«Sóc un xiquet de la guerra i conto allò que mai no oblidaré»*

José Ramón Bada publica el seu últim llibre Records per a la pau en castellà i català

// Ramón Mur

José Ramón Bada Panillo, 89 anys, natural de Favara de Matarranya (Baix Aragó-Casp), gaudeix d’una lucidesa mental envejable i des de la seua brillantor intel·lectual, acaba de publicar el seu últim llibre Records per a la pau del que diu que és com “la colom que surt del niu, com a paraula detinguda en el record”. Està editat de forma conjunta per la Fundació del Seminari per a la Pau de Saragossa i la comarca del Baix Aragó-Casp en la col·lecció bilingüe ‘Mangrana’. La versió castellana de l’obra està acompanyada d’una altra en català, traduïda per Carles Terès ja que Bada, que parla un català lluminós de la Franja, assegura amb humilitat “que no ho escric bé”. Des del pis catorze del número catorze de la Plaça de Santo Domingo, Bada contempla, als seus peus, aquest Ebre arrogant de Cap d’Any i més enllà a l’horitzó llunyà, els Pirineus que regnen sobre l’ample mar de terra que és Aragó. En aquest escenari amb llibres sobre Goya, de Filosofia i fins d’alta Teologia, converso amb qui va ser el primer conseller d’Educació i Cultura del Govern Autònom d’Aragó, presidit pel socialista Santiago Marraco.

José Ramón Bada. / Ramón Mur

José Ramón Bada segueix en actiu. Dos vegades al mes opina sobre la nostra realitat des de les pàgines d’El Periódico de Aragón i intervé en un programa de ràdio de la Cadena SER. Ara, ha decidit reeditar els seus records per a la pau perquè, en realitat, els tenia manuscrits de fa molt de temps.

Què l’ha mogut a publicar aquest llibre?
El vaig escriure fa uns vint anys. Però no vaig voler publicar-lo llavors perquè encara vivien massa persones que van patir les atrocitats de la guerra civil. Ara, en canvi, tot just corregit el text, li ha arribat l’hora d’eixir al carrer. A les seues pàgines em refereixo al xiquet que vaig ser: als meus records, de la mà del vell que sóc.

No li sembla que aquest manual de records és de rabiosa actualitat?
I tant! Cal no oblidar que la transició de la dictadura a la democràcia, la de la Constitució que ha complert 40 anys, va ser obra dels que no van fer la guerra però la van patir. O millor caldria dir que la transició la vam fer els nois, aquells xiquets que no vam estar a la guerra civil però que la vam patir. Després del final de la dictadura, hi va haver un gran moviment a favor de la pau, d’entesa per evitar que es produís una nova guerra civil. Llavors vam saber posar en pràctica el principi que els homes s’entenen parlant. Aquest és l’esperit pel qual es mou el Seminari per a la Pau de Jesús M. Alemany i que ha promogut l’edició del llibre del qual parlem.

No obstant això, no creu que en aquest moment de tanta tensió és com si semblés impossible que pogués tornar a produir-se un nou enfrontament civil?
Avui una guerra civil no seria igual que la de fa 82 anys, però és evident que situacions de tensió i injustícia com la que estem vivint poden desembocar en conflictes cruents. Avui no hi hauria guerra de trinxeres, les guerres d’avui són els atemptats terroristes, aquesta és la forma de fer avui la guerra, no menys perillosa, per cert, que l’altra. Vivim constantment en un món exposat a la violència i no veure-ho així em sembla un exercici d’irresponsabilitat. Si no tenim voluntat d’entendre’ns, la magnitud dels conflictes que ens envolten i en què tots estem implicats, ens pot arrossegar pel pitjor camí.

Vostè, llavors, recorda i no passa pàgina, no oblida?
Jo escric des de la distància. Però no com ho faria un historiador objectiu, imparcial: deixant parlar els fets pels documents. Jo escric com a testimoni que vaig ser, deixant que parli el cor en els meus records. Sense oblidar que els records són ja una interpretació del passat i, el que recorda la seua vida, en certa manera la interpreta i és en aquest sentit historiador de si mateix. Com dic, sóc un vell que va ser infant quan la guerra civil a Espanya, un que no la va fer però que la va patir, com tants d’altres de la meua generació. Com la Maria, que ja va morir i en Juanito, el seu germà, que també. Als meus sis anys, em vaig asseure amb la Maria al mateix pupitre de l’escola. Ella vestida de miliciana, tal com apareix a la portada del meu llibre al costat del seu germà. I jo de negre: pantalons curts amb tirants, mitjons negres i sabates de xarol. Jo, orfe de guerra perquè els rojos van matar al meu pare. I ella filla d’un sastre, regidor republicà. Amb el temps, Maria es va fer catequista i així va morir, i jo em vaig fer capellà fins que me’n vaig desfer i em vaig casar amb una santa que és al cel, si n’hi ha per a nosaltres. Jo segueixo amb els peus a terra i un bastó a la mà que vaig comprar als xinesos. Símbol, ai! del pacient que és l’esperança envellida.

