L’any 2000, Gregori Pons de casa Gaujola, li va dir a son fill Xavier (Barcelona, 1962) que li havien tocat de la família uns bancals a la partida dels Barrancs de la Portellada. Això el va estimular a recuperar una casa al poble, enyorat potser del paradís que havien significat els estius d’infantesa en aquells paisatges per al xiquet urbà que havia estat. Pocs anys després, va sorgir l’oportunitat de comprar els masos de Xotxim, on va iniciar un projecte de restitució integral de la vida al mas.
Quina vinculació tens amb el Matarranya?
Mon pare, Gregori Pons Piquer, va viure al poble fins els 25 anys, que va marxar a Barcelona. A casa eren els pastors de la dula, i ell havia fet de rabadà ajudant al seu avi, ja que el seu pare havia estat empresonat després de la guerra. Jo era un nen de ciutat que hi passava els estius, enamorat de la natura i el món rural. Anava molt sovint amb el meu tiet Simon Villoro i el seu ramat d’ovelles.
Com va començar el projecte Tel·lúric?
Quan mon pare em va dir que familiarment li pertocaven uns bancals als Barrancs, una zona preciosa botànicament, el vaig «arrossegar» a tornar al poble, recuperar els bancals i comprar-se una casa a dues portes de la que havia nascut. El 2007 vam poder adquirir els masos de Xotxim. La meva il·lusió era tornar a engegar l’activitat agrària dels masos, per això vam crear amb la Montserrat, la meva dona, la societat Deméter de Tastavins. En aquell moment vaig conèixer en Sorin i la Mariana, que han estat les persones gràcies a la implicació i entrega de les quals ha pogut tirar endavant el projecte. Vam haver de partir de zero, ja que no teníem ni tan sols unes aixades o un tractor per treballar la terra.
Com va ser que apostéssiu per l’agricultura ecològica i, posteriorment, anéssiu un pas enllà amb la regenerativa?
De seguida vam voler aplicar la filosofia de respecte al territori, a la biodiversitat, amb la intenció de recuperar patrimoni agrícola, paisatgístic i arquitectònic, per això ens vam posar sota el control del Comitè Aragonès d’Agricultura Ecològica.
Però era possible tirar endavant només amb la producció agrícola? I més tenint en compte que havíeu d’adquirir tots els arreus i eines per treballar el camp…
Efectivament, vam veure que amb la simple producció no n’hi havia prou, per això vam decidir d’elaborar els nostres productes, principalment vi, amb les 3 ha de vinya que tenim, i oli amb les 15 ha d’oliveres, a banda de les ametlles, que van a un circuit més majorista.
L’empresa té en suggeridor nom de Deméter de Tastavins. Com és que la marca comercial és Tel·lúric (també força suggeridor)?
Deméter tenia força problemes de registre. Per això la Montserrat, que té molta sensibilitat i nota totes les forces tel·lúriques del territori, proposa aquesta denominació per als productes nascuts d’aquestes forces.
Un projecte així, és sostenible econòmicament?
Malauradament, al sector primari no et pregunten «això quant val?», sinó que et diuen «te’n pago això». Hi ha les ajudes aquestes de la PAC, que són una selva de paperassa però que no ajuden a qui vol fer un producte de primeríssima qualitat. Per tant, no és autosuficient econòmicament, s’hi ha d’invertir amb patrimoni extern, de la resta d’activitats que tenim fora de la comarca. Si no fos per això, no seria possible.
Aleshores, com és que us vau embrancar en aquesta aventura?
El projecte Deméter de Tastavins, no és solament produir quilos d’olives, raïm, etcètera; sinó que té un fort component cultural, ambiental i patrimonial, com l’idioma o les tradicions. Faig un incís per comentar que, afortunadament, ja fa uns anys que es reivindica el que ens és propi: monuments, paisatge, productes… Però en canvi, el patrimoni màxim, el que dona més personalitat al Matarranya, la llengua, sembla que faci por de reivindicar-lo. M’estic llegint l’Obra poètica completa d’en Desideri Lombarte i aquells mots em van al moll de l’os perquè són com si sentís parlar a mon pare. L’idioma estàndard és imprescindible, perquè sense ell la mort és segura, però recuperar els mots i expressions de cada territori és importantíssim, perquè és el que dona vitalitat a la llengua. Amb la globalització estem en perill, per això hem de reivindicar el català del Matarranya amb tanta força com la resta del patrimoni, perquè és el que ens fa únics al món.
En resum, la nostra idea era anar més enllà de muntar una empresa agrària. Invertim per recuperar un territori, per fer que un mas que era autònom d’autoconsum des del segle XVIII, torni a funcionar amb les condicions del segle XXI.
Ara hi ha molts masos restaurats a la comarca
El que se sol fer és convertir-los en un decorat de cartró pedra, on es deixa la «caixa» però sense tenir en compte el motiu pel qual es van fundar. Jo soc llicenciat en història moderna per la UB i per mi era molt important recuperar l’ús original com a part del patrimoni del mas. Evidentment, l’hem modificat molt, però ha estat per poder seguir fent les feines agrícoles segons les necessitats actuals. Com tenim molts metres quadrats, la idea es reservar una part per deixar-la tal com era fa dos-cents anys i una altra per a activitats i creació cultural. També habilitarem una zona per poder-hi dormir.
Veig que el tema cultural és important per vosaltres
Sí, això ho tenim clar. Com a Deméter i personalment col·laborem amb iniciatives culturals de la comarca. Volem ajudar a mantenir la personalitat del Matarranya.
A l’Hospitalet de Llobregat també gestiones espais de cultura, oi?
Efectivament. Gestionem l’Edifici Freixas, que originalment albergava tot de tallers industrials. A partir dels anys 90 del segle passat, el vam reconvertir en un viver d’artistes, artesans i professionals de la cultura i la gràfica. És un dels punts principals de l’anomenat Districte Cultural de l’Hospitalet, que té com a referents experiències similars sorgides a Brooklyn, Londres o Berlín. Jo el defineixo com un laboratori creatiu, industrial i artístic.
Tornem als masos de Xotxim. Quins productes elaboreu?
Som un microceller que produeix vi i també, des de l’any passat, tenim autorització per envasar el nostre oli. Portem les nostres olives a un molí de certificació ecològica que ens fa l’oli, i després el portem al mas on l’emmagatzemem en tines d’acer inoxidable i anem envasant a mida que anem venent; així mantenim les condicions perfectes per a la seva conservació. Tot és «micro» i d’agricultura regenerativa.
Amb una producció tan «micro», que equival a exclusivitat, quin tipus de clients teniu?
Tota la clientela ens l’ha portat gent que ha tastat els nostres vins als restaurants de la comarca. També fem unes visites, que nosaltres anomenem degustació en comptes de tast, perquè no hi ha un enòleg a peu de celler explicant es particularitats dels vins, sinó que te’l prens i t’agrada o no t’agrada. La veritat és que generem empatia perquè si tastes el vi o l’oli al lloc on ha nascut, la teva relació amb el producte és molt més emocional, més directa que no a «porta freda». Això fa que els que ens coneixen ens enviïn molta gent a visitar-nos, cosa que ens afavoreix, perquè si poguéssim vendre-ho tot al mas, seria ideal per a l’eficàcia econòmica.
La nostra producció, per exemple, no supera mai les 5.000 ampolles de vi, i a sobre, enguany qui ha veremat més ha sigut el senglar, no pas nosaltres.
Els nostres clients són els «fans» que ens compren directament a nosaltres i la xarxa de restaurants i botigues de la comarca. Funcionem molt bé gràcies al boca-orella. I paral·lelament tenim la sort que al Matarranya estan sortint iniciatives de petites bodegues, i això ens ajuda a uns i altres, perquè posiciona la comarca com una productora de vins de qualitat. El raïm d’aquesta zona sempre ha estat molt apreciat, el venien a comprar d’altres llocs amb més mercat. I tenim una cultura del vi molt arrelada.
Quin futur veus, a aquest tipus de producció, en un entorn tan globalitzat?
Jo sóc optimista pel que fa al futur de la comarca. Però ha de ser una combinació equilibrada d’un turisme respectuós que apreciï el territori, combinat amb uns cellers que fan una bona feina i amb aquest paisatge i patrimoni cultural que tenim. Això té molt de futur. Per exemple hi ha tot d’horts que, si es creés una central de compres, podria vehicular aquesta producció cap als establiments de la comarca que donen servei als visitants.
Els grans cellers diuen que un 20 o 25% d’ingressos els entren ja per enoturisme. Per tant, això té molt de recorregut. Tenim molta cosa a explicar a la gent que vol viure experiències. Venen al mas i tasten les olives de casa, els vins, l’oli… i es van amerant de tot el que significa el territori i el respecte que li tenim. També hi ha els animals, un parell d’eugues, quatre cabres, quatre ovelles, les oques (que són l’emblema de la marca Tel·lúric), gats i gossos. Per mi són l’ànima. Jo mateix vaig notar un abans i un després de tenir animals. Per aquí tenim futur. Si volem viure estrictament de l’agricultura, el futur és magre. Pel que fa a les granges, si som capaços de no sobreexplotar els recursos, podrem tirar endavant.
Per mi la comarca del Matarranya és el cresol de l’antiga Corona d’Aragó. És a territori aragonès, per tant té fil directe amb Saragossa, té uns parlars valencians i tortosins, costums catalans…
En fi, soc optimista però sempre que mantinguem la nostra personalitat, amb la llengua com a tret més definidor, al mateix nivell que el paisatge i el patrimoni arquitectònic.
Xavier Pons amb els masos de Xotxim al fons / / Arxiu Deméter de Tastavins
Les oques emblemàtiques de Tel·lúric // Carles Terès
Publicat a n. 163, novembre 2024