxar per millorar lo jornal sinó perquè les mines de Mequinensa estaven tancant per la presa. No mos arribaven bones notícies. S’havie de buscar faena allí on fore. A Bèlgica necessitaven miners i feen propaganda per que hi anàrem”.
Els mequinensans pujaven a un camió que els portava a Barcelona, on prenien el tren cap a París i, d’allí, a Bèlgica. El destí de José Soler va ser Charleroi, on va arribar el 10 de maig de 1958. Sis mesos després, quan ja s’havia instal·lat, va marxar la Montserrat. Altres hòmens del poble baixaven en llaüt fins a Faió i allí prenien el tren fins a Barcelona. Primer eixien els hòmens i, després, els que estaven casats feien venir les dones i fills. “Havien de tindre treball i casa” per portar la família, conta Montserrat.
Un dels seus records més marcats de la vida a les mines eren les afeccions per a la salut per culpa de la silicosi. “A Bèlgica hi havie molta silicosi. De picador se guanyave molt bon jornal, però ere molt perillós per esta malaltia i les explosions de grisú.
»En la mascarilla ficada no se podie treballar perquè t’aufegaves.
»Alguns van morir de silicosi. Conec tres casos d’hòmens de Mequinensa que es van haver de jubilar anticipadament per este problema”, recorda esta dona de miner.
José Soler no va treballar de picador sinó de mecànic i, al cap dels cinc anys d’estar a la mina que es demanaven com a mínim per canviar d’ofici, se’n va anar a treballar a una fàbrica de maquinària pesada per a obres. No va patir la temuda silicosi. A Mequinensa treballava de llaüter, portant carbó pel riu. Però coneixia les mines del seu poble, on no hi havien ni el temut grisú ni la perillosa silicosi.
Recorda que l’adaptació va estar complicada. “La paga ere bona. Mos van tractar bé a Bèlgica. Però allò no ere una festa. Vam anar allí sense conèixer la llengua i los belgues mos miraven com si els anàrem a prendre lo treball. No va ser fàcil, però hi havie faena”.
Un fet anecdòtic, el matrimoni de l’espanyola Faviola de Mora i Aragó amb el rei Balduí, va tindre conseqüències inesperadament positives per als emigrats espanyols, que des de llavors van ser mirats amb més cordialitat. “Después van arribar los marroquins i argelians, que estaven més mal mirats que natros”, sentencia.
Per afavorir les relacions personals, els espanyols van fundar a Charleroi un centre cultural que, amb els anys, es convertiria en centre andalús pel predomini d’esta procedència entre els emigrats d’Espanya i per la disposició de la Junta d’Andalusia a col·laborar en el manteniment. Soler es va implicar activament a l’activitat del casal regional, on va participar a festivals folklòrics i com actor de representacions teatrals.
Canal Sur, la televisió autonòmica andalusa, va emetre l’any 2013 un extens documental sobre l’emigració a Charleroi on, curiosament, la meitat dels testimonis corresponen a aragonesos. A més de Montserrat Vidallet, hi apareixen exminers d’Utrilles i d’Andorra que havie fet el niu al país. Mequinensa quedava, només, per als estius.
José Soler, a l’esquerra, durant una participació com actor a l’obra de teatre ‘¿Quién es el culpable?”, representada al centre espanyol de Charleroi. / Montse Soler
Una xiqueta de la guerra
El cas de Montse Vidallet és singular. No era la primera vegada que estava a Bèlgica, país al que va anar de menudeta com a refugiada republicana després de la Guerra Civil. Sos ‘pares’ durant l’estada com a expatriada la van ajudar a establir-se vint anys després com a emigrada econòmica.
La història de Vidallet enllaça amb la nombrosa presència de xiquets de la Franja a Bèlgica durant la postguerra com a refugiats fugint de les represàlies franquistes. Vidallet conta que a l’hora de tornar a Bèlgica com a emigrant econòmica va contactar amb els que anomena sos “pares” belgues per a establir-se al país.
De xiqueta, en acabar la Guerra Civil, va marxar des de Lloret de Mar amb un tren de la Creu Roja cap a Bèlgica. Va anar a parar a Lieja, primerament, i després a Auvelais, amb una família que la va acollir com a una filla. Son “pare” belga ere fill i net de miners del carbó.
L’experiència de la Montse recorda la de desenes de xiquets de la comarca del Matarranya que, acabada la guerra, van marxar des de la colònia infantil de La Beguda (Barcelona), muntada per l’anarquista de Vall-de-roures Batiste Albesa, cap a França i Bèlgica, on van tindre una acollida solidària, en molts casos per famílies mineres del sud del país.
Un accident mortífer
Acabava d’entrar un torn de treballadors a la mina de Bois du Cazier, a Marcinelle (Bèlgica), el 8 d’agost de 1956, quan el pou es va convertir en un infern de foc i fum que va costar la vida de 262 miners. La catàstrofe es va iniciar per una badada en la col·locació d’una vagoneta carregada de carbó a una profunditat de 1.035 metres. L’elevador de les vagonetes es va encallar i es va encendre un foc que es va estendre pel pou acompanyat d’un fum negre i espès. Les primeres fotos d’aquell tràgic accident mostren com una columna de fum fosc ompli el cel de l’explotació mentre centenars de familiars esperen amb el cor a la mà notícies dels hòmens que estan dins de la mina. El resultat de l’espera no podria ser pitjor. Quan els equips de rescat van poder entrar, només van trobar els cadàvers dels seus companys.
Una de les primeres fotos captades de la catàstrofe minera de la mina de Bois du Cazier, a Bèlgica. / ©Detraux-Paquay-Coll. Musée de la Photographie de Charleroi
*Publicat a Temps de Franja 138 (juliol-agost 2018)
Tags: Reportatges
