Gran Recapte 2018
Campus EbreFolk 2024 Móra d'Ebre

«No s’entendria en 2023 un Aragó que no pogués autogovernar-se»

Ignacio López Susín, director general de Política Lingüística, premi Franja 2022

// Màrio Sasot

José Ignacio López Susín (Saragossa,1956) és llicenciat en Dret i funcionari de carrera de l’Administració de Justícia des de 1979. En 1998 participà com a jurista en l’ elaboració del primer avantprojecte de Llei de Llengües d’ Aragó. Fou membre de l’extint Consell Superior de las Llengües d’Aragó, i des de 2015 és director general de Política Lingüística del Govern d’Aragó. El passat 10 de desembre, va rebre, durant la Gala de l’IEBC a Fraga, el premi Franja, Llengua i Territori 2022 «per la seua persistent labor en favor de la visibilitat i dignificació de la llengua catalana a l’Aragó i de les llengües pròpies d’Aragó en general».

J. I. López Susín / Gobierno de Aragón

Com vas passar, d’una formació jurídica convencional a interessar-te per l’aragonès i els aspectes jurídics de la normalització lingüística, la cooficialitat, etc.?

Tota la meva família materna procedeix d’una zona de parla aragonesa, situada en l’actual comarca de la Plana de Uesca, per tant la llengua que escoltava a casa dels meus avis era l’aragonès. Aquesta circumstància em va fer interessar-me per la situació lingüística d’Aragó a través de la meva formació jurídica.

Conta’ns l’experiència d’aquells joves aragonesistes que a finals dels 70 i principis del 80 vareu fundar el Rolde d’Estudis Aragonesos, la Fundació Gaspar Torrente, el Consello da Fabla… D’aquells somnis i il·lusions juvenils, quins s’han complert avui dia i quins no? 

A la fi dels 70 existia un desig molt fort per aconseguir la democràcia, la llibertat i conquistar els drets que ens havien estat robats després de la guerra civil. En aquest context, uns pocs estudiants universitaris, preocupats per la cultura aragonesa i per Aragó en general, vam decidir unir-nos per a treballar per la nostra cultura i les nostres llengües. En el meu cas, amb la fundació, en 1977, del Rolde de Estudios Aragoneses (REA) i més tard, en 1986, de Chunta Aragonesista. No vaig participar en la fundació del Consello d’a Fabla Aragonesa, encara que m’hi vaig unir uns anys després. La Fundació Gaspar Torrente és bastant posterior, perquè va iniciar la seva marxa en 1998.

Respecte als anhels d’aquells anys, jo crec que podem estar bastant satisfets. Quan va néixer el REA encara vivíem en una dictadura, amb l’amenaça del transvasament, les centrals nuclears, la despoblació… i el somni d’un Aragó autònom era això, un somni. 45 anys després crec que l’avanç és palès. No s’entendria en 2023 un Aragó que no pogués autogovernar-se, que no tingués poder polític, malgrat que, és evident, s’hagués pogut avançar més, especialment si haguéssim accedit des del principi per la via ràpida, alguna cosa que no es va poder fer gràcies a un personatge nefast que encara està fent de les seves en la política aragonesa.

En aquests set anys i mig de vida de la Direcció General de Política Lingüística s’han assolit molts avenços en matèria d’ensenyament de les dues llengües pròpies del territori, de presència d’aquestes llengües en els mitjans de comunicació i, quant a normalització institucional s’ha creat, entre d’altres iniciatives, l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i els seus dos Instituts. Podries destacar alguns aspectes concrets d’aquests tres àmbits d’actuació que més t’hagin satisfet?

En l’àmbit de l’Educació i referit al català, destacaria sens dubte, l’elaboració dels currículums de totes les etapes educatives. En el cas de l’aragonès, a més d’això, la realització d’exàmens de nivell fins al C1, ja que no ens van permetre incloure aquesta llengua a les escoles d’idiomes, com sí està el català. També hem aconseguit crear places de català en les plantilles orgàniques, perquè sigui possible estabilitzar al professorat.

Incorporar les dues llengües en els mitjans públics de comunicació també ha estat una fita que ha aconseguit normalitzar la seva presència en la vida social.

La creació de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, amb una gestació llarga i difícil, ha estat també molt important. És d’esperar que aquesta institució estigui a l’altura que s’espera d’ ella per a no generar frustracions, sobretot en l’àmbit de l’aragonès.

Està pendent d’aprovació la regulació de l’ús de les nostres dues llengües minoritàries en l’àmbit de les administracions públiques. Quan això es concreti haurem fet alguns passos fonamentals per a un futur que veiem amb esperança si es continua en la mateixa línia que aquests anys després de les eleccions de maig.

Dins l’apartat de divulgació i visibilitat de les nostres literatures, una iniciativa que em sembla molt interessant i no és prou coneguda és el de la Biblioteca Virtual de l’aragonès i el català. Ens pots explicar en què consisteix?

Aquest projecte consisteix a tenir en línia tots els documents que es troben en els arxius municipals i provincials d’Aragó tant en aragonès com en català, discriminats per llengua. És un treball realitzat durant més de dos anys pels arxivers del Govern d’Aragó que han indicat la llengua en què estaven escrits els diversos documents. D’altra banda en l’apartat LLIURA es troben manuscrits que no estan en arxius aragonesos i tot lo que està publicat en o sobre l’aragonès al llarg de la història, en molts casos amb accés digital. 

En un govern multipartit com l’aragonès actual, l’actuació i la mateixa existència d’una DGPL no s’haurà vist amb igual complaença per part de totes les forces polítiques que hi formen part. Ha hi hagut alguna tensió per aquest motiu en el si del govern en algun moment, especialment en aquesta última legislatura on està present el PAR? 

És evident que quants més actors hi ha en un govern més complicat és arribar a acords i, per tant, les actuacions cal modular-les perquè els equilibris es mantinguin.

A molts catalanoparlants ens sembla que aquesta llengua s’ha anat escolant en els mitjans de comunicació públics d’amagatotis, per la porta petita, a través de programes bàsicament concebuts per l’aragonès com Charrin Charran o A escampar la boira. Tan difícil és encara avui dia fer visible de forma natural el català en els mitjans públics aragonesos?

Hauríem de felicitar-nos que, per fi, les dues llengües minoritàries hagin entrat en els mitjans de comunicació públics. És clar que no ha estat fàcil i que hi ha molta feina darrere. Amb “Charríncharrán” es va obrir una porta a través de l’aragonès i en “A escampar la boira” hi ha dos presentadors: un que parla en aragonès i un altre en català. Després de deu anys de radiotelevisió pública, per primera vegada són presents aquestes llengües. És d’esperar que vagin guanyant terreny poc a poc, conforme es vagin veient de manera normal, que és el que crec que s’ha aconseguit.

Al sud de la Franja, a la vall del Mesquí, hi ha alguns llocs on no es fa català perquè els centres i els pares no els demanen. Però en el CRA d’Olea, hi ha pobles com el de Foz Calanda, que n’han demanat l’assignatura i se’ls ha negat perquè no era la seua llengua materna. Tanmateix, a la Vall Alta i Mitjana de l’Isàvena, i a l’Alta Llitera, com ara Sanui, fan classes d’aragonès sense cap problema, tot i que la seua llengua materna és el català. Com s’entén aquesta contradicció?

Estem davant d’una qüestió administrativa relacionada amb la forma en què la Llei de Llengües tracta els territoris d’utilització històrica predominant, una cosa que prové de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2007, on es va introduir aquest concepte en les Corts Generals mitjançant una esmena conjunta del PP i el PSOE. Per tant, municipis com Foz Calanda no estarien dins de la regulació l’ensenyament del català. Sanuí és un cas especial perquè en aquest municipi hi ha poblacions de parla aragonesa i catalana, per tant si les famílies sol·liciten ensenyament de l’aragonès cal donar-la.

Per a la formació de mestres de Català des d’Aragó seria important que a la Facultat de Ciències de l’Educació d’Osca, per exemple, hi hagués alguns crèdits de Català. Serà possible algun dia? Quin problema hi ha?

En 2020 es va aconseguir incorporar un esment de mestre d’aragonès en el grau de magisteri que s’imparteix al Campus d’Osca. Va costar uns quants anys i no fou una feina fàcil perquè constitueix un llarg procés en el qual intervenen diversos actors. Jo crec que la incorporació del català al currículum del magisteri és una assignatura (mai millor dit) pendent que s’haurà d’abordar aviat. 

Per últim, en les freqüents visites a les nostres viles franjolines en aquests anys com a director general, com has vist l’estat de salut de l’ús del català en la vida quotidiana? Penses que es manté, es va perdent?

Ha estat un veritable plaer crear vincles personals amb molta gent que treballa des del territori per la seva llengua i la seva cultura i que tracta de fer veure a la resta dels aragonesos que també el català forma part del nostre patrimoni cultural. I ha estat també molt gratificant comprovar el dinamisme de les entitats que, dia a dia, treballen per a mantenir i conrear la llengua catalana a l’Aragó. Si es continua per aquesta línia no tinc cap dubte que el català es mantindrà viu.

López Susín al lliurament dels primers premis Desideri Lombarte, a Pena-roja, el 2016 / Carles Terès

Publicat a Temps de Franja n. 157, abril 2023

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: