Posada Guadalupe
  • Inici
  • A fons
  • Entrevista
  • “Per a mi, estimar, relacionar-se, viure, és una manera d’estar vinculada al món”*

“Per a mi, estimar, relacionar-se, viure, és una manera d’estar vinculada al món”*

Merxe Llop Alfonso, professora, pedagoga i escriptora

// Màrio Sasot

La tensió vital permanent d’aquesta dona apassionada i activa (Merxe Llop Alfonso, Nonasp, Baix Matarranya, 1957) mestra, psico-pedagoga, escriptora i animadora cultural, col·laboradora habitual d’aquesta revista amb les seues columnes, una vegada incisives, altra reflexives i erudites, sempre honestes, ha trencat abruptament i definitiva en el seu poemari “Esclat”, un seguit de versos crus i tendres, tristos, desesperats i optimistes. Al final de l’estriptease sentimental d’aquesta ànima esguerrada, sorgeix l’esperança enmig d’uns paisatges serens plens de pau i de nostàlgia.

 



Merxe Llop davant l'antic poble de Faió. / Mª Jesús Bordonaba

En alguna ocasió has comentat que la teua passió per escriure te ve de molt petita. Quins temes et venien al cap llavors? I eren poemes, relats, històries fantàstiques o coses reals?
La meua mare em deia que quan era molt petiteta, em seien al mostrador de la botiga que ma iaia tenia a Nonasp i amb un llapis petit omplia l’espai en blanc dels diaris vells i els hi contava les històries que m’inventava. La pedagogia actual defineix aquesta etapa de preescriptura com la serpeta. Són ratlles amb pics en la forma però plenes de significat per a l’infant.
Sempre m’ha motivat la lectura i l’escriptura que està vinculada a les emocions, a la psicologia i m’expresso bàsicament en poesia i narrativa en forma de relat.

Com a estudiosa de la psicoanàlisi, convindràs amb els partidaris d’aquestes teories que la infància marca el tarannà i bona part del comportament de la posterior vida adulta. En quina mida creus que aquesta etapa de la vida, la infantesa, t’ha influït en la teua creació literària?
El meu pare escrivia, feia composicions musicals i tenia interessos múltiples. La meua mare era vital i lluitadora. Crec que he tingut uns bons mestres. Guardo poemes i cançons de mon iaio i un oncle. Tenim un gen artístic vinculat a l’escriptura i la música.

La primera part del teu poemari Esclat, aparentment és un diàleg entre un “jo” i un “tu” amorosos, però de vegades sembla un diàleg entre tu mateixa on sorgeixen reflexions íntimes sobre la vida, l’amor, el desamor, la llibertat, etc. N’estàs d’acord?
Sí. És introspecció. La poesia, per a mi, representa una mena de monòleg interior.
És una forma de expressar emocions d’una manera lliure.

Continuant amb aquesta primera part, titulada “Absència”, dins d’aquest tràfec de sentiments entre el subjecte i l’objecte amorós, hi ha elements físics (carn, llavis, tripes) i elements més intangibles (alè, energia, el temps que separa, malenconia, mites…) És això, l’amor, una mescla de carnalitat i essència?
Tots els sentiments humans, totes les emocions tenen una part d’essència, com dius, i una part que deixa rastre en el cos físic, sens cap mena de dubte.

Al llarg del llibre, sembla que va creixent, a partir de la tercera part, un sentiment de rebel·lia i vehemència que recorda la teua manera de viure i de lluitar per un món més just. S’estima com se viu? O són dos mons paral·lels que a sovint no es toquen?
Per a mi, estimar, relacionar-se, viure en definitiva es una manera d’estar en el món vinculada totalment a la nostra manera de ser. Això no vol dir que no evolucionem, canviem, ens adaptem a les circumstàncies. Però, el mateix Freud, creador de la Psicoanàlisi va dir: el destí és el nostre caràcter.

A voltes, dins d’aquest “cabreig existencial” atribueixes als tràngols de la vida quotidiana (les xifres, els comptes, les factures) la capacitat d’obstaculitzar una vida més plaent. Pot la rutina, la burocràcia, etc. impedir o danyar greument una relació?
La manera tan desenfrenada de viure que ens domina ens condueix per camins erronis. El millor regal per a una persona que estimes és el temps que li dediques, que es comparteix. L’amistat és el motor de la vida, per a mi, i s’ha de cuidar, mimar, per damunt de tots els obstacles. Jo ho procuro.
La meua casa és casa de tots, com canta en Sisa, si és que hi ha cases d’algú. Les meues amigues i els meus amics ho saben.

