Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate

«La Declaració de Mequinensa va ser una oportunitat històrica»*

JOSÉ ALBIAC, ALCALDE DE NONASP (1979-1991)

// Estela Rius

José Albiac Altés (Nonasp, 1952). L’any 1979 va encapçalar la candidatura del PSOE a les primeres eleccions municipals de l’actual democràcia. En tan sols 26 anys —al desembre en faria 27— es va convertir en alcalde de Nonasp. Eren temps de canvi, i les ganes i la il·lusió de treballar per un poble que mirés endavant, va fer que estigués al capdavant de l’ajuntament fins al 1991. Durant estes tres legislatures, va combinar lo treball de pagès amb l’alcaldia, en un temps en què, com recorda, no es cobrava ni una pesseta per estar al servei del poble. José va ser un dels disset alcaldes que va firmar la Declaració de Mequinensa l’any 1984.

José Albiac al Castell, que des del 1988 és l’Ajuntament de Nonasp. / Estela Rius

José Albiac Altés (Nonasp, 1952). L’any 1979 va encapçalar la candidatura del PSOE a les primeres eleccions municipals de l’actual democràcia. En tan sols 26 anys —al desembre en faria 27— es va convertir en alcalde de Nonasp. Eren temps de canvi, i les ganes i la il·lusió de treballar per un poble que mirés endavant, va fer que estigués al capdavant de l’ajuntament fins al 1991. Durant estes tres legislatures, va combinar lo treball de pagès amb l’alcaldia, en un temps en què, com recorda, no es cobrava ni una pesseta per estar al servei del poble. José va ser un dels disset alcaldes que va firmar la Declaració de Mequinensa l’any 1984.

Quina ere la situació del català de la Franja respecte a l’exterior quan vas entrar d’alcalde?

Dolenta, perquè no teníem cap reconeixement. Al principi que anàvem a les reunions, primer de la UAGA i després d’alcaldes, a Saragossa, a Madrid… pos moltes voltes, quan parlàvem entre naltres, mos dient allò de “esta manera que habláis mal vosotros”, i jo los dia “¿cómo que hablamos mal?” O sinó mos dien “polacos” o “hablar en español”, en malícia, perquè els sabie mal que no mos entenien, però també jo crec que ere ignorància.

Què reivindicàveu?                                                                     

Lo reconeixement a nivell institucional del català que es parle a Aragó ere una reivindicació que teníem los alcaldes progressistes dels pobles de la Franja, perquè la nostra llengua sempre havie estat marginada tant a dins com a fora d’Aragó i és una cosa que forme part del nostre patrimoni; és com mos van ensenyar a parlar los nostres pares, iaios… això ho teníem molt clar.

L’any 1983 lo PSOE guanye les eleccions a les Corts d’Aragó. Què comence a canviar a partir d’aquí en matèria lingüística?

Vam tindre la sort que entrés Santiago Marraco, que pa mi ha sigut lo millor president que ham tingut a la DGA. Tant ell com la majoria dels consellers d’aquell moment eren gent de la universitat que tenien lo cap molt clar i a més venien del sector del PSA, que lo tema de la llengua lo tenien bastant sensibilitzat…

I a més Pepe Bada, de Favara, entre de conseller de Cultura…

Exacte. Bada ere una persona del territori que coneixie la situació, l’entenie i compartie la reivindicació que teníem. Això va ser decisiu.

Tot va ser tan fàcil com pareix dins el Partit Socialista?

A ver, no va haver cap cosa… l’únic que recordo és que quan va entrar Pilar de la Vega de Directora Provincial d’Educació, va vindre al visitar-mos per coses d’estudi i li vam comentar lo tema del català. Sí que pareixie que tenie una mica de reticència perquè va voler dir que no fos que ara demanéssim lo reconeixement del català i després volguéssem passar-mos a Catalunya. Naltres li vam dixar clar que mos sentíem aragonesos però que reivindicàvem lo català, que ere lo que se parlave aquí i ere la llengua que mos havien ensenyat a casa.

Arribe l’1 de febrer de 1984 i us reuniu al Castell de Miquerensa…

Sí, mos vam reunir al saló noble del Castell de Miquerensa i allí es va fer l’acte. Va intervenir Pepe Bada i los alcaldes, no m’acordo si tots o no, però en català com ere lògic… Lo manifest de la Declaració de Mequinensa se va redactar bilingüe, català i castellà, i es va aprovar per unanimitat.

Per unanimitat socialista, entenc?

Sí, no en volien saber res los d’Alianza Popular ni los del PAR, de cap poble. Dient que lo que parlàvem no ere català… A Miquerensa hi vam anar tots los alcaldes de la Franja menos lo de Maella, lo de Calaceit i algun altre.

Que es reconeixie a la Declaració de Mequinensa?

Se reconeixien les diferents llengües que es parlen a Aragó, entre elles lo català. Se rebutjave la denominació de “chapurreao”, se proposave treballar per la normalització lingüística ficant èmfasi en les particularitats lingüístiques de cada poble, l’ensenyament del català als estudis de la Franja… i altres punts que es poden trobar a la declaració. Són coses que poden parèixer bàsiques, no? Però és que eren drets fonamentals que com a catalanoparlants d’Aragó no teníem… en aquell moment, la Declaració de Mequinensa va ser una oportunitat històrica de reconeixement de la llengua catalana que es parle a Aragó com a aragonesa i dels drets dels seus parlants.

Quines conseqüències va tindre?

Se va reconèixer lo català i l’aragonès com a llengües pròpies d’Aragó a l’Estatut d’Autonomia i a efectes pràctics, se va començar a impartir l’assignatura el català als estudis de la Franja.

Com se va recibir l’assignatura de català a Nonasp?

Les famílies en la ment oberta la van recibir bé… teníem una mestressa de Miquerensa, que es die Lina Navarro. Però los d’AP, que estaven en contra, van fer una enquesta als xiquets d’estudi que feen l’EGB. Ja has vist les preguntes que els van fer… Después naltres vam anar casa per casa i vam fer una altra enquesta als pares i mares. Los resultats parlaven per ells mateixos perquè a la majoria los pareixie bé que a estudi los seus fills fessen l’assignatura de català. Les dos enquestes les vam publicar en total transparència a la revista Lo Portal.

Al setembre de 1984, vas enviar una carta a totes les mares i pares, però dirigint-te especialment a tots aquells que no volien que els seus fills fessen català…

Sí, en lo tema del català va haver molta malversació de notícies pel poble… i vaig fer esta carta pa aclarir lo tema. L’assignatura de català ere optativa i en lo seu ensenyament a estudi no se vulnerave la llibertat de ningú, al contrari. Eren los qui estaven en contra que, tragiversant la informació, intentaven que los que la volien cursar no ho fessen. Ere tan fàcil com que si volies portar al teu fill a classe de català lo portaves i sinó, pos no.

L’oposició aquells anys…

A l’oposició lo que li passave ere que com que estàvem los socialistes a l’ajuntament, van fotre follons forts en tot lo que van poder. L’únic que volien ere traure rèdit electoral, si de cada polèmica traien un o dos vots, pos mira… i anaven a rebentar. En lo tema del català, a Lo Portal se van publicar un parell de cartes de persones del poble dient que lo que parlàvem no ere català… molt bé, estaven en la seua llibertat de fer-ho. Jo en aquells moments estava molt tensionat perquè ere quan estudiava, tenia molt lèxic i els feia unes contestacions per escrit ben argumentades. I això los cabrejave…

I a nivell d’ajuntament, en què se va traduir la Declaració de Mequinensa?

A Nonasp tot això va coincidir en l’inici de la revista Lo Portal. Aquí se va començar a recuperar la tradició oral del poble en endevinalles i coses així. També s’escrivie en català alguna col·laboració externa… Per una altra part, los pregons se feen en castellà i en català, i a partir del 1985 lo programa de festes se va començar a fer bilingüe… quan va entrar lo PP se va acabar tot.

No devie de ser fàcil escriure en català sense haver tingut mai formació en esta llengua…

No ho ere… ara tot és relativament fàcil, però quan vam començar Lo Portal les dificultats per escriure en català se multiplicaven perquè ningú en sabíem, però a base de diccionari castellà-català, sobretot pa les formes verbals, l’accentuació… i en l’ajuda d’alguna persona que venie pel poble que tenie alguna noció, tiràvem endavant. No hi havie més, veníem d’un temps de sequera total.

Han passat 40 anys de la Declaració de Mequinensa, quin balanç fas?

A partir d’aquí les coses en relació a la nostra llengua han anat a millor. Se continue ensenyant català als estudis de la Franja i me conste que lo número d’alumnes ha anat augmentant al llarg d’estos anys. Sí que va haver un impàs l’any 2013 en lo del LAPAO, que va ser vergonyós, van fer la rissa… No es pot negar una evidència i jo crec que no hi ha cap lingüista sèrio que s’atrevisco a dir que lo que parlam no és català.

Però, en canvi, hi ha gent que diu que parlam “chapurreao”…

Hi ha gent que busque eufemismes pa justificar lo que parlen per l’anticatalanisme tan arraïlat que tenen… dir que parles chapurreao és una cosa despectiva, estàs fent a menos la teua llengua. És que tu vas a Girona i t’entens perfectament… claro que hi ha determinats localismes que a lo millor… però no cal anar tan lluny, a Fraga, a la bresquilla que diem a Nonasp, li diuen un mullanero, i a Miquerensa un aubergi… que me penso que és una derivació perquè a la part de dalt d’Aragó a les bresquilles los diuen alberges. Però és que això és normal, vulgues que no estam a un territori de frontera i això és la riquesa del nostre parlar.

Li veus futur a la transmissió oral del català a la Franja?

Les famílies d’aquí, en general, sí que els parlen en català als fills. Ara bé, cada volta va a menos perquè també avui en dia hi ha molta immigració, a estudi no fan català, i veus a xiquets d’aquí i d’allà jugant i parlant-se en castellà… Jo lo que vec és que pel WhatsApp no escriu ningú en castellà. Molts ho fan en un català macarrònic, sí, però l’escriuen. I si l’escriuen és perquè el pensen i el parlen.


*Publicat a Temps de Franja n. 160, gener de 2024

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: