«L’anticatalanisme a Aragó ve de molt lluny»*

José Ignacio Micolau Adell, tècnic cultural i membre del Consell de Llengües

// Artur Quintana

José Ignacio Micolau Adell, conegut com a home de concòrdia, va nàixer a la Torre del Comte, al Matarranya, el 1956 en una família de petits propietaris agrícoles. És llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona i des de 1981 treballa com a tècnic de cultura de l’Ajuntament d’Alcanyís. Com a tal ha donat una gran empenta a la biblioteca i l’arxiu municipals i a moltíssims actes culturals alcanyissans i del Baix Aragó en general. Va ser soci fundador i president del CESBA, i col·labora intensament amb l’Instituto de Estudios Humanísticos, importants entitats culturals, totes dues, d’Alcanyís. És també soci d’ASCUMA i sovint n’ha estat membre de la Junta. Escriu, en castellà i català, majoritàriament de temes d’història baixaragonesos. Una bona part dels seus treballs han estat aplegats al llibre Cuestiones Bajoaragonesas publicat a Alcanyís l’any 2009. Recentment ha estat nomenat membre del Consell de Llengües d’Aragó. Ens trobem al seu despatx de la Biblioteca Municipal un dia…

José Ignacio Micolau al seu despatx. / Sigrid Schmidt von der Twer

Des que es va començar a parlar de comarcalització tu has estat decidit partidari d’una comarca que comprengués el que ara s’anomena Baix Aragó Històric –d’Híxar a Calaceit i d’Aiguaviva a Massalió, si més no– amb capital a Alcanyís. Com veus la situació actual?
Jo defensava una comarca gran: el Baix Aragó en sentit ampli. Encara que amb aquest nom no va tenir mai personalitat jurídica, al segle XVIII va ser el territori del Corregimiento d’Alcanyís i va mostrar un cert particularisme als segles XIX i XX. Comprenc, no obstant això, que el Matarranya lluités per una comarca pròpia, sobretot per la llengua. En la situació actual em preocupa que les comarques siguin massa petites i això no les faci viables.

L’actual comarca del Bajo Aragón s’anomena així, malgrat ser una comarca bilingüe, i no Bajo Aragón / Baix Aragó com veiem, per exemple, a Bajo Aragón-Caspe / Baix Aragó-Casp o Bajo Cinca / Baix Cinca. Com ho entens tu això?
La denominació hauria de ser bilingüe. Crec que no ho és per que en els inicis de la comarcalització, els municipis de parla catalana de la comarca del Baix Aragó tenien, i tenen, la consciència lingüística molt feble i no hi ha cap municipi gran com és el cas de Maella a la comarca del Baix Aragó-Casp.

Per a desenvolupar el Baix Aragó Històric s’ha projectat una autovia –que mai no acaba de venir– i que comunicaria amb més efectivitat Alcanyís amb Saragossa i amb la costa mediterrània. En aquest darrer cas, de les dues solucions –Tortosa o Vinaròs– quina trobes més encertada?
Haig de començar per dir que m’agradaria conèixer el criteri d’experts: economistes, enginyers de camins, geògrafs… En principi sóc partidari d’una tercera opció: vincular-nos per autovia amb l’eix Reus-Tarragona, per diverses raons: les nostres relacions de tot tipus són majors; juntament amb el de Saragossa, el nostre aeroport de referència, de segon nivell, podria ser Reus; lo mateix passa amb la Universitat Rovira i Virgili, ja hi ha molts estudiants de les nostres comarques allí. Finalment, per a la nostra activitat agrícola i ramadera, Tarragona té un gran port i Reus aspira a ser la capital agropecuària del Mediterrani. Penso, no obstant això, que la millora de les comunicacions amb Vinaròs, és un autèntic deute històric.

Parles sovint de la necessitat de recuperar el ferrocarril per a Alcanyís. Com són les teues propostes sobre aquest tema?
La recuperació del ferrocarril tal vegada sigui una quimera en aquests temps de crisi. Caldrà escoltar l’opinió dels experts. Al Baix Aragó, per culpa del localisme, es va cometre un error en segle XIX construint dues línies cap al mar: una per Casp i Móra d’Ebre a Tarragona i una altra per Alcanyís a Tortosa i Sant Carles de la Ràpita. S’hagués reforçat més una única línia que passés per Alcanyís i per Casp. Ara l’opció podrie ser recuperar el tram que unia Alcanyís amb Samper de Calanda com a rodalies de Saragossa.

Alcanyís és el centre cultural més gran del Baix Aragó Històric, d’un territori amb unes àrees de llengua castellana i unes altres de catalana, repeteixo. Com has tingut en compte aqueixa duplicitat tant com a tècnic de cultura de l’Ajuntament –sobretot com a director de la Biblioteca Municipal, però no només–, així com també a través del CESBA?
Crec que s’ha procurat no desatendre aquesta peculiaritat d’Alcanyís com a capçalera. En l’àmbit de l’Ajuntament d’Alcanyís cal dir que les primeres classes de català a Alcanyís, promogudes per ASCUMA i el CESBA es van donar –sent professor l’escriptor tortosí Joan Josep Rovira– els dissabtes al matí en el local municipal en els baixos del carrer Major, núm. 2; als festivals del castell s’ha programat a Lluís Llach (dos vegades) i a la Maria del Mar Bonet. La biblioteca municipal té més de 300 llibres en català. Fa poques setmanes va acollir al seu auditori la presentació del llibre de Tomàs Bosque. En quant al CESBA, ha col·laborat en alguns llibres de Desideri Lombarte, editats per la ASCUMA; en la col·lecció “Memorias bajoaragonesas” es va publicar el llibre de Susana Antolí; vam participar també en l’exposició de Tomàs Riva “Quan érem emigrants”.

Micolau amb l'Artur Quintana. / Sigrid Scmidt von der Twer

El juny del 1984 en prologar el llibre Pa de casa d’en Santiago Vidiella escrivies: “No convé oblidar tampoc que los començaments del segle, van ser una època, entre moltes, de fort anticatalanisme a l’Aragó. Què lluny d’aquella Edat Mitjana, al nostre territori, on la diferència lingüística no va ser mai un problema!”. Quan parles “dels començaments del segle” et refereixes, evidentment, al segle passat, i tanmateix el que hi dius es pot aplicar perfectament als començaments del segle actual. L’anticatalanisme a l’Aragó segueix en augment en l’actualitat. No has pensat en fer un estudi d’aquesta temàtica per més roent –o precisament per això– que siga?
És cert que l’anticatalanisme a Aragó ve des de lluny. Ja Pierre Vilar en la seua magna obra sobre la Catalunya del segle XVIII parla d’un “veïnatge conflictiu” entre Aragó i Catalunya, encara que paradoxalment l’emigració aragonesa a Catalunya ha estat molt valorada i ha arrelat molt. Va arribar a haver-hi tres centres aragonesos a Barcelona i, com saps, un dels corrents més actius de l’aragonesisme polític va néixer a Barcelona als anys 20. Més que en els començaments del segle XX, un dels moments àlgids de l’anticatalanisme a Aragó va ser durant la IIa República, arran dels debats a les Corts sobre el primer Estatut d’Autonomia de Catalunya, a on va intervindre en contra, molt activament, el diputat aragonès Antonio Royo Villanova; en els anys 70 també es va viure un mal moment com a conseqüència dels projectes de transvasament de l’Ebre; en els nostres dies, per la situació dels béns de les parròquies aragoneses dipositats en el Museu de Lleida o la gestió del Arxiu de la Corona d’Aragó… També és veritat que són molts els aragonesos que no són anticatalanistes. En aquest sentit són de destacar les declaracions a l’Heraldo de Aragón (21/12/2010), en favor del català, del professor aragonès José Manuel Blecua, recentment nomenat director de la Real Academia Española. La veritat és que tot això fa llàstima i al mateix temps és un tema digne d’anàlisi.

Segurament és demanar massa, però vet ací la pregunta: ens podries fer una valoració d’urgència dels tres o quatre punts bàsics de la Llei de Llengües?
El més important per a mi és que hi hagi una llei de llengües, encara que s’hagi quedat curta, el desenvolupament de la llei pot millorar-la. Jo destacaria que, per primera vegada, es reconeixen els drets dels parlants, l’administració (inclosos els jutges) es comprometen a vetllar per la dignitat de la llengua i a evitar la discriminació.

El dia deu de desembre heu tingut una primera reunió a Saragossa del Consell de Llengües d’Aragó. Quina impressió n’has tret? Heu aconseguit resultats? Heu nomenat els futurs membres de les acadèmies? Ens en pots parlar?
La primera reunió inevitablement va caldre dedicar un temps a aspectes protocol·laris i formals. Vam tindre el goig de nomenar president del Consell a José Bada. No vam tractar del nomenament dels futurs acadèmics. La meva impressió és que la tasca per desenvolupar la llei no és petita. Espero que el Govern d’Aragó hi posi tots els mitjans necessaris
Gràcies per l’entrevista.

Un moment de la conversa. / Sigrid Schmidt von der Twer

*Entrevista apareguda a Temps de Franja n. 104, març 2011