«La principal amenaça per al xapurriau és el castellà»
Ferran Rañé, actor descendent de la Torre de Vilella
// Lluís Rajadell
L’actor català prepara una sèrie de documentals amb suport de l’Ajuntament, la Comarca del Baix Aragó i associacions locals per a mostrar la parla del poble, que no entra a valorar si és català.
L’actor català Ferran Rañé. / F. R.
Ferran Rañé encapçala un equip que, el proper mes de juny, gravarà a la Torre de Vilella una sèrie de documentals titulada Documentales de Torrevelilla. Lo chapurriau que, a partir d’una sèrie de converses entre persones del poble, vol deixar constància de la parla local, que Rañé considera «amenaçada». Hi col·laboren l’Ajuntament, el Museu Històric, el CB Torrevelilla i la Comarca del Baix Aragó.
Tan malament està la parla del Mesquí com per a gravar un documental per conservar-ne la memòria?
El meu avi era de Torrevelilla i la gent del cinema descendent de Torrevelilla, com jo, volem fer un documental amb la col·laboració de l’Ajuntament sobre el xapurriau, perquè està amenaçat. Volem donar el protagonisme i la veu a la gent que el parla habitualment. Cuidant molt la imatge i el so. Seran uns documentals sense presentadors. Hi haurà tres convidats al voltant d’una taula per parlar entre ells de manera amable, com si ho feren en un banc o jugant una partida de cartes. Hi haurà vuit temes proposats que ells aniran desenvolupant. D’una hora de gravació en quedaran 15 minuts per cada documental. Ho fem perquè el xapurriau és una llengua amenaçada.
Per què està amenaçada?
Per diverses causes. La primera, que el castellà passa a ser la llengua vehicular per tothom, en part perquè els matrimonis es fan amb persones d’altres poblacions castellanoparlants i cada vegada el parla menys gent.
Quina serà la mecànica de les vuit xarrades previstes?
Es tracta que l’espectador pugui sentir el millor possible la conversa, només amb la presència dels invitats. Serà una conversa espontània. També hi haurà un darrer capítol amb tres persones més joves que explicaran les dificultats per les que passa la llengua, si la parlen amb els fills o no, i explicaran els problemes. També hi haurà una taula amb tres adolescents que parlaran de les penyes, de la seua educació, etc. Prepararem un plató per a les xarrades, que es faran totes en un cap de setmana. Si els documentals surten bé, n’hi ha la possibilitat de fer-los de nord a sud, amb pobles que parlin les llengües d’Aragó. Però no hi ha res concretat al respecte.
La parla de la Torre de Vilella pot arribar a desaparèixer?
Si no es fan coses, sí. Al documental no entrem en cap valoració política, ni tan sols de política educativa. Es reflectirà com es parla i els temes que van sortint en la conversa. És un documental que es centra en donar testimoni del parlar. El xapurriau és una llengua molt expressiva, que té recursos musicals i expressius altíssims. És reflex de la personalitat de la gent, que s’expressa a través de la seva llengua materna, i ens preocupa que estigui amenaçada.
Quina solució hi ha per a conservar-la?
Això es un altre tema, que va més enllà dels documentals, que es centren en donar testimoni de la llengua de set poblacions del Baix Aragó històric —Aiguaviva, la Codonyera, la Ginebrosa, la Sorollera, Bellmunt de Mesquí, la Torre de Vilella i la Canyada de Beric—. També hi ha diferències mínimes entre els pobles del xapurriau que són enriquidores i que ajuden a que se sàpiga d’on és la gent per la forma de parlar. Un capítol dels documentals va d’això, al parlar de la vida social amb gent d’altres pobles com la Canyada, la Codonyera i la Ginebrosa. El problema és paregut a tots els municipis.
Per què parla al seu projecte de xapurriau si tots els estudis acadèmics sobre la llengua del Mesquí la consideren català?