Poc a poc, el sentiment de dolor i la violència (“m’arrencaria les dents de tanta força”) va donant pas a l’esperança (“floriran en la tardor totes les primaveres”). Veus així l’estat anímic de l’enamorat/-ada, sacsejat per sentiments oposats i alterns?
Les relacions d’amor són molt complicades quan s’emprenen des de la llibertat. És un mosaic que canvia de forma, com un estil d’art modern. Hi ha moments per a tot. La poesia permet aquestes exageracions passionals. En les diferents etapes de vida, l’amor, l’amistat, la mort… són sentides de manera diferent. L’adolescència és un volcà (que no deixa morts com el de Guatemala, quina desgràcia!). S’emprenen relacions més impetuoses que en una etapa més adulta. El més important és augmentar la racionalitat lògica del pas del temps a la nostra vida sense perdre la il·lusió, fins i tot la ingenuïtat pròpia de la infància, de l’adolescència i la joventut.

Després de la tempesta, l’angoixa i el neguit, arriba la calma amb metàfores bellíssimes (“per què dormen los peixos quan arriba la pluja”?) espais oberts i descripcions paisatgístiques. He trobat a faltar poemes com aquests que netegessen una mica l’aire viciat i claustrofòbic de la majoria del poemari, on domina la introspecció.
Imagino que tu, com jo, tens un alè rural que ens uneix a la natura del nostre poble, dels racons on sempre tornam, relacionats amb la natura i la infància.
Em passa una cosa, quan escric o llegeixo aquests tipus de poemes, de paisatges, torno a veure’m jove allí, en les pinyeres, al riu, les muntanyes… Moltes voltes, quan escric així, en cauen unes llagrimetes, com si una maquinària mental, íntima, s’activés dintre amb emocions diverses: el pas del temps, les persones estimades que ja no hi són, les coses que ja no tornaran…
L’escriptura és un misteri que desperta tantes emocions…
Publicar allò que s’escriu és més complicat, com saps. Com dir? Com organitzar? Aquest adjectiu sí, aquest no…

La tercera i la quarta part, aquesta última la més fosca i pessimista, plena d’absència, soledat i altres nafres, mostren l’esforçada lluita de la protagonista per a combatre aquests “monstres”. Has viscut una etapa semblant a la teua vida? Com es surt d’una situació així?
Qui no ha tingut etapes “negres” a la vida?
Vaig llegir a una amiga els poemes de “Monstruositat” i en acabar, ella plorava. Jo no tenia ni idea de què dintre de la seua ànima hi havia tant patiment. I es va produir el miracle de la connexió.

La cinquena i última part del poemari està marcada per l’esperança i l’optimisme, on predominen els verbs en futur. Creus que la situació política actual a Espanya pot traspuar eixos mateixos sentiments positius? Com la veus?
Respondre a aquesta pregunta donaria per a un relat. Nascuda entre dos rius, miro a un costat i a l’altre sempre. Busco l’equilibri emocional, calmar la ment, com en el ioga, però la veritat ho aconsegueixo sempre.
Com a persona integrada en la societat política em sento defraudada perquè és l’ambició humana, la manipulació, l’ànsia de poder allò que jo veig en les persones que ens representen a les institucions.
A nivell mundial és el mateix. Poso la meua mirada en les persones i les institucions que treballen per aconseguir un món més solidari, pacífic, net. Els radicalismes m’esgarrifen. Les postures intransigents també.

Per últim, com a dona i feminista, que des de sempre has treballat per la visibilitat, el reconeixement i l’alliberament de la dona dels seus esclavatges del passat, com valores totes les coses que han succeït des del darrer 8 de maig i que ha acabat, de moment, amb el nomenament d’un govern espanyol amb un 65% de dones, obligant a crear neologismes com Consejo de Ministras y Ministros?
Com a dona, estic esperançada, s’estan fent moltes coses per continuar amb el camí que va iniciar el feminisme del segle passat, i en el segle XIX en América, alguns països d’Europa… Em refereixo a la nostra cultura on la dona té un marge de llibertat important. Tot i així les dificultats i la incomprensió d’homes i fins i tot de dones vers algunes actuacions concretes feministes actualment continua sent una realitat; vivim en una societat que s’ha construït sobre estructures patriarcals, desmuntar-les no es fa en un segle ni dos.
Respecte a l’ús del masculí i femení he estudiat el seu significat des de la història del feminisme perquè és un tema molt actual i volia tenir una opinió fonamentada. Comparteixo l’opinió d’algunes feministes de què marcar la diferència masculí i femení és una manera de fer notar allò que no s’esmenta en una estructura del llenguatge que ha estat jerarquitzada, la qual cosa representa poder. És tractar de canviar les estructures dominants que no han anomenat el femení. L’assumpte és molt més profund que la banalitat amb que s’opina algunes vegades.
La fotografia del nou govern és femenina en majoria. Conec la trajectòria d’algunes ministres, com la Carme Calvo, i penso que poden fer un bon paper en relació a la igualtat. A mi m’agrada la foto.

 

L'autora amb el seu darrer poemari a les mans, al Centro del Libro de Aragón. / Azucena López

 

 


*Entrevista apareguda a Temps de Franja 138 (juliol-agost 2018)

 

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (1)

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: