Antoni M. Badia i Margarit, ciència i passió*

// Artur Quintana i Font

En Badia va morir als 94 anys i ara, sis anys després, commemorem el seu centenari. Pertanyia a la segona gran fornada dels estudiosos moderns de la llengua catalana junt amb En Francesc de B. Moll, en Joan Coromines i en Manuel Sanchis Guarner precedits tots ells per la d’en Fabra i mossèn Alcover. Va investigar en molts camps de la llengua: la fonètica experimental, la toponímia, la dialectologia —va engegar l’Atles Lingüístic del Domini Català—, la gramàtica descriptiva del català de la que en publicà dos gran manuals, així com un d’història de la llengua, i en el cas de l’estructuralisme i de la sociolingüista va ser-ne el primer en aplicar-los al català, i en aquest darrer camp hi anà ben a fons. La seua especialitat preferida fou, però, la gramàtica històrica i no només del català, ans també del castellà i l’aragonès: de les nostres tres llengües, doncs. En el cas de l’aragonès, com que no disposava de prou materials d’època moderna per poder fer-hi els estudis de gramàtica històrica que projectava, passà l’estiu del 1944 per l’Alt Aragó recollint-n’hi a catorze localitats —11 d’aragonès i tres de català fronterer. El 1947 anà a Bielsa a estudiar-hi l’aragonès i fer-ne una àmplia monografia. Un dels primers treballs de sociolingüística aragonesa, sinó el primer, va ser el seu article Note sur le langage des femmes del 1957. El 1948 va guanyar la càtedra de Gramàtica Històrica aplicada al castellà de la Universitat de Barcelona i el 1977 la de la mateix assignatura aplicada al català. Fou rector de la seva universitat del 1978 al 1986, en els esperançadors anys de la transició, i contribuí eficaçment a recatalanitzar-la. En Badia fou un gran patriota, i per ser-ho els franquistes el van perseguir i empresonar.

Badia-i-margarit-de-petit

Antoni Maria Badia i Margarit. / Fundació Rosa Sensat

*Publicat a Temps de Franja n. 146, juliol 2020