«Estant fora vaig entendre que des d’Aragó es podia defensar millor la nostra llengua»
Tomàs Bosque, escriptor i músic
// Màrio Sasot
Tomás Bosque Peñarroya (la Codonyera, Matarranya-Mesquí, 1948) ha estat reconegut enguany amb el premi «Franja. Llengua i territori» per part de les associacions pertanyents a Iniciativa Cultural de la Franja, que amb aquest guardó han volgut reconèixer la impecable trajectòria humana, social i cultural d’en Tomàs així com la seua lluita incansable per la llengua catalana i per la dignitat de la Franja des de fa més de 50 anys.
Des que vas començar a compondre i cantar cançons, en català i en castellà, allà per 1968, fins ara, quins canvis positius i negatius has notat en aquestes terres franjolines quant al reconeixement de la nostra llengua i la nostra identitat cultural?
Tot ha canviat una barbaritat. Teníem pobles plens de gent on tots parlàvem català llevat els quatre funcionaris. En poc temps vam passar d’anar a peu per camins de terra, a tindre TV, cotxes bonics i màquines per les feines del camp. Amb la millora econòmica vam poder viatjar, conèixer mon, tindre millors treballs, i conèixer bé la nostra història. I escrivíem diccionaris, novel·les, cançons i llibres de mils colors veient què feien Quintana, Moncada i Desideri. Havíem descobert la força que ens donava reconèixer la nostra identitat… I ací van començar els problemes, al veure que vivíem a un país, on el dret a parlar i escriure la llengua pròpia, inclús el dret de pensar, estaven intervinguts per una Constitució absurda i els seus guardians.
Al principi, quan feies recitals amb altres cantautors i grups folk aragonesos, et costava introduir els teus temes en català en zones no catalanoparlants de la regió? Hi havia complicitat i comprensió per part dels teus col·legues d’escenari?
La realitat és que tot era prou normal dins de la situació en que vivíem, inclús quan algú pegava el crit típic «canta en cristiano!» Els espectadors, en general, eren molt respectuosos. Hem de pensar que els seguidors dels cantautors eren gent molt conscienciada i aragonesista. I la complicitat dels companys d’escenari era total, entre altres raons perquè eren admiradors de la Nova Cançó.
Després d’aquell primer disc, Cuando los tiempos vienen mejores (1977), on vas incloure dos cançons en català, i un altre disc, tot en castellà l’any següent, vas estar més de tres dècades sense editar cap treball discogràfic fins que el 2010 vas treure Melodia provençal, tot i que continuaves escrivint cançons i poemes. Com expliques aquest buit de publicacions?
Perquè a mi el que realment m’ha agradat és la música clàssica, un món que ja vaig descobrir de xiquet. Tant és així que, els anys seixanta del boom de la música moderna, tot i agradar-me cantar les cançons de moda, li dedicava més temps a escoltar els concerts de clàssica de la ràdio. I el treball de dirigir l’escola de música durant vint-i-cinc anys, no et deixa espai per anar d’aquí cap allà fent recitals, per als que hauria de contractar un pianista i un guitarrista. O sigue, que m’ho he passat prou bé, treballant en lo que més m’agradava. Per més endavant, no descarto publicar algun llibre o gravar cançons inèdites.
Què va suposar per a tu la teua estància a Barcelona a principis dels anys 70 dins del teu creixement com a persona i com artista?
Feia mes de tres anys que actuava en públic i també havia guanyat alguns concursos de música folk, el mes important a Colmenar Viejo (Madrid). La plaça de bous estava plena de gent, i a les primeres files es podien veure moltes cares conegudes de la TVE de l’època. Mònica Randall i Joaquín Prats eren els presentadors i en acabar la meua actuació em van dedicar comentaris molt elogiosos.
I amb eixa eufòria, aprofitant que un amic del poble que vivia a Barcelona, em deixava estar de franc a casa seua, amb vint mil pessetes que tenia aforrades i el contacte de l’amic Alonso, periodista dels diaris del Movimiento, me planto a la Plaça de Catalunya i els primers dies ja vaig cantar en diferents emissores de ràdio. El programa més important per a la promoció d’artistes novells, la presentació de discs i altres novetats, era «Radioscope» de Salvador Escamilla, a Ràdio Barcelona. Allí hi vaig estar en més d’una ocasió. Cantar en directe, venint de la Codonyera als micròfons des d’on es van fer famosos els millors autors de la Nova Cançó, era ja tot un èxit. Estava molt content de conèixer tan de prop a la Trinca, Tete Montoliu, i Joan Baptista Humet, quan presentaven les seues novetats.
L’experiència catalana va ser curta, però en vaig tindre prou per entendre que calia tornar a Aragó, on tenim les arrels i es podia progressar amb la música i defensar millor la nostra llengua. L’any 72, parlar de la Franja al cor dels Països Catalans era una novetat. Alguns em preguntaven si cantava en valencià.
