Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

Miquel Siguan (1918-2010). ‘In Memoriam’ *

// Virgili Ibarz

En el marc de les “Jornadas Altoaragonesas sobre las lenguas en la escuela”, celebrades al Palau Montcada de Fraga, el 29 març de 2003, el professor Miquel Siguan va donar la conferència inaugural sota el títol “Llengües i cultures en un món global”. L’Ajuntament de Fraga li va fer un petit homenatge i li va oferir un dinar, ja que el seu avi havia estat secretari d’aquest Ajuntament.
Siguan va nàixer el 2 de maig de 1918 a Barcelona. Amb 16 anys va començar els estudis de Filosofia a la Universitat de Barcelona. Va participar a la Guerra Civil en una companyia anarquista. Acabada la guerra se’n va anar a Londres aprofitant una beca del Partit Laborista. Va ampliar estudis a l’Institut Tavistock i es va interessar pels problemes de la psicologia social —emigració, relacions humanes—, que van originar alguns dels seus estudis sobre emigrants i actituds, portats a terme quan començava un desenvolupament social i econòmic al nostre país, però quan encara hi havien formes de vida subdesenvolupades. Aquests estudis pioners al món psicosocial de Catalunya i Espanya no van tenir continuïtat.
El 1962 guanyà la càtedra de psicologia de la Universitat de Barcelona, va fundar l’escola de postgrau de psicologia i va impulsar l’ensenyament universitari de la psicologia i la creació d’una facultat d’aquesta especialitat. Però, sobretot, han estat els temes de psicolingüística els que han ocupat la major part el seu treball en els últims temps: la gènesi del llenguatge dintre del marc dels processos de comunicació del nen amb els adults, en els processos d’adquisició d’una segona llengua i la complexitat del bilingüisme, problema propiciat per l’explosió experimentada per les diverses llengües d’Espanya, convertides en elements d’identificació de les comunitats autònomes.

Siguan va ser una personalitat clau que va portar del Quebec el model d’immersió lingüística que s’acabaria aplicant al sistema escolar català i va estar sempre a favor del bilingüisme. Es va queixar que la seva posició li havia reportat incomprensions “d’un costat i de l’altre”. Fou membre de la Acadèmia Europea i doctor honoris causa per les universitats de Ginebra i del País Basc, Sevilla i Autònoma de Barcelona. El 1988 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi. Es va ocupar, entre altres activitats, de la direcció de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona, de la presidència de la Sociedad Española de Psicología, de la vicepresidència del Centre Mondial d’Information sur l’Éducation Bilingue i de la International Society of Applied Psicholinguistic. Miquel Siguan va morir a Barcelona, el 10 de maig de 2010.

Ara tenim la perspectiva històrica per analitzar la fundació de l’Escola de Psicologia de Barcelona. En realitat són dues escoles. La primera comença amb l’obra psicològica de Ramon Turró i Darder, i segueix amb August Pi i Sunyer i Emili Mira i López, dins del context de consolidació de la psicologia científica a Catalunya. La Guerra Civil espanyola va interrompre aquest procés i la segona Escola de Psicologia de Barcelona comença amb Miquel Siguan.

 

Àngel Huguet i Miquel Siguan a les “Jornadas Altoaragonesas sobre las lenguas en la escuela”, Fraga 2003. / Arxiu

 

Esteve Betrià, a Cròniques Tagarines (TdF 24, febrer 2003), en un article sobre “Pujasol i Piquer”, diu que en La psicologia a Catalunya de Siguan, “s’hi resssenyen dos fisiognomistes, possiblement els més importants del nostre país: Esteve Pujasol i Andreu Piquer”. Pujasol era natural de Fraga i Piquer de Fórnols de Matarranya. Per a Esteve Betrià, “no deixa de ser curiós que unes terres com les nostres, amb un panorama intel·lectual tan poc brillant en els segles XVII i XVIII, fossen el lloc d’origen de dues destacades personalitats en un camp del pensament tan insòlit, si més no en els nostres dies, com és la fisiognomonia”.
Luis Beltrán, a TdF 28 (juny de 2003), va fer una ressenya de la novel·la de Siguan La guerra als vint anys. Per a Beltrán, l’èxit de Soldats de Salamina, la novel·la de Javier Cercas, ha vingut a palesar un canvi substancial en l’actitud del gran públic envers la Guerra Civil espanyola. La singularitat de La guerra als vint anys resideix en què constitueix un relat testimonial d’esdeveniments rellevants de la guerra i, alhora, estan vistos amb un distanciament i clarividència inhabituals en aquests tipus de literatura. Com el mateix autor indica en un pròleg admirable, la guerra ha continuat oberta fins avui en un “front de paper imprès”.

 


*Publicat a Temps de Franja n. 145, abril 2020

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: