Cent anys de Joan Perucho*
// Artur Quintana
Joan Perucho nasqué a Barcelona, al barri de Gràcia, al carrer del Torrent de l’Olla dins d’una família de classe mitjana. La mare era de Medina del Campo i el pare de Guàrdia de Tremp. En aquell mateix carrer tingueren anys a venir el domicili els mequinensans Edmon Vallès i Jesús Moncada. En fer els 18 anys, el 1938, Perucho defensà Barcelona des dels antiaeris del Carmel dels bombardeigs dels sediciosos, i l’any 1939 en poc més d’un mes passà de defensar la República a participar en l’ocupació de la Menorca republicana per part dels nacionals. Això li permeté d’obtenir el carnet d’excombatent que als anys 40 anava molt bé per a obrir portes. Potser d’aquella estada bèl·lica menorquina li va eixir, sense adonar-se’n, el seu gran interès per la cultura bizantina ben present a l’illa. En llicenciar-se estudià dret a la Universitat de Barcelona, i ingressà a la carrera judicial, on restà fins a la jubilació. Exercí a diverses poblacions de Catalunya mantenint sempre la casa i la família —quatre fills— a Barcelona. Ja gran comprà un casalot enorme, amb el bon nom premonitori de Cal Groc, a Albinyana, al Penedès, com a refugi i casa de vacances. Paral·lelament a la feina de jutge desenvolupà una intensa activitat com a escriptor i crític d’art en català i en castellà. Ací cal fer unes precisions perquè crítics d’anomenada, com el bon amic comú Carlos Pujol Jaumandreu, s’han esforçat per fer d’en Perucho un autor del tot bilingüe castellà-català. Passa, però, que totes les novel·les —el plat fort de la seua feina com a escriptor— són en català, en gran part traduïdes, sovint autotraduïdes al castellà això sí, però no pas amb les ambigüitats d’un Porcel o la Riera, i lluny de voler fer-se primer un nom en català, i un cop assolit passar-se al castellà com en Moix. La poesia peruchiana és en català, llevat d’un poemari en castellà, bilingüisme comparable al castellà/gallec d’en Lorca i Valle-Inclán, o alemany/francès d’en Rilke, però no pas al castellà/gallec de la Castro, etc., i això que a la dècada dels 40 l’escriptor en català degut a l’afany del sediciosos en destruir la llengua catalana i la cultura que conforma, no tenia on publicar llevat de comptades revistes clandestines —on en Perucho ho va fer (Poesia i Ariel). On sí que, obligat per la persecució del català, pública majoritàriament en castellà és en l’articulisme, que passarien encara molt anys a existir diaris i revistes en català. Els deu anys d’estada fent de jutge a Gandesa li va permetre conèixer bé el nostre Matarranya i el Baix Aragó —el país del fantàstic que en deia. El CESBA va editar el 2003, el mateix anys de la mort de l’escriptor, Els Fulls de les Fronteres amb una nodrida selecció dels textos peruchians que s’hi refereixen.
Joan Perucho als Ports de Beseit, fotografia de la coberta de Fulls de les fronteres. / Arxiu familiar
*Publicat a Temps de Franja n. 146, juliol 2020
Tags: Personatges
Trackback des del seu lloc.
Mònica Amorós
| #
Moltes gràcies per l’article, doctor Quintana. Com a gracienca, desconec si s’ha reconegut al gran Perucho amb alguna placa o inscripció la seva trajectòria. No sé si a la casa natal hi ha algun apunt recordatori. Una llàstima, la mala memòria històrica que tenim.
Respondre