«Sóc un apassionat de la literatura popular»*

Josep Antoni Carrégalo Sancho, escriptor i estudiós de la cultura popular matarranyenca

// Artur Quintana i Font

L’endemà de Cap d’Any, de vesprada, pugem a Mont-roig, a casa de l’escriptor, amb vistes esplèndides a la Mola, al Masmut i la Cogulla. Abans d’anar per feina hem fet una curta eixida —els dies encara curtegen— fins a la Torre Manero a admirar-ne la centenària i monumental carrasca, que avui se’ns presenta mutilada, ja que fa poc se li ha esguellat un dels cimals, i veure si trobem alguns fredolics —poca collita, malauradament. Però sí que arreplego un mot nou per a nosaltres d’en Josep Antoni: la tovura, aquest muntet arrodonit de pinassa o molsa que delata la presència a sota d’un bolet. De tornada a la vila berenem com cal i encetem la conversa mentre na Sigrid ens fotografia.

Un moment de l’entrevista, a casa seua a Mont-roig. / Sigrid Schmidt von der Twer

Comencem amb la pregunta obligada que cal fer a tot escriptor en català —i no mai a un escriptor en castellà: com vas descobrir que «lo vostre Chapurreau de l’Aragó és clara llengua, és català del bo», que diu el poeta, i que ‘també’ s’hi pot escriure? Les teues circumstàncies familiars i de territori no hi devien ser pas gaire propícies.

Mon pare ere de llengua castellana, ja ho saps prou. La meua descoberta del català com a llengua de cultura va ser gràcies a què un advocat amic de Valls, on jo visc de fa molts de temps, em va passar un número de la revista Despertaferro! amb una poesia d’en Desideri Lombarte, «A la conquesta de la roca». Em va impressionar fortament. Escriu-re una cosa tan meravellosa en aquell xapurriau! Va ser decisiu. Pensa que jo fins aleshores era molt aragonesista. Tampoc no és que jo fóra un anticatalanista bel·ligerant, a la manera dels facaos, sinó que en no haver conegut cap altra alternativa ni possibilitat, en limitava a negar la catalanitat de la llengua i la cultura pròpies. Ere, si fa o no fa, com deixar-me portar pel corrent d’opinió que imperave en aquella època, sense reflexionar-hi gaire. Però és un procés pel que, com tu saps, hem passat molta gent, entre la que estem molts dels que avui militem per la llengua i la cultura pròpies de l’Aragó catalanòfon.

Quan va ser això d’en Desideri?

Cap allà el 1986 o 1987. Jo tindria aleshores 35 o 36 anys. Fins a aquell moment no havia escrit res, tret d’adaptar al català de Mont-roig una comèdia que havie escrit en un català barcelonitzant lo meu tio-iaio Josep Peris Guarc, La herència de la tia Roseta, que mai no s’ha representat, i que crec que un dia o altre s’haurà de publicar. Això devia ser cap al 1980.

Sembla, però, que abans de llançar-te a l’escriptura ja emmagatzemaves a la memòria la literatura oral que senties al teu entorn, i que tant t’ha influït. Conta’ns com va anar aquest procés.

Certament crec que tinc molt bona memòria. A casa érem bilingües i els contes els explicaven en castellà. A la colla, amb los companys, dos especialment, un del mas del Borreguer i un altre del mas d’Angosto de Fondespatla, que sabien i saben moltes coses, i les contaven en català —tot i que ells no n’eren conscients. I també contave molt ma tia Isabel, tia-iaia meua. I jo ho recordava o ho apuntava en una llibreta. Primer només paraules, però després vaig anar més per contalles, facècies, anècdotes. Quan parlava amb los masovers a finals dels vuitanta, recollint materials per al llibre Monroyo. El hábitat disperso (las masías), també preguntava i recollia coses. I, com et dic, tinc bona memòria.

Has estat i ets un apassionat de la literatura popular. Quan et decideixes a recollir sistemàticament materials d’aquesta literatura i a publicar-la?

A través de la meua col·laboració a Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. Jo hi vaig arribar quan ja ere fet lo recull, però encara a temps per a poder-hi afegir els meus materials. Em va anar molt bé la guia que tu em vas passar, i els materials dels gèneres menors, sobretot los refranys que em va passar l’Hèctor Moret, i el cançoner d’en Carles Sancho. Me van servir de model per a noves recerques i per a sistematitzar els materials.

El teu magnum opus de literatura popular, en tot cas fins ara, ha estat Mont-roig. El patrimoni immaterial (la lite-ratura oral), publicat el 2007. Explica’ns la gestació d’aquesta obra.

Un cop acabada la meua col·laboració al Molinar em vaig trobar que tenia molts materials, i que cada dia n’anava trobant més. Vosaltres, l’Hèctor, en Carles, tu, havíeu escrit al pròleg d’aquell llibre que confiàveu que sorgissen treballs, entre altres, dedicats a una sola localitat. I aquests mots, com dic al pròleg del meu llibre, em van esperonar a fer-lo, a recollir la literatura popular de Mont-roig. També hi he tingut en compte tot lo que fins aleshores s’havie publicat sobre la literatura popular del Matarranya i la Franja en general: los llibres d’en Miquel Blanc, Rafael Ferrer, d’en Josep Galan…

Si ara fosses a fer, enfocaries aqueix llibre d’una altra manera? Creus que hi hauries d’haver afegit alguns altres gèneres, o més contes meravellosos, cançons més llargues, més ‘tradicions’, més comedietes?

