Isabel Clara-Simó. La Canigona

// Joaquim Montclús i Esteban

El 13 de gener de 2020 ens va deixar l’escriptora Isabel-Clara Simó i Monllor a conseqüència d’una llarga malaltia que feia temps que arrossegava.

A part d’escriptora era periodista i també exercia com a política valenciana. Estava llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat de València i s’havia doctorat en Filologia Romànica.

Per molts era coneguda com la Canigona, un apel·latiu afectuós, que algú li va posar, perquè havia dirigit durant molts d’anys la revista Canigó.

Nascuda a la ciutat d’Alcoi el 4 d’abril de 1943, a finals de la dècada dels seixanta va fer un llarg camí cap al nord fins a arribar a la ciutat de Figueres. Allí es va casar amb el periodista Xavier Dalfó que editava la revista Canigó. Com a dona emprenedora que era, aviat es va fer càrrec de la direcció de la revista. Canigó va passar a ser un setmanari i també va traslladar la redacció a Barcelona.

Independentista, d’esquerres i defensora a ultrança de la unió dels Països Catalans. Aquests eren els principals trets que la van caracteritzar durant tota la seva vida.

Com a persona compromesa amb els Països Catalans va obrir les portes de la revista a un bon nombre d’autors vinguts d’arreu del territori.

Si no recordo malament, jo em vaig incorporar a la revista a finals de l’any 1978. Escrivia articles sobre la Franja de Ponent sota el pseudònim de Quimet Barceló. Quimet com a nom de pila i Barceló pel segon cognom de la meva mare.

Generalment, era el divendres al matí quan portava els articles escrits a màquina a la Plaça Gal·la Placídia de Barcelona on estaven les oficines i la redacció de la revista. Algunes vegades en Xavier i la Isabel em convidaven a prendre un cafè i petàvem una estona la xerrada. La Isabel feia una lectura de l’article i ràpidament es posava a corregir-lo al mateix temps que m’impartia algunes classes de català.

En aquestes xerrades recordem també que parlàvem sobre la geografia i la història de les terres que formaven l’antic bisbat de Tortosa. Sempre ho feia amb admiració i devoció i, sobretot, parlava de la comarca del Matarranya, de Gandesa, de Morella i de la comarca dels Ports. Coneixia molt bé la geografia dels Països Catalans. Els havia recorregut pam a pam i com se’ls estimava també els defensava. Va ser ella qui em va parlar amb profunditat del general Cabrera, de Benet XIII, més conegut com el Papa Lluna, d’una manera molt diferent de com ho estaven fent alguns professors de la facultat.

L’any 1983 va sofrir una gran decepció. La revista Canigó va haver de tancar per problemes econòmics. Malgrat aquest entrebanc, ella va seguir lluitant pels Països Catalans i col·laborant en tot allò que se li demanava com aquell estatge commemorable a Morella, realitzat el mateix any, per a la formació dels mestres que havien d’introduir el català a l’escola pública valenciana.

La seva obra literària i periodística ha estat força distingida i enaltida. El 2017 la seva trajectòria és reconeguda amb un dels premis més prestigiosos del nostre àmbit cultural, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

El cos de la Isabel ens va deixar, però durant molts anys el seu record, el seu alè i la seva presència seguirà amb nosaltres, perquè la seva veu clara i potent, la seva lucidesa, la seva valentia i el seu mestratge seguiran guiant als seus deixebles que avui, per sort, en són molts al llarg d’aquests Països Catalans.

Isabel-Clara Simó, mai seràs oblidada.