Es pot dir que vostè recorda avui allò del que va ser plenament conscient entre els set i els deu anys?
Els republicans van matar al meu pare i un oncle capellà. I els nacionals van afusellar aquí mateix, al carrer Posadas de las Armas, a sis segadors milicians del meu poble que van venir a treballar en la collita del cereal pels pobles de les Cinco Villas. Això és el que jo vaig viure, el desastre d’una guerra que no aconsegueixo entendre però de la qual tampoc me’n puc desentendre.

I té algun record especial que guarda aquell infant dels anys trenta del segle XX?
El meu pare era un pagès que comercialitzava fruites del camp. Comprava ametlles i les venia, després de preparar-les, per fer torró. Va posar una fonda al poble i, quan ell va morir, la mare es va quedar sola per portar la casa, criar quatre fills, i gestionar la fonda. Tenia una serventa, anomenada Manuela, però el comitè revolucionari de la col·lectivitat li va dir que ells, com respectaven els drets de l’individu, li permetien seguir amb el negoci d’hostaleria, però sense que tingués cap treballador. Llavors Manuela li va dir a la meva mare: Mira Genoveva, això és molt fàcil. Tu sola no pots fer-ho tot. Així que als matins em deixes la roba bruta i l’endemà te la torno rentada i planxada en el mateix lloc. És el que va fer Manuela durant dos anys, descarregant a la meua mare d’un dels treballs diaris més durs. Anava pels horts confiscats i allà, als safareigs, feia la bugada. Quan va acabar la guerra, els falangistes van detenir Manuela, acusada d’haver viscut amb un company amb qui no era casada en una casa que el comitè revolucionari havia robat als seus propietaris. La meua mare, avalada pel fet de ser vídua d’un marit assassinat pels rojos, es va encarar amb les autoritats i va aconseguir deslliurar a Manuela d’una mort segura. El seu company havia fugit a França. Manuela va anar darrere seu i el va trobar a Lió on tenia una altra parella sentimental. Total, que els dos cenetistes del meu poble van tornar a ajuntar les seues vides i van emigrar a Buenos Aires on va transcórrer la resta de la seua existència. Un dia, quan jo formava part del Govern d’Aragó, Manuela va venir a visitar-me. Heus aquí un exemple de tot el que guardo com a record de la guerra civil.

Com resumiria en una frase la lliçó apresa d’aquella experiència?
Doncs diria que tot és un problema d’actitud i que una actitud fanàtica condueix a una altra o que d’un fanatisme es passa a l’altre. És el que passa avui en tants aspectes de la vida. Per exemple, jo no entenc aquest laïcisme actual que pareix promulgar una fe diferent de la tradicional, una mena de fe a l’inrevés. Jo defenso el pensament lliure, sense cap censura. Però m’agrada molt poc aquest món no laic sinó laïcista que vol imposar el seu laïcisme. Cal secularitzar la catedral de la Seu. Però, per a què? Per vendre-la al turisme? Aquests dies tenim la plaça del Pilar plena de pessebres… És clar que hi ha un patrimoni cultural immaterial, assentat sobre una determinada tradició, que hem de guardar i defensar però no de forma que tornem a imposar una sola manera de protegir-lo.

José Ramón Bada a casa seua, envoltat de llibres. / Ramón Mur

Vostè va ser un exemple de llibertat d’expressió durant la dècada dels 60 del segle passat…
Jo sempre he escrit des de la llibertat. En aquella època, al costat de Luis Betés i altres, publicàvem cada setmana un full que es deia Eucaristia que proporcionava guions per a les homilies dels diumenges. La veritat és que va tenir molt èxit. La trèiem sense llicència eclesiàstica per la qual cosa vam tenir molts problemes amb l’arquebisbe Cantero Cuadrado. Van retirar alguns números i recordo que denunciàvem la intromissió del poder polític en l’Església i ho fèiem, per exemple, carregant contra la Reina d’Anglaterra per ser el cap de l’Església anglicana, que era el mateix que passava en el nacional catolicisme d’Espanya, amb un caudillo, que proposava ternes per al nomenament de bisbes. Durant el judici de Burgos, en el que es van dictar diverses sentències de mort, vam publicar un cartell amb el Crist de Velázquez, que portava un peu en el qual es llegia: “Va ser legal, però va ser un crim”. Va tenir molt impacte, sobretot al País Basc.

