80 anys de l’exili dels xiquets*
// Lluís Rajadell
Entre el mig milió de republicans que, fa 80 anys, van travessar la frontera francesa per escapar de les represàlies franquistes en acabar la Guerra Civil, hi havia dos-cents infants del Matarranya. Fugien de les urpes de l’exèrcit ‘nacional’, que dues setmanes abans, en atropellar les tropes republicanes, havia obligat a desmantellar la colònia infantil de l’Hogar del Niño Aragonés, a la Beguda Baixa (Barcelona).
Gerardo Gil, un dels “xiquets de la Beguda” que va travessar la frontera al començament de 1938, en l’actualitat. / Lluís Rajadell
“Encara no m’explico com aquells avions no mos van matar a tots allí, a la frontera”.Gerardo Gil, de Vall-de-roures, recorda perfectament l’episodi viscut fa 80 anys quan, acompanyat de dos-cents xiquets de la comarca del Matarranya, es disposava a passar la frontera francesa fugint de les tropes franquistes que avançaven imparables cap al nord.
Entre el mig milió de refugiats republicans que van travessar la frontera al començament de 1939 hi havia una expedició de sagals i sagales del Matarranya que, quinze dies abans, havien abandonat la colònia infantil de l’Hogar del Niño Aragonés, a la Beguda Baixa (Barcelona), per escapar dels ‘nacionals’, que entraven a sang i foc a Catalunya.
Aquella canalla no havie fet altra cosa que fugir des que a la primavera de 1938 el front d’Aragó es va enfonsar i els republicans —militars i civils— van haver que marxar cap a Catalunya. Un any després, els xiquets de la Beguda —n’hi havia de Vall-de-roures, la Torre del Comte, Beseit i Pena-roja, entre d’altres pobles del Matarranya— entraven a França i deixaven enrere la Guerra Civil emparats per la solidaritat internacional.
Només van poder passar els xiquets, les dones i els vells que formaven l’expedició. Van pujar a dos camions proporcionats per la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i, entre darrers de gener de 1939 i primers de febrer, van entrar al país veí. En un dels vehicles hi viatjaven els xiquets més menuts, que va seguir camí cap a Bèlgica, mentre que l’altre, el dels més grandets, se va quedar a França, on els nois i noies van ser acollits per famílies del país fins que va esclatar la II Guerra Mundial.
El periple des de la Beguda va tindre una primera parada a Palafrugell (Girona), on van passar quinze dies allotjats a una antiga fàbrica de taps de suro. Com el front de guerra no parava d’apropar-se, també aquell lloc va deixar de ser segur i van emprendre camí cap a la frontera francesa. Van passar per Rabós, darrera parada al territori espanyol. Allí van dormir a una pallissa on molts dels xiquets se van infectar dels polls que havien deixat els soldats republicans en desbandada que hi havien dormit poc abans camí de l’exili.
El pas de la frontera va ser el moment més crític de tot el viatge cap a la seguretat que oferia la terra francesa. “Quan anàvem a passar a França, mos van bombardejar. Les bombes caïen al nostre costat”, recorda Gerardo. Quan els republicans van fugir de Vall-de-roures l’abril de 1938, els avions franquistes van metrallar la caravana de refugiats, que havien d’abandonar els carros i tirar-se a les vores de la carretera per ocultar-se a la mirada dels aviadors. Però l’experiència viscuda a la frontera va ser molt pitjor. “No es pot comparar en lo que va passar a la frontera, que va ser terrible. Allò no va durar ni una hora, però mos se va fer molt llarga”, diu Gerardo un ‘xiquet de la Beguda’ que avui és un ancià de 87 anys. Un altre dels xiquets de l’expedició, José Bazán, conta al llibre de memòries Jo, un xiquet de la guerra que una amiga seua plorava desconsolada arrossegant el cadàver del seu germanet mort a aquell atac.
Un altre xiquet de Vall-de-roures que formava part de la columna no recorda el bombardeig, però sí que dues “paves” —l’avió Junker 52, al servei de Franco— els van enfilar enmig d’un paisatge desolat i sense rastre d’arbres ni edificacions. També se li va quedar gravada la instrucció dels adults que els acompanyaven. “Mos dien que mos tiràrem per en terra escampats i mossegant un totxo atravessat a la boca”, una mesura que pretenia protegir els timpans de l’estampit de les explosions.
Superat l’atac de l’aviació, la columna entra a França on l’espera el creador del Hogar del Niño Aragonés, Bautista Albesa, un destacat líder anarquista de Vall-de-roures. Ningú sap com va passar els controls de la frontera, però allí estava per replegar els diners que havia ocultat al costat espanyol de la duana dintre de les robes d’alguns xiquets del comboi. En acabar de recollir els quartos, va recompensar als menuts amb “un sac de caramels, que va tirar per terra”, segons recorda Gerardo.
L’expedició va arribar sense més contratemps a Montpeller, primera parada dins de França i destí d’acollida de bona part dels xiquets refugiats. La resta va seguir camí cap a Bèlgica, una divisió del grup que va provocar separacions traumàtiques. “Mon germà Silverio, més gran que jo, me buscave desesperat perquè no me podie trobar i lo pobret pensave que m’havien matat al passar la frontera. Al remat, algú li va dir que jo havia seguit lo viatge a Bèlgica. Ell se va quedar a Montpeller”, recorda Gerardo.
Encara i tot de la desesperada situació que viuen, els que llavors eren uns xiquets recorden l’experiència de gener i febrer de 1939 amb un regust d’aventura. “Com anaven tota la colla de sagals junts, no pensàvem en lo que mos podie esperar més avant. Ere una ‘juerga’ per a natros”, diu Gerardo Gil.
Un company d’aventura conta que no tenia cap por. Els xiquets es deixaven portar, en part perquè no tenien cap altra alternativa. “No mos donaven cap explicació, mos portaven del ramal”, recorda. Encara li quedava un llarg viatge fins arribar a l’acollida belga. Va passar dos dies a París en una primera etapa per terres franceses i, d’allí, va marxar a Lieja, fi de trajecte per als xiquets de La Beguda.
Fins que la invasió de Bèlgica i França per l’Alemanya nazi els va obligar a tornar al gris Matarranya de la postguerra.
La Masia Bach, on va funcionar l’«Hogar del Niño Aragonés». / Arxiu Grup Codorniu
França, més interessada que Espanya
Mentre el 80 aniversari de la retirada de mig milió de republicans a França en acabar la Guerra Civil ha passat desapercebut a Espanya tant pel que fa a les institucions públiques com als mitjans de comunicació, el país veí s’ha abocat amb entusiasme a la commemoració amb jornades monogràfiques, exposicions, xerrades, publicacions i documentals.
Encara que l’escenari d’aquell episodi va ser el territori francès, els protagonistes van ser espanyols. Però des d’Espanya s’ha ignorat la penosa desbandada de centenars de milers de republicans —militars i civils— per escapar de la repressió franquista en caure Catalunya al febrer de 1939.
L’Institut Cervantes de Tolosa de Llenguadoc va organitzar les Jornades d’Homenatge a l’Exili Republicà Espanyol del 19 al 21 de febrer. Va haver-hi activitats al voltant de Manuel Azaña, teatre, una trobada amb l’escriptor Manuel Rivas, una tertúlia amb exiliats per recuperar els seus testimoniatges, un recital de Luis García Montero, una taula redona sobre les dones exiliades i un concert de Soleá Morente, entre d’altres actes.
El departament dels Pirineus Orientals va programar actes a Perpinyà i el Voló sota el títol 80 Anys de la Retirada 1939-2019. A Cabestany, prop de Perpinyà, es va commemorar també el 80 aniversari amb un programa de conferències, projeccions i teatre del 7 al 9 de febrer. Va dedicar una atenció especial al salvament del patrimoni artístic espanyol.
L’impacte d’aquella fugida massiva va ser brutal. Com recorda el programa d’actes de Cabestany, van acampar de mala manera a les platges dels Pirineus Orientals 260.000 persones quan la població autòctona era de 240.000 residents. El departament va ser escenari d’un èxode “sense equivalents”.
Publicat a Temps de Franja n. 141, abril 2019
Tags: Reportatges
Trackback des del seu lloc.
