“És la frontera: una altra mentalitat, una altra actitud…”*

Manel Riu, el Tendre de Benavarri

// Ramon Sistac

Seria fer un acudit fàcil dir que Manel Riu regala, vessa i traspua humanitat. A la seua gens discreta corpenta afegeix una activitat dialèctica que no té aturador: la nostra conversa s’acaba perquè s’ha fet de nit i haig de tornar cap a la terra plana, un vespre incert entre hivern i primavera, amb pluja i alguna volva de neu. Benavarrès instal·lat a Tremp (on ensenya llengua espanyola a l’institut), no ha perdut ni un bri del seu parlar de Benavarri, almenys quan parla (enragone) amb mi, i comprovo que també amb la família. En el moment de l’entrevista encara no sabem que s’arxivarà (de manera provisional, però) la causa oberta contra ell, acusat per la Guàrdia Civil d’incitació a l’odi i revelació de secrets per uns tuits, acusació que li va arribar a comportar la detenció durant unes hores. Polemista desfermat, del que té res no li’n falta, excepte pèls a la llengua.

Manel Riu. / Ramon Sistac

Tu vas fer un recorregut personal de Benavarri a Lleida, de Lleida a Barcelona i, finalment, vas anar a raure a Tremp… Explica’ns una mica la teua vida i miracles.
De miracles n’he fet uns quants, no et cregues. Vaig nàixer a Benavarri el 1965, al carrer Soldevila, a casa el Tendre. Al meu besavi ja li deien “el Tendre”. Mon pare, quan va muntar la carnisseria, hi va posar al cartell Carnicería Riu (el Tendre). Quan vaig acabar l’ensenyament bàsic, vaig anar a Lleida i hi vaig estar quatre anys. Vivia als Franciscans i estudiava a l’institut Gili i Gaya. Anava i tornava cada dia, matí i tarda: dos hores diàries de caminar, i estava fet un figurí. Vaig anar a Barcelona a estudiar Filosofia o Psicologia, no ho tenia clar, però a meitat de curs ho vaig deixar i em vaig posar a treballar a la carnisseria del pare. L’any següent vaig començar Filologia i ja no me’n vaig moure. Hauria pogut fer-ho a Lleida, però ja era a Barcelona, ciutat massa atractiva per a un jove. Vaig tindre l’honor de ser expulsat d’un col·legi major de l’Opus… En acabar Filologia vaig fer oposicions. Em van destinar un any a Molins de Rei de pràctiques, i quan vaig concursar em va tocar Tremp. Tot plegat, vuit anys Barcelona i vint-i-cinc a Tremp. La intenció era de tornar a Barcelona, però un cop ací em vaig casar, i hi hem tingut una filla…

D’on et ve, el gust per la literatura i la llengua?
La literatura ja m’agradava quan vaig començar a estudiar, i ja tenia una sensibilitat pel català nostre. Però de totes les filologies, la Hispànica era l’única que em permetia fer només literatura. Tot i això, crec que en sé més de dialectologia catalana, i especialment dels parlars de la Franja, que de dialectologia del castellà. Sempre m’ha apassionat el tema de l’estandardització, i els diferents sistemes de codificació d’una llengua. De fet, jo soc molt més d’Alcover que de Fabra. Reflexiono molt sobre el model d’estàndard oral des d’este punt de vista: com fer una cosa no blavera, sinó més aviat alcoveritzant. M’interessa molt comparar models, com el procés que han seguit les llengües germàniques escandinaves: suec, noruec i danès, intercomprensibles entre elles, o el cas del txec i l’eslovac…

Tornem cap ací. Què trobes de diferent entre poblacions geogràficament tan properes com Benavarri i Tremp?
Deixa’m explicar-ho d’una altra manera. Em vaig assabentar que la mestra que tenia a 6è parlava també català a 8è, i de casualitat, perquè tot a l’escola era en castellà. Tanmateix, Lleida i Benavarri, l’any 79, encara eren mons relativament similars. Quan era petit i baixàvem a comprar a Lleida, s’hi parlava català i a Benavarri també, però tot estava en castellà, i ningú ho qüestionava. Pel que fa a l’ús de la llengua, i tantes altres coses, la diferència era ben poca. I així continuava el 1980, quan vaig baixar a estudiar a Lleida que, aleshores, era un niu de fatxes que tallaven l’abadejo a la ciutat. A l’institut tenia alguns professors que devien ser molt catalanistes, però que feien les classes en castellà i només algun se soltava una mica. Però a Benavarri la cosa va restar igual, o pitjor, mentre que Lleida començava lentament a avançar. Clar, jo a Tremp arribo el curs 91-92. Ja hi començava a haver diferències, però és que ara són evidentíssimes. El Pallars i la Ribagorça d’Osca són incomparables: l’efecte frontera és brutal. Quan arribes al Pont de Montanyana, a un cantó hi ha un cartell que diu “el Pont de Montanyana” i a l’altre “Puente de Montañana”… Dos valls gairebé bessones, amb dialecte molt similar… Però la ratlla va caure allà on va caure i l’efecte actual és devastador. Fa uns anys, amb la construcció dels pantans i la gent que hi va arribar de fora, el català al Pont de Suert es va salvar gràcies a la gent dels llocs d’Aragó, que eren tots catalanoparlants. Ara, en canvi, la situació del català a Benavarri és molt compromesa, mentre que al Pont de Suert s’ha recuperat… Els estudis sociolingüístics així ho diuen. És la frontera: una altra mentalitat, una altra actitud… Sí que de tant en tant a Benavarri trobes algun signe positiu, però és insuficient per a revertir la situació. I això que és el català, perquè, per desgràcia, l’aragonès està molt pitjor i només està una mica més viu en les zones properes a les catalanoparlants. Una situació difícilment sostenible.

En un àmbit més compromès, com veus ara per ara Aragó i Catalunya?
Aragó… La Franja està malament, però Aragó, en conjunt, està pitjor de salut espiritual. Les actituds de molts polítics aragonesos han estat penoses, i no vull entrar en el tema del conflicte de l’art… Hi ha hagut un catxirulisme ranci, fins i tot en forces teòricament progressistes… Hi ha un Aragó molt sa i admirable atrinxerat on pot i com pot aguantant la maltempsada… Però n’hi ha un altre que crida molt més i així imposa la seua veu… Tan bé que vam començar amb Bada! Pel que fa a Catalunya, no pots fer previsions. Literalment ni per demà: ben bé no saps què hi passarà. Jo em vaig fer independentista pel tema de la llengua. Independentista de Catalunya: mai no he pensat en la Franja incorporada a Catalunya, que és impossible; cadascú i cada terra farà allò que voldrà, però jo vull la república a Catalunya. El que passa és que s’ha escunçat tantes coses en tan poc temps, especialment des de l’1 d’octubre, que ja no saps on pares. Em vaig fer independentista pensant que com a mínim s’havia de salvar la llengua en algun lloc, però gairebé ja ni me’n recordo. Ara hi ha la necessitat de recuperar la llibertat, d’acabar amb la repressió… Ja veurem què passarà. Ara, Aragó… això sí que és molt trist: que, pel que fa a la catalanofòbia, fa la faena bruta d’Espanya, igual que durant el tardofranquisme. Fa por el poder de l’extrema dreta, i la complicitat, o la capacitat de mirar cap a un altre cantó, tant de les forces conservadores com de les progressistes. Al català de la Franja, la independència no li farà ni fred ni calor: els tòpics anticatalanistes estan tan arrelats que el mal ja està fet. Si molta gent té complexos i abandona o amaga el català no és pas per la independència, que ja fa molts anys que ho fan. I també és fals que el dialecte, el benavarrès o el que siga, es perda; el que es perd és la llengua, no pas substituïda pel català estàndard, com més o menys pot arribar a passar a Tremp, sinó pel castellà. Dubto que la independència de Catalunya puga complicar més les coses. I tinguem a més en compte que els llocs de frontera sempre són pròspers. A menys que hi foten un mur, però aleshores algú a l’Aragó es quedarà sense el xalet de Salou. Avui en dia això és impensable.

Com has viscut tots estos embolics policials i judicials on t’has vist involucrat?
Ací el que passa és que l’extrema dreta té temps i diners per a advocats i per al que li convinga, i jo no. De fet, han perdut en tots els recursos i contra recursos, però han estat tocant allò que no sona fins al final. També les forces de l’estat disposen de temps i recursos materials, i poden fer el seguiment del que vulguen. I així hi ha un munt de denunciats per “incitación al odio”, i la meua situació només és un cas a afegir-hi; no té res de particular. Si fos pel que he dit i el que he fet, no tindria cap por amb la llei a la mà; la denúncia no té cap ni peus. Però sempre et poden amargar la vida…

Algun projecte per al futur?
Continuar tocant els collons, que se’m dona bé: als intolerants, als catalanòfobs i als que estan en contra de la llibertat.

Entrevistat i entrevistador. / Ramon Sistac

*Publicada a Temps de Franja 138 (juliol-agost 2018)