De contes meravellosos no me’n sabien contar, ben poca cosa he pogut arreplegar, i de cançons llargues tampoc. En aquests gèneres possiblement ja hem fet tard. Com també en les comedietes que es fien als masos: només me van saber donar l’argument de tres d’elles —que és tot lo que en tenim del Matarranya. Saben que se’n feien moltes més, però ja no les poden explicar. De ‘tradicions’ segons la definició que en dóna Ramona Violant de «tota una sèrie de dades sobre indicis, potser records, reminiscències, de llegendes perdudes, potser tímides gènesis de noves llegendes…» no en vaig trobar. Més tard he recollit una contalla que es pròpiament una ‘tradició’: al mas de Móra en un bancal hi ha dues roques llarguerudes i entremig com un passadís, i conten que això ere un ruc que duie dues grans pedres al covilló de la sària i en arribar al bancal se va encallar en la terra tova, i han quedat les dues roques que ara es veuen. És l’única ‘tradició’ que m’han dit. La vaig publicar al programa de festes de Mont-roig del 1992, però no sé per què, no se’m va ocórrer de posar-la al Molinar ni al meu llibre sobre la literatura popular de Mont-roig.

No t’has limitat, ni de bon tros, a recollir i a estudiar la literatura popular, sinó també molts altres camps de la cultura popular, en especial mont-rogina. Fa uns anys vas publicar Monroyo. El hábitat disperso (las masías) que per cert havies escrit en català i finalment vas haver de traduir al castellà. Ens pots explicar com va anar aquest canvi de llengua? Va ser una imposició?

Les coses no sempre són com voldries. I més quan hi ha un col·lectiu gran treballant-hi. Perquè hi col·laborava tota l’Associació Sucarrats de Mont-roig. I eren els inicis de l’associació. I en aquell moment el que m’interessava era motivar la gent en un projecte cultural —lo dels masos de Mont-roig— engrescador. Lo tema lingüístic quedava en un segon pla. L’important era engrescar la gent i això es va aconseguir. Es va votar fer-ho en castellà o en català, i per majoria absoluta es va decidir fer-ho en castellà. No hi va haver imposicions. Va guanyar la majoria. Jo hi vaig estar d’acord perquè, repeteixo, en aquell moment el que m’interessava ere integrar la gent. Ara que em va costar de traduir el llibre al castellà. I que ho vaig fer a contrapèl, més que res per la feinada —tot s’ha de dir.

Fa molt de temps que treballes sobre la toponímia mont-rogina. L’any 1995 vas publicar un article sobre el tema a La Comarca, on denunciaves topònims com «Mas de la Baza» per «Mas de la Bassa» o «Hermanillos» per «Germanells», fruit de l’afany castellanitzador dels cartògrafs, i d’altres casos pitjors encara com «Fus Pedrus» per «Lo Suspedrenc» o «Ribaros» per «Ribassos». En quin estat de redacció tens la toponímia de Mont-roig? Creus que servirà per a frenar el desori toponímic regnant?

No. Mentre ho faiguen funcionaris de llengua castellana, no servirà de gran cosa. Pot ser útil per a una persona interessada, podria ser. Tinc molt de material recollit. Vull ser exhaustiu en la toponímia i antroponímia viva, però no en la històrica, tot i que també la considero, i força. Ara treballo sobre el protocol de la segregació de Torredarques, i també ho vull fer sobre el de la Sorollera. Però mentre no em jubila —em falten dos anys— no m’hi puc dedicar de ple.

En la teua obra de creació, a les proses d’Espurnes i als assaigs d’A soca d’orella, o a les col·laboracions als diaris, la literatura popular hi és sempre present. S’hi sol manifestar de forma variada en refranys, cançons i fraseologia més que més, i a Espurnes sobretot recrees amb les teues paraules facècies, anècdotes, alguna faula… però cap conte meravellós. No has pensat en fer una cosa semblant amb els contes? Realment els contes meravellosos es troben a faltar en versions treballades per escriptors tant a les escoles com a les famílies.

No ho he pensat, ni la idea me torna boig. Lo conte meravellós ja t’ho dóna tot fet. No pots crear coses noves, però a la facècia sí. Per a mi és molt important crear, i si no creo no estic satisfet. Em trobo més a gust amb el tarannà de les facècies, i així ho he fet sobretot al meu llibre Espurnes, però també A soca d’orella o als articles de La Comarca d’Alcanyís.

Hem sentit tocar campanes que prepares unes memòries de joventut, que vista la teua trajectòria vital —encara et vas criar en un món de ple xapurriadisme i quasi sense tractors— promet ser de lectura necessària. Com ho tens?

De moment, i en tot cas fins a la jubilació, no trobo el temps. Hi ha també el net, se va fent gran i no me’l vull deixar perdre. Però més endavant és ben possible que m’hi posa.

Quin tipus de llengua hi vols fer servir? Nord-occidental mont-rogí poc o molt amanit amb llenguatge literari com fins ara, o un altre? Quin?

Sempre ho he tingut clar. Jo utilitzo a Temps de Franja un registre formal nord-occidental. A la revista Plana Rasa de Mont-roig i a les columnes de Viles i gents de La Comarca d’Alcanyís faig servir un registre més local. Per a les memòries faré servir el català nord-occidental. Per a substituir el castellanismes prenc mots de la llengua literària en general, tant si són vius només a València, o a Barcelona o Valls, o d’on sigue.

Moltes gràcies per la teua col·laboració.

Conversant amb Artur Quintana. / S. S. T.

*Entrevista publicada a Temps de Franja n. 84, març de 2009