En això n’hi ha molts matisos. N’hi han dos pols oposats. Hi ha gent que diu que abans que Catalunya fos un país, ja existia Aragó i que el que es parla a Barcelona és l’aragonès de Barcelona. I un altra postura diu que el que es parla aquí és català. No entrem en absolut en aquesta qüestió. Per a mi, sempre ha estat una llengua que s’ha autodefinit per la gent que la parla amb orgull i naturalitat dient: «parlem xapurriau». No entrem en més consideracions.
El documental inclourà una transcripció del xapurriau. Quina ortografia i quina gramàtica utilitzarà per aquesta transcripció?
És possible que no es faci la transcripció en xapurriau. El que és important és sentir-lo parlar. Posarem, segur, subtítols en castellà per a la gent que no l’entén. Aquests són imprescindibles, però no vull una saturació de subtítols.
Però si, finalment, manté la transcripció del xapurriau, quina ortografia utilitzarà?
La que utilitza el nostre especialista en xapurriau, Juan Segura, que és de Torrevelilla, per a les publicacions. Però no hi haurà transcripció, per evitar la saturació de lletra. El castellà fa falta, però l’única qüestió que pretenem és mostrar a qui parla el xapurriau i sentir perfectament les converses al voltant d’una forma de vida que està desapareixent pels avenços socials i per la substitució pel castellà. Crec que s’hauria de fer un treball a les escoles. Em preocupa que la gent senti parlar-lo. Quina ha d’esser la gramàtica per escriure’l és un tema que s’haurà de debatre.
Pot contribuir a conservar el xapurriau l’ensenyament del català que es fa a les escoles de molts pobles de la Franja?
No ho sé. Parlo de que, a l’escola, els nanos treballin amb la gent que parla el xapurriau, la llengua local. Que sentin parlar en la llengua local. És un treball paral·lel al que es pugui fer sobre gramàtica o sintaxi.
La llengua dels set pobles del Mesquí als que es refereix és la mateixa que es parla les comarques veïnes dels Ports de Morella, Matarranya o Terra Alta?
Per diferents comarques n’hi ha diferents matisos i no entrem en aquest debat. Parlem del xapurriau, que es parla al Baix Aragó històric. Estem preocupats per un idioma que hem sentit parlar des de petits, que és preciós, té una força increïble i que està amenaçat. Quan es perd un idioma es perd un patrimoni immaterial, i això és gravíssim. No tinc cap problema en anomenar xapurriau la llengua del Mesquí, d’on soc descendent. El nostre objectiu és reunir a gent del cine de Torrevelilla per fer uns documentals perquè la gent es vegi molt bé, que no hi hagi un punt de vista superior d’un presentador i que còmodament parlin de coses socials, de vida particular i de tradicions en xapurriau. Si hi ha gent que diu que és català, valencià o occità, sobrepassa aquest projecte i no hi entrem.
Però no creu que el Mesquí, el Matarranya, els Ports de Morella o la Terra Alta parlen la mateixa llengua, independentment del nom?
Però la interpretació que en fa cada lloc no és la mateixa. Per a mi, sempre ha estat clar que el xapurriau és més proper al valencià. Però també n’hi ha qui diu que el valencià és català, i en això no entrem.
No l’incomoda que «xapurreat» textualment vulgui dir «idioma mal parlat»?
No, és l’autodefinició de la llengua per la pròpia gent que la parla. La gent, encara que xapurriau va poder començar amb un to despectiu des del punt de vista dels castellanoparlants, l’ha adoptat i des de ben petit he sentit que la gent del poble d’una manera natural i orgullosa diu «natros parlem xapurriau». Natres, com a gent de cinema, donem pas a la imatge de la gent que el parla habitualment i mostrem com sona una llengua amenaçada que és molt expressiva i forma part de la personalitat de la gent. Aquí acaba la nostra aportació. També és un documental de costums, que en molts casos són comuns a la denominada «España Vaciada».
Tags: Entrevista
Trackback from your site.
Una ocasió perduda, o potser no » Temps de Franja - La Franja
| #
[…] una entrevista des de Temps de Franja a en Rañé se li va preguntar si no trobe absurd que un intel·lectual com […]
Reply