No creu que, si tirem la vista enrere, sembla que haguem retrocedit cap a moments de privació de les llibertats?
La veritat és que els anys seixanta del segle passat van ser memorables amb Kennedy, Kruchev, Martin Luther King, maig del 68, el pensador Marcuse, del que guardo diversos llibres de l’època. Recordo que a la Universitat de Munic, un dia va entrar el nostre professor Romano Guardini, cridant en alemany, és clar: Visca la llibertat! El món ha caminat cap enrere, des de llavors, en la defensa dels drets humans i en la conquesta de les llibertats? És possible, avui sembla com si no fóssim conscients que vivim quatre dies i cadascú va a la seua sense importar-li res més. Això de l’Estat del Benestar és l’Estat dels que estan bé. És com si el món fos una granja de porcs on tots grunyen fins que se’ls porta el pinso sobre el qual s’abraonen sense respectar ningú i cadascú procura endur-se’n la millor part. Sembla com si avui haguéssim perdut el sentit de la igualtat entre els éssers humans. Com si, d’altra banda, no volguéssim reconèixer que si no defensem les diferències que es produeixen entre els humans, estem empobrint la pluralitat del món sencer. Perquè hem de ser tots iguals, però sense aixafar les nostres peculiaritats. És el que passa ara amb la defensa de la igualtat entre homes i dones. Estic amb el feminisme com estic del costat de la defensa de qualsevol marginació i injustícia. Però no defenso la igualtat entre homes i dones perquè elles perdin la seua identitat, que és l’«Ètica de la Cura» que només elles practiquen perquè els homes som molt més donats a fer i desfer amb excessiva facilitat i rapidesa.

Com veu el conflicte català?
Lamento el que està passant però no em preocupa. El que no podem fer és mantenir l’actitud dels cargols i estar ficant i traient el cap cada dos per tres. D’una manera o altra, en el futur Catalunya s’haurà d’entendre amb els països del sud d’Europa. A la llarga, tots entraran en raó. Amb això no vull dir, ni molt menys, que els catalans no tinguin múltiples raons per queixar-se pel menyspreu cap a la seua llengua, la seua cultura i les seues senyes d’identitat.

Enmig de tantes tensions, es pot veure el futur del món amb cert optimisme?
La vida humana és una experiència oberta i hem d’aprendre a caminar junts. Els qui no entenem ni justifiquem cap mena de guerra, creiem que una cosa és fer les paus i una altra és ambicionar la pau absoluta, amb majúscules. En un món obert, hem d’esforçar-nos a entendre tot allò que no entenem.

Per finalitzar, digui: Com és que, a la seua edat, no deixa d’escriure?
És un excel·lent exercici mental. Camino amb bastó i no faig massa exercici corporal. Però, en canvi, procuro fer molta gimnàstica mental. A això m’hi ajuda l’escriure i el seguir participant en fòrums sobre temes d’actualitat, com el de Favara.

♦ ♦ ♦ ♦

Un aragonès de pau

// R.M.

José Ramón Bada Panillo ha estat sempre i, per sobre de qualsevol altra consideració, un home de pau, un aragonès de pau. Defensor dels drets humans, de la llengua i cultura del seu poble, Favara, va ser conseller d’Educació i Cultura del Govern d’Aragó, promotor de la col·lecció ‘Pa de Casa’, de llibres en català. Primer president del Consell Superior de Llengües d’Aragó; distingit en 2016, al costat d’Artur Quintana, amb el Premi Desideri Lombarte per l’infatigable treball en defensa del català de la Franja, Bada va impulsar el 1984, des del Govern autònom, el manifest de disset alcaldes a favor de l’idioma principal que es parla seus pobles que és el català.
Temps de Franja ha volgut portar a José Ramón Bada a les seues pàgines, en ocasió de la publicació del seu últim llibre Records per a la pau, però també com a homenatge a tota la seva vida i la seva obra. Bada segueix al peu del canó perquè és un home de pau i d’acció.

*Entrevista apareguda a Temps de Franja n. 141, abril 2019