Va arribar un moment, l’any 79, que vas deixar de cantar als escenaris i et vas centrar en els teus estudis musicals i en la professió docent en aquest àmbit. Quines van ser les raons d’aquest canvi tan radical?
El 78 vam presentar disc, vam fer a manta recitals i vam participar en dos programes de TV en hores de màxima audiència. I el 79, només vaig actuar en tres recitals. Calia actuar d’urgència. L’amic Ubieto em va explicar un negoci que tenia al cap per muntar una llibreria infantil i venda de joguines, que tindria a dins un petit parc infantil amb un tobogan, perquè els xiquets entressen a comprar i a jugar. Amb les tres-centes mil pessetes que teníem, vam muntar la tenda de joguets i llibres més original d’Aragó, i no era mal negoci. Però jo volia acabar els estudis per ser professor de conservatori i em vaig decantar per la música.
Quina relació mantens amb la teua vila natal, on tens forts vincles familiars i al mateix temps amb un ambient de cara a la llengua catalana en una part de la població clarament hostil?
Pujo a sovint al meu lloc i solc parlar en la gent que hi trobo. Saludo als coneguts, als desconeguts i també als que no me tornen la salutació. Cap problema, és lo meu poble i mentre visca, als del poble mai els parlaré en castellà, mai. I com a higiene social i en justa mida a l’afrenta que ens van fer els polítics a l’hora de senyalar les comarquetes actuals, retallant en tres trossos el territori de llengua catalana, quan estic als pobles del raïdor, actuo de la mateixa forma: a la gent que sé que mos entén, mai els parlaré en castellà.
Penses que els fets de la Codonyera, succeïts fa deu anys, han marcat un abans i un després, un trencament de les relacions de convivència en el poble i en altres del Baix Aragó?
Sí. Aquella manifestació d’intolerància i poc respecte en les formes democràtiques, que les organitzadores es van atrevir a qualificar de «Fuenteovejuna», quan va ser un escratge descarat contra la nova Llei de llengües, va ser clarament l’avís del que aniria venint. La convivència dins del poble ja estava molt tocada, i ho seguirà estant mentre no mànon persones de bon seny que estiguen per sobre de la mala traça dels partits actuals, i tinguen l’habilitat d’ajuntar la força de la gent en la direcció de resoldre els problemes reals: millorar la convivència, depuració de les aigües fecals que ara s’aboquen al corrent de regar els horts, o resoldre de manera urgent el desprestigi que arrossega la vila els çaguers anys; perquè és una vergonya que tants forasters pàrlon tan malament de la nostra estimada Codonyera.
Ara que estàs jubilat com a professor de música, tens alguns altres projectes creatius?
Ja ho crec que en tinc: escric cada sis setmanes la columna de Viles i gents i altres col·laboracions soltes, si se tèrçie. A la vora del Guadalop, a Castellseràs, tinc l’hort amb una vintena d’arbres fruitals i parres de bon raïm que les cultivo com a teràpia per la salut i menjar fruita bona. A la Codonyera tinc la casa vella dels oncles a mig restaurar, i tots els trastes i ferramentes de les dos generacions d’agricultors humils que m’han precedit; amb la intenció de muntar com un menut museu, per preservar millor la seua memòria i els noms dels trastes i dels oficis. I a Saragossa, com a Castellseràs, damunt del piano sempre està la carpeta de les cançons en preparació per si haig d’anotar alguna lletra o melodia.
Com veus l’estat d’ànim i la capacitat de resposta i treball de les associacions culturals de la Franja en aquests moments, i com valores la tasca de la Direcció General de Política Lingüística dins del govern d’Aragó?
Malgrat que el moment actual sigue força enrevessat i dolent, per les formes tan brutes i irracionals dels partits i les associacions negacionistes, que no volen altra cosa que desaparega el català d’Aragó, hem d’estar contents, molt contents. Perquè del 1965 fins ara al 2020 s’ha fet tantíssima feina i s’han publicats tantíssims treballs entre totes les associacions de la Franja, acumulant infinites llavoretes en forma de paraules, mots, relats del passat i creació nova, que pareix que hem fet la nostra particular «Cúpula de les llavors d’Svalbard (Noruega)», per si de cas a curt termini vingueren les coses encara pitjor, i més endavant els nostres descendents pugueren continuar la tasca que nosaltres no hem pogut acabar.
De la Direcció General de Política Lingüística només puc dir coses positives. Lo que és menester que duro, amb l’equip actual, vàries legislatures. Cal recordar que l’Aragó és molt conservador i anticatalà, i l’alternativa a lo que ara tenim seria una DGPL sense límit de subvencions en mans dels chapus.
Com a complement podeu veure el programa que li va dedicar el programa Temps de cançons de Televisió Espanyola, l’any 1977.
*Publicat a Temps de Franja n. 149, gener 2021
Tags: Entrevista