Gaspar Torrente i Español va nàixer a la vila de Campo el 14 d’octubre de 1888 i va morir a Barcelona el 1970. El seu pare era natural de Gia, un poblet de la vall de Benasc, i la seva mare de Campo. En aquells temps la llengua que parlava Gaspar Torrente, com la dels seus germans, era una llengua de transició amb moltes paraules catalanes.
A nou anys ja era orfe de pare i mare. Va ser recollit pel germà més gran, Josep, que residia a Barcelona. Uns mesos més tard va ser acollit per la família d’Isidre Mateu i la seva esposa Rosa que tenien un fill i una filla i en Gaspar va ser considerat com un fill més.
L’any 1998, amb motiu de complir-se cent deu anys de la seva mort, a instàncies de la formació política de la Chunta Aragonesista, es va crear a Saragossa la Fundació Gaspar Torrente, entre altres aspectes, com a lloc de trobada d’aragonesistes de diverses procedències. Gaspar Torrente és considerat el pare de l’actual nacionalisme aragonès.
Algunes biografies que s’han fet des de l’Aragó, a parer nostre i també d’altres, no donen una visió real del que va ser aquesta important figura.
Quan va arribar a Barcelona es va formar en el més estricte independentisme català, però sense oblidar la seva terra. El procés que estava desenvolupant Catalunya el volia també per l’Aragó. Per un costat és un independentista català i per un altre un independentista aragonesista. Cal recordar també que l’actual Aragó autonomista li deu moltes coses a ell.
Si fem una bona lectura dels seus articles podrem comprendre les afirmacions anteriors. Com a independentista català i seguidor de Francesc Macià s’ha de mirar els companys que l’envoltaven. Un dels seus grans amics en aquests primers anys va ser en Domènec Latorre i Soler, també un dels seus importants protectors. Els pares d’en Domènec eren de Graus, va ser fundador i director de l’Intransigent, on col·laborà en Gaspar Torrente, i també fundador i líder de la Joventut Nacionalista La Falç.
Al novembre de 1918, Gaspar Torrente va participar en un míting parlant de l’Aragó amb una bona part dels seus amics.
Aragó i la llengua catalana*
Millor estaria, tal volta, que diguéssim els aragonesos i la llengua catalana. Per una coincidència d’odis, sempre injustificats, ha semblat que catalans i aragonesos estàvem totalment separats, distanciats de l’amistat anterior; però, ni odis ni separació ha existit mai entre nosaltres: ans al contrari: unió i sentiments. El que ha succeït és que, una minoria de notables aragonesos ha pretès endur-se’n la representació genuïna del nostre poble, però, ha fracassat totalment. Les joventuts aragonesistes que pugen es donen compte de l’error, de l’equívoc (malintencionat sempre) dels nostres prohoms. La llengua catalana, l’idioma que avui tots honorem, ha estat, precisament la unió nostra, la unió de catalans i aragonesos que perpetuarà segles i més segles. En català s’ha parlat i es parla a la major part d’Aragó. En català, en aquesta llengua que menyspreen molts aragonesos analfabets; en sentit d’ideologia, de sentiment, de patriotisme, d’amor a la terra que els va veure néixer, està precisament escrita la nostra primitiva història font del nostre patriotisme.
En català parlava aquell heroic exèrcit anomenat i conegut per tothom almogàver, que no volia entrar per tes portes de la ciutat, sinó per llurs muralles, en dir d’un poeta que parla en català.
Al català ha de recórrer tots aqueixos aragonesos-castellans, per a conèixer les nostres grandeses i la nostra geografia.
En castellà i no en català han estat redactats els Decrets de la nostra esclavitud. En castellà i no en català hem rebut els agreujaments constants del Poder Central. En castellà i no en català se’ns ha obligat a prendre costums i vicis estranys al nostre temperament civilitzat. En fi, en castellà i no en cap més llengua se’ns ha ensenyat de menysprear lo nostre i a acceptar lo del Poder Central. En aqueixa llengua de Castella que jo també respecto en tot allò que té de voluntat, però que detesto la seva imposició oficial perquè totes les llengües ho són d’oficials dintre les comarques que es parlen.
En aqueixa llengua que té patrimoni nostre, com en té el català, ha estat i és, actualment mofada la nostra pàtria per un regust do sàtira hipòcrita posada a sou del servilisme central.
Honorem, aragonesos, la llengua catalana! Llengua que s’ha parlat i es parla actualment a l’Aragó. Venerem aqueix idioma de què els nostres reis feien ús per a tot afer internacional, donant-lo a conèixer dins de la diplomàcia d’Estat, per tota l’Europa!… El no respectar-la, el no honorar-la i venerar-la és una manca d’educació que cometem. Porta quelcom nostre i l’hem d’acceptar.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
* Article publicat a ‘La Veu de Catalunya, Diari català d’avisos, notícies i anuncis’ Any 32, Núm. 8051 (8 gen. 1922) Ed. Matí.
Publicat a Temps de Franja n.170, juliol-agost 2026