«Més que el perdó, les víctimes esperen que se les reconegui com a tals»

// Amado Llop

El 12 de novembre passat, el periodista Àlex Romaguera (Barcelona, 1970), periodista especialitzat en moviments socials i en temes vinculats a la lluita pels drets humans i la memòria històrica, va presentar a la Sala Aurora de la CNT-AIT de Fraga el seu llibre Víctimes en so de pau (Pagès Editors). Una obra que recull el testimoni de quinze familiars de víctimes de la violència política que, a través del seu exemple, ens mostren la necessitat de no oblidar el passat i avançar cap a una societat més justa, humana i en pau.

Ens pots explicar com va ser el procés de selecció de les quinze víctimes que surten al llibre? Quin és el fil conductor que uneix a aquestes persones, a més d’haver perdut un familiar?

Vaig triar aquestes víctimes perquè, al meu entendre, són una referència ètica. No sols perquè han convertit el seu drama en un estímul per reivindicar el valor de la vida humana. També perquè, a força de donar el seu testimoni, ens emplacen a convertir l’acostament a l’altre en el camí per superar els prejudicis i assolir una societat més humana i resilient.

Les persones entrevistades al llibre, són familiars de víctimes mortals provocades per motivacions polítiques de diferent signe?

Exacte, he buscat familiars de persones mortes per bandes que s’oposaven a l’ordre establert però també pels aparells de l’Estat, posant de manifest que, independentment del context que van viure i qui fos el botxí del seu parent, els equipara el dolor. En aquest sentit, comparteixen el fet que han abandonat l’odi i la rancúnia per mostrar empatia amb qui ha viscut un drama similiar i, cadascú a la seva manera, aporta el seu gra de sorra en pro de la convivència.

A més de les víctimes de la violència perpetrada per grups polítics armats, hi ha víctimes provocades per la violència de l’Estat?

Una tercera part correspon a familiars de víctimes causades per funcionaris de l’Estat. I aquí s’inclou des de la Policia Armada, autora de nombrosos metrallaments durant el període de la Transició; funcionaris de presons, responsables de tortures i assassinats de reclusos que reclamaven una millora de les seves condicions de vida; la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, als quals s’atribueix un centenar de víctimes mortals; o els mateixos GAL, una banda formada per exmilitants ultres que, sota les ordres del govern de Felipe González, van cometre 27 assassinats a principi dels anys 80. En total, del miler llarg d’assassinats per motivacions polítiques registrats des del Tardofranquisme fins a l’actualitat, uns 200 porten el segell de l’Estat.

Ens podries definir què significa violència política?

La violència política és aquella que té per finalitat modificar l’ordre establert o bé imposar decisions governamentals mitjançant l’ús de la força. El jurista Herbert L. Nierburg ho concreta en “els actes de destrucció i lesions en què les circumstàncies, les víctimes, l’execució i els efectes adquireixen un significat polític”. Seria, per exemple, l’eliminació d’ètnies o comunitats, les mutilacions provocades en una guerra, a banda de l’expulsió, la marginació, les tortures o la coacció a un individu o a un grup d’individus. Entorn d’això, l’expert en resolució de conflictes John Paul Lederach ens recomana distingir dos tipus de violència política: la violència de caràcter insurreccional, que tant pot ser espontània (motins o aldarulls) com organitzada (grups armats), i, en segon lloc, la que busca reprimir les dues anteriors; seria la perpetrada per les forces policials d’un Estat a fi de preservar el sistema dominant. 

Podríem dir que els familiars són també víctimes indirectes? 

Sens dubte. Sobre aquest col·lectiu s’hi va referir per primer cop les Nacions Unides el 2005, quan van apreciar que darrere de qualsevol víctima directa (persona que pateix la mort, ferides o la conculcació greu dels seus drets), apareix la víctima indirecta; és a dir, aquell familiar o persona que ha tingut càrrec de la víctima. O el mateix Consell d’Europa, segons el qual, al costat de l’individu que veu lesionada la seva integritat física o psíquica, trobem els seus familiars o les persones que més relació han tingut amb ell. Malauradament, les víctimes indirectes no han sigut contemplades fins ben entrat el segle XXI, una vegada s’han establert mesures perquè vegin salvaguardades les seves Necessitats Humanes Bàsiques (NHB) i els seus drets a la veritat, la justícia i la reparació (altrament coneguts com els Principis de Joinet).

El llibre reflecteix la història amarga -i en molts casos oblidada- dels darrers cinquanta anys a l’Estat espanyol?

Efectivament. Si un dels propòsits del llibre és reconèixer la força pedagògica i humanitzadora dels diferents testimonis, l’altre és posar llum a històries que, en la seva majoria, han estat silenciades perquè les víctimes eren poc conegudes o perquè, a ulls del poder, no interessava que es conegués qui els va llevar la vida. Un fet que, en tots els casos, ha provocat als familiars una doble victimització: primer, el dol per la pèrdua del seu parent; i després el menyspreu per part de les autoritats, quan no el despreci més absolut. La idea del llibre és posar al descobert aquesta anomalia democràtica i insistir que, més enllà de les víctimes oficials, hi ha centenars que encara no han estat ateses degudament.

Què esperen les víctimes de l’Estat i quin ha estat el tractament que han rebut fins ara?

Més que el perdó, les víctimes esperen que se les reconegui com a tals. No tant pel que això implica personalment, ja que no volen arrossegar l’estigma de ser considerades com a víctimes; sinó perquè, en ser reconegudes legalment, significa que l’Estat admet que ha utilitzat la violència per eliminar adversaris i, per tant, que ha de vetllar perquè les persones damnificades vegin garantits els seus drets i es prenguin mesures perquè allò que van patir no torni a succeir mai més.

Hi ha iniciatives socials que treballin en l’acompanyament de les víctimes?

Arran dels atemptats jihadistes a Barcelona i Cambrils de 2017 va sorgir UAVAT (Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme), una iniciativa ciutadana que, davant la desídia de l’Estat en aquest àmbit, actua per protegir i atendre les víctimes. Però també destacaria els programes que se celebren al País Basc, com són Adi-Adian, en què els familiars de les víctimes expliquen els escolars la seva vivència, o Memorian Plazean, que permet la població descobrir què ha suposat la violència de la mà dels seus testimonis. Sense oblidar, també al País Basc, les trobades on veïns de diversa ideologia parlen de com superar els recels causats per la violència o les jornades que, en diferents punts de l’Estat, permet a familiars de víctimes de diferents contextos compartir la seva experiència.

Hi ha esperança per a una pau amb justícia social i duradora?

Caldria que l’Estat iniciés un procés de justícia transicional que garantís a totes les víctimes saber la veritat, que es faci justícia i ser reconegudes com a tals. Però, com reclamen les Nacions Unides i Amnistia Internacional, per això caldria abolir la Llei de secrets oficials de 1968 o la Llei d’amnistia de 1977, les quals consagren la impunitat amb què van actuar els criminals del franquisme i de la Transició. Igual que caldria suprimir aquells dispositius que, sigui l’Audiència Nacional o la Llei Mordassa, s’utilitzen per perseguir la dissidència. Aquest paquet de mesures, acompanyades per la promoció de la cultura de la pau i polítiques basades en la igualtat i la justícia social, haurien de ser la base per assolir un marc de convivència on els conflictes puguin resoldre’s de forma pacífica i dialogada.

---

Publicat a Temps de Franja n. 156, gener 2023