A l’ombra de “Nipho”

Ha mort Darío Vidal Llisterri, periodista i escriptor alcanyissà

// Mario Sasot

Obituari. La vida professional de Darío Vidal transcorre entre Barcelona, Saragossa i la seua Alcanyís natal, ciutat on va morir el passat 15 de maig i on va viure les seues últimes tres dècades desplegant una frenètica labor com a escriptor, dinamitzador i divulgador cultural. El seu web, que va mantenir actiu fins fa poc temps, estava presidit per la següent frase: “Se que para mi / no hay mas alivio / que el trabajo / ni otra consolación / que el escribrir / y más escribir”. Aquesta sentència era de Mariano “Nipho”, alcanyissà com ell i pare de la premsa diària espanyola (fundà el Diario Noticioso Universal el 1758 i el Diario de Madrid el 1759) a qui va considerar sempre un referent i una figura a la que va dedicar diversos treballs i alguns actes d’homenatge.

Vidal era llicenciat en Periodisme i Filosofia Pura i va treballar com a periodista durant els anys 60, 70 i part dels 80 a Barcelona. Va ser cap de reporters, redactor en cap i articulista del diari vespertí Tele/eXprés. Posteriorment va treballar com a subdirector de El Correo Catalán i també va ser columnista d’ABC. També va ser redactor, presentador i col·laborador de nombrosos programes de ràdio i televisió, i creador i director de diversos altres a TVE, a més de presidir i crear dues empreses d’imatge i publicitat.

El 1987 va deixar Catalunya per a ocupar el càrrec de conseller de Cultura i Educació del Govern d’Aragó fins a 1988, amb Hipólito Gómez de las Roces, del PAR, com a president. Cal dir que en aquella època va seguir fidelment i no va posar obstacles a la tasca encomanada pel seu president de fer desaparèixer del seu departament qualsevol vestigi d’edició de textos en llengua catalana i de qualsevol mesura en defensa i protecció de les llengües d’Aragó, de les quals, si més no del català, en tindria notícia per la proximitat a les terres del Mesquí, el Matarranya i el Bergantes de la seua vila natal.

Després d’aquest breu pas per la política va fixar la seua residència al vell casalici familiar d’Alcanyís des d’on va impulsar moltes iniciatives culturals, editorials i socials en les seues nombroses facetes com a periodista, escriptor, crític gastronòmic i amant i investigador de l’art i la història de la seva comarca, el Baix Aragó.

El periodista i escriptor a la seua biblioteca. / blog dariovidal.com

Una de les seues últimes publicacions editorials va ser Els dessous de la table, un llibre bilingüe (castellà i francès) il·lustrat pel director cinematogràfic francès Jean Périssè, que recopila àpats inspirats per dones conegudes de la història gala.

Altres obres seves són Notas Hemerogràficas para una Historia del Periodismo en el Bajo Aragón (1957), A mitad de camino, los Monegros (1971), Primer vuelo (1977), Glosas Veniales (1981), Siete ensayos aragoneses y un apócrifo (1986), Teruel (amb altres autors, 1993), Harina de este costal (1996), El cuarto sentido (1998) i Cierto Sabor (1999).

Durant els darrers anys va prodigar les seues columnes, crítiques, agudes i sarcàstiques, al periòdic baixaragonès “La Comarca”.

Entre el seu llegat com a activista cultural el més reeixit va ser la recreació que va escriure i va dirigir de la llegenda del Venciment del Drac d’Alcanyís, una peça teatral en la qual la bellesa i el bé, encarnats per un Sant Jordi abillat amb el ram del “benvoler”, s’imposen al “malvoler”, atribuït al Drac. Aquesta obra es representa cada 23 d’abril, Dia d’Aragó, amb la participació de gran quantitat de públic abillat amb vestits medievals que omple a vessar la gran plaça Major d’Alcanyís.

Darío Vidal era membre de la Reial Acadèmia de Nobles i Belles arts de Sant Lluís, i vicepresident de l’Acadèmia Aragonesa de Gastronomia. Va morir sobtadament a causa d’un infart i tenia tres fills, que resideixen a Cantàbria, Barcelona i Berlín, i sis néts.

Una foto emblemàtica d’en Darío Vidal envoltat de verd. / blog dariovidal.com