Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

Arribarà al segle XXII, el català de la Franja?

A propòsit de la publicació de La llengua escapçada

// Esteve Valls**

Fa només dues dècades, en un moment en què a les comarques de la Franja hi havia el percentatge més elevat de població amb el català com a llengua inicial de tot l’àmbit lingüístic, el mestre fragatí Josep Galan, demostrant una clarividència envejable, ja va advertir que, en realitat, l’estat de salut de la llengua catalana a l’Aragó era «crític», i es lamentava que la manca de prestigi associat a les varietats locals era una amenaça per a la seva viabilitat futura en un món que avançava decididament cap a l’homogeneïtzació econòmica, cultural i lingüística.

Avui, vint anys després de l’advertiment de Galan, sabem que entre el 50% i el 90% de les llengües del món desapareixeran al llarg del segle XXI, i que l’abast territorial de moltes de les llengües que sobreviuran a aquesta extinció massiva minvarà substancialment. Sembla pertinent, doncs, que tots plegats ens preguntem: si l’actual marc diglòssic no es capgira, el català de la Franja té garantit d’arribar al segle XXII? O, dit d’una altra manera: és possible que el català —que no s’extingirà en el seu conjunt: al capdavall, és una de les cent llengües amb més parlants del món— vegi reduïda la seva àrea de distribució perquè en algunes zones, com la Franja, es consolidin els processos de substitució lingüística avui en curs? Sembla clar que aquest podria ser el futur que espera a la llengua en aquells territoris on es troba més minoritzada, com l’Alguer o la Catalunya del Nord. Ara bé, ¿és exagerat preveure aquest mateix futur per a les varietats de català que es parlen a la Franja? Evidentment, tot dependrà de les decisions —personals, però especialment col·lectives: polítiques, en definitiva— que es prenguin en els propers anys. Però tots els indicadors sociolingüístics recents dibuixen aquest horitzó com a possible per al conjunt de varietats franjolines. Vegem-ne alguns.

 

 

Un dels elements que se sol tenir en compte per valorar el grau de vitalitat d’una llengua és l’evolució del percentatge d’habitants d’un territori que l’han après a casa, d’un o dels dos pares. Segons Javier Giralt i Maite Moret (2017), professors de la Universitat de Saragossa, l’any 2014 tenien el català com a llengua inicial un 68,4% dels franjolins de més de 65 anys però només un 34% dels franjolins d’entre 15 i 29 anys, mentre que el percentatge dels que tenien el castellà com a llengua primera havia augmentat del 31% al 42,3% entre aquestes dues franges d’edat. Aquest fet no s’ha d’atribuir a un abandonament massiu de la llengua pròpia per part de la població autòctona, sinó més aviat als canvis demogràfics esdevinguts durant els últims anys. El resultat és, però, que el 2014 només un de cada tres joves de la Franja tenia el català com a llengua primera.

En segon lloc, l’indicador que se sol considerar determinant per afirmar que en un territori s’està produint un procés de substitució lingüística és l’evolució de la transmissió lingüística intergeneracional. Aquest indicador es fixa en la quantitat de progenitors que transmeten la llengua pròpia als fills, però també en aquells que deixen de fer-ho per transmetre’ls la llengua de més prestigi. Un trencament generalitzat de la transmissió intergeneracional en un territori se sol considerar un punt de no retorn en qualsevol procés de substitució lingüística, perquè aquesta interrupció sol comportar que la llengua d’interacció endogrupal en la generació dels fills passi a ser en exclusiva la llengua dominant. En aquest sentit, tot i que a la Franja la transmissió intergeneracional del català es manté força estable, investigadors com Natxo Sorolla (2017: 20) han advertit que «en algunes comarques, […] especialment les del nord (Ribagorça, Llitera), alguns resultats apunten que el manteniment de la transmissió intergeneracional del català ja no és generalitzat i té erosions rellevants».

 

La frontera política vista des de la roureda d’Aulàs. / Esteve Valls

 

El Turbó, un dels límits occidentals dels pobles de predomini lingüístic català. / E. V.

 

Finalment, hi ha un tercer indicador clau per detectar un procés de substitució lingüística previ a la interrupció de la transmissió intergeneracional, que és la llengua amb què es relacionen entre si els joves. En el cas de la Franja, el mateix Sorolla ha detectat que fins a una quarta part dels preadolescents de la Llitera i el Baix Cinca que són catalanoparlants familiars interaccionen entre ells en castellà, i això el du a afirmar que avui el català trontolla com a llengua de relació intragrupal en benefici del castellà.

Del que s’ha dit fins ara es desprèn que el coneixement i els usos del català a la Franja han reculat considerablement al llarg dels últims anys. Ara bé: què en sabem de l’evolució interna dels parlars franjolins al llarg d’aquestes mateixes dècades? Com ha canviat el codi lingüístic dels joves respecte de la manera de parlar de la gent gran? Els canvis demogràfics han comportat, com hem vist, canvis demolingüístics, però ¿aquests canvis han modificat també la fesomia de la llengua?

Aquestes són algunes de les preguntes a les quals s’intenta donar resposta en el llibre La llengua escapçada. Un estudi sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa, publicat en accés obert al web de la Biblioteca Tècnica de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (http://www.gencat.cat/llengua/BTPL). Els convido a descarregar-se’l i llegir-lo, perquè hi trobaran una anàlisi detallada de l’evolució dels parlars de la Franja al llarg de quatre generacions de parlants i comprovaran que l’anàlisi del grau d’hibridació estructural d’aquestes varietats és també una bona manera de detectar que es troben, en efecte, en ple procés de substitució lingüística. En aquest treball no només es palesa de nou que la frontera política entre Catalunya i l’Aragó ha esdevingut, també, una frontera lingüística, sinó que es certifica per primera vegada que, així com a Catalunya els parlars nord-occidentals han tendit a convergir amb l’estàndard de la llengua catalana, a la Franja aquesta convergència s’ha produït, a tots els nivells, amb l’estàndard de la llengua espanyola. El lector hi trobarà exemples de pèrdua d’elements fonètics, fonològics, morfològics i, molt especialment, lèxics: a l’est de la frontera autonòmica, per influència de l’estàndard català; a l’oest —ai las!— per influència de l’estàndard espanyol. No cal dir que els resultats d’aquest treball —basat en un corpus de més de 50.000 mots obtinguts de 192 informants— desmunten un per un els postulats del secessionisme lingüístic, segons el qual la puresa del chapurriau estaria seriosament amenaçada per la difusió de l’estàndard pancatalanista. Res més lluny de la realitat: quan un tret recula, ho fa sistemàticament perquè els joves adopten el seu equivalent castellà. De vegades és una vocal oberta que es pronuncia tancada. Altres cops és una combinació de pronoms dita a la castellana, com a «se la donaré». I sovint es tracta de mots —com asderiçó, primentó, perna, padella, redó o mai— que senzillament cauen en l’oblit, arraconats pels seus equivalents erizo, pimiento, muslo, sartén, redondo o mayo.

Vista de Montanyana, a la Ribagorça. / E. V.

 

Però això no és cap novetat: era el mateix Josep Galan qui, fa vint anys, s’exclamava que «pel pes del castellà, en silenci, a poc a poc, han anat caent noms de les parts del cos, noms de persona, i els cultismes en castellà poden penetrar amb tota la força del món així que badem; l’Església és una font de penetració, […] l’escola pot decantar la qüestió a favor d’una llengua o d’una altra». Avui que el futur de què parlava Galan ja és el nostre present, cal reconèixer sense embuts que la minsa implantació del català a l’escola no ha servit per contenir l’avenç del castellà a la Franja, ni tampoc ha contribuït a dignificar-lo com s’esperava. La llengua continua foragitada de l’espai públic. Cap web municipal dels caps de comarca està disponible en català. Les mesures impulsades per la Direcció General de Política Lingüística del Govern de l’Aragó són clarament insuficients per revertir la situació de subordinació de la llengua catalana. ¿És, per tant, possible que el català de la Franja no arribi al segle XXII? Sense una mobilització ciutadana que forci els poders públics a impulsar una veritable política lingüística de revitalització de la llengua —o que n’impulsi una al marge d’aquests poders—, és possible. Arribar-hi o no depèn, essencialment, de nosaltres: dels qui estimem la Franja i la llengua que s’hi parla.

 

Per saber-ne més

Galan, Josep (1999): «El lèxic esmorteït de la parla de Fraga», dins de Vallverdú, Josep (ed.): Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a la Franja (Calaceit i Fraga): 17 i 18 d’octubre de 1997. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 95-101.

Giralt, Javier i Moret, Maria Teresa (2017): «Les llengües a la Franja», dins de Direcció General de Política Lingüística i Natxo Sorolla (coord.): Els usos lingüístics a la Franja, 2014. Barcelona, Generalitat de Catalunya, p. 12-15.

Sorolla, Natxo (2017): «La llengua a la llar i la transmissió lingüística intergeneracional», dins de Direcció General de Política Lingüística i Natxo Sorolla (coord.): Els usos lingüístics a la Franja, 2014. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 16-19.

Valls, Esteve (2019): La llengua escapçada. Un estudi sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa. Barcelona, Generalitat de Catalunya.

 


*Publicat a Temps de Franja n. 145, abril 2020

**Cap de la Unitat de Català de la Universitat Internacional de Catalunya. Autor de La llengua escapçada, Generalitat de Catalunya, 2019.

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (2)

  • Avatar

    Glòria Francino Pinasa

    |

    Enraonem la nostra llengua materna: català ribagorçà, amb la seua riquesa lingüística, amb comportaments variats segons els poblles.
    Exemples matenint pronunciació oral, variant Sopeira: Posa’m dos llossadas de fesols, d’ixos que has cuit esto matí.
    Un pllat, bllanc, plla, plle de pebre negre està.
    Exívam prastí pa anar a l’horta.
    Las crabas es,mentxan tot lo que troban.

    Respondre

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: