Tot recordant Gema Noguera*
// Josep Carbonell
Al viatger que visita Beseit per primer cop potser el sorprendrà trobar-se una galeria d’art a l’entrada d’un poble de menys de 600 habitants. L’Antigua Fábrica Noguera és la concreció d’un somni que Gema Noguera va poder fer real el 2001, rehabilitant els baixos del que fou la fàbrica de paper propietat dels seus pares, una de les nou que van convertir Beseit en un referent de la indústria paperera durant dos segles.
Vaig tenir la darrera conversa amb Gema Noguera en els primers dies d’octubre de 2008. A peu dret, sobre el màgic pont d’accés a la galeria, vam parlar de com estàvem, dels fills, dels projectes, dels fets de l’estiu i dels colors de la tardor. Com solíem fer. Va ser una conversa llarga que va transcendir a qüestions menys tòpiques i ens vam emplaçar a continuar-la, a casa seva, en la pròxima visita al poble. Mai no ho vam poder fer. Poques setmanes després vam conèixer la seva mort, als 43 anys, esdevinguda al seu espai de treball, entre pinzells i tubs de pintura rics en aquella gamma preuada de vermells, ocres i terres, tan presents a la seva obra.
Gema havia nascut a Barcelona l’any 1965, on va viure i estudiar fins que als 17 anys va decidir recórrer un camí invers a l’habitual en les persones de la seva edat: construir el seu futur a Beseit, tant en el pla personal com artístic. Era una dona de pensament obert, tolerant, cosmopolita, però amb unes sentides arrels al Matarranya. Defensava la cooficialitat del català i emprava indistintament el castellà, el català barceloní del qual s’havia amerat en els seus anys de formació i el català local, amb els seus modismes i expressions més genuïnes. Sentia una gran atracció pel que durant molts anys havia estat la indústria paperera. La fàbrica dels pares havia estat l’última en cessar l’activitat el 1978 i estic convençut que, més o menys conscientment, se’n va anar a Beseit amb l’embrió d’un somni: donar una nova vida a aquell espai.
Des de 1987 Gema Noguera, paral·lelament a la seva producció, va anar teixint una xarxa de complicitats amb el món de la creació plàstica. El seu anhel no es reduïa a la seva trajectòria professional sinó que contemplava una contribució important al llançament cultural de la comarca del Matarranya, que comptava ja amb un nucli reeixit a la població de Calaceit. Beseit, molt afortunat pel seu entorn natural, podria esdevenir tanmateix un centre d’atenció i d’inspiració per a artistes i creadors.
En l’evolució de la seva obra hi trobem elements obsessivament presents que ens interpel·len sovint mitjançant la contradicció o la dicotomia. Les espines de peix, allò que llencem però que és alhora nuclear. Espines suggeridores de sentit, orientació, concordança o divergència, omnipresents en les obres de la primera època i convertides en segell personal de l’artista. Recipients que se’ns presenten corporis, aparentment accessibles, però alhora misteriosos. Les subtils referències al temps destil·lades en el concepte de “Memòria”. Una mirada un punt nostàlgica que trobem també en els seus collages, on s’amalgamen objectes minúsculs (imperdibles, botons, cartrons, bitllets, bocins de tela…) per compondre delicades i suggeridores vies d’expressió plàstica.
La presència de les sèries numèriques la trobem de forma recurrent a partir del 2000 i, paral·lelament, la presència de l’escriptura assèmica: elements que esdevindran característics en la seva obra. Aquests grafismes, reiteradament presentats, han renunciat al significat per convertir-se en significat per ells mateixos. Perquè la bellesa d’un text pot emocionar, despullat de llenguatge o idioma, i comunicar simplement per la seva presència o orientació en el diàleg entre elements, colors i textures.
Tenim constància que actualment la producció artística de Gema Noguera està escampada per quatre continents i al Matarranya trobem mostres de la seva obra en destacats espais públics, alguns dels quals també va imaginar i vestir des de la seva vessant d’interiorista.
1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10…
Pel que he pogut saber, aquesta seriació habitual a l’obra de Gema, amb un grafisme inequívocament personal, contindria un sentit homenatge al seu pare. La necessitat de comptar fins a deu abans de dir o fer determinades coses, o de prendre algunes decisions, sembla que era un consell que li havia escoltat sovint.
Han passat deu anys des que Beseit i tots aquells que l’admiràvem i estimàvem, ens vam quedar sense Gema. Una perspectiva suficient per reflexionar sobre allò que va representar la seva figura per a Beseit i el Matarranya; sobre el seu llegat, la seva empremta i de quina manera les institucions i les persones som capaços de mantenir-la viva.
M’agradaria poder visitar per molts anys l’Antigua Fábrica Noguera i poder transitar algun dia per un carrer de Beseit que dugués el seu nom. I voldria pensar que, quan ja no hi siguem cap de nosaltres, se la continuarà recordant.
Gema Noguera. / Josep Carbonell
Imatges de la Fàbrica Noguera, el taller i obra de la Gema Noguera. / Josep Carbonell
*Podeu llegir la versió ampliada d’aquest article al blog d’en Josep Carbonell
Publicat a Temps de Franja n.139, novembre 2018
Tags: Personatges
Trackback des del seu